Anàlisi crítica de la LOMQE

2. CLASSIFICACIÓ, SEGREGACIÓ, EXCLUSIÓ, Cursa D’OBSTACLES REVALIDES I ITINERARIS

“Tu vals, tu no vals”

“Rebutgem un avantprojecte de Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa que entén l’avaluació institucional i educativa no com a mitjà de detecció de problemes amb la finalitat de resoldre’ls, sinó com a manera de legitimar l’exclusió i la classificació, que fa recaure en l’alumne fracassat l’origen i els conseqüències del seu fracàs”. (Junta de centre de la Facultat de Magisteri de la Universitat de València.)
És clar, el govern del PP considera que els i les docents no tenen preparació suficient per a examinar el seu alumnat. Avaluar és una altra cosa: suposa conéixer l’alumnat, el seu nivell de partida, el procés d’ensenyament-aprenentatge i els avanços produïts. Ara bé, com queda palés en l’avantprojecte, no pretenen avaluar el sistema, tan sols examinar l’alumnat.  Per a millorar el sistema cal examinar l’alumnat una vegada i una altra i amb proves estandarditzades iguals per a tots i totes. I què passa amb la diversitat i amb els diferents graus de maduració, ritme i estils d’aprenentatge de l’alumnat? I què passa amb la desigualtat derivada de situacions de pobresa, marginació i exclusió? Cal examinar l’alumnat sense parar, així es consolidarà més el missatge “cal estudiar per a preparar l’examen no per a aprendre”. Se l’examinarà sense parar i, a més, ho farà gent que no el conega i, així, per art d’encantament, millorarà la qualitat. Classes de panolis; classes de llestos i llestes; docents que preparen bé, cobraran més, els que preparen pitjor, cobraran menys; les acadèmies faran negoci; l’alumnat d’NEE al carrer; els més desfavorits a itineraris sense titulació… Una autèntica vergonya que cap docent amb dignitat hauria de consentir.
Una llei que preveu quatre revàlides, en acabar 3r de primària l’examinen els seus professors i consta en l’expedient. En acabar 6é l’examinen especialistes externs, sense cap vinculació afectiva, ni emocional, com si de màquines es tractara . En finalitzar 4t de l’ESO, per a l’obtenció del graduat en ESO, una altra vegada “especialistes” externs, els seus professors i professores no ofereixen la suficient fiabilitat. El que no aprova se’n va sense titular, amb la consegüent invalidació del treball de quatre anys. En finalitzar batxillerat ocorre el mateix. Com diu el professor Fernández Enguita, a partir de secundària, aquests exàmens seran un castic per a qui no els aprove, no buscant lluitar contra el fracàs, sinó certificar-lo, servint-se’n per a legitimar un sistema que segrega l’alumnat i produeix i reprodueix les desigualtats socials .
Revàlides que no busquen, sinó, obrir l’educació pública a empreses i consorcis d’avaluació privats, fet que augmenta les despeses educatives en apartats que no redunden gens en la formació de l’alumnat i que suposen una menysvaloració i una desconfiança sense límits envers el professorat. Proves de què encarregarà l’Estat, però que hauran de pagar les comunitats autònomes.
Per a coronar el sistema, se suprimeix la selectivitat, però es permet que cada universitat realitze prova d’accés. Ja sabem que l’alumnat que no aprova l’accés a la universitat pública, pot anar a una de privada sempre que la seua família tinga un bon nivell de renda.
Es tracta en definitiva d’un sistema que no busca generar gust ni passió per a aprendre, ni tampoc aprendre a aprendre, sinó que es basa en la pressió d’uns exàmens preparats amb una finalitat merament economicista, d’adequació a les misèries del món laboral i, per consegüent, reduccionistes i de curt recorregut intel·lectual.
Els itineraris que planteja aquesta reforma pretenen, sota l’excusa dels diferents talents, classificar com més prompte millor l’alumnat, per a seleccionar els que millor s’adaptaran al sistema i separar els que presenten qualsevol tipus de resistència o dificultat. Amb açò no pretenen, com volen fer-nos creure, reduir l’abandó o combatre el fracàs, sinó al contrari. El que busquen és donar via legal a l’exclusió d’una formació comuna i de qualitat per a tot l’alumnat, eliminant així els costos que els programes d’atenció a la diversitat i de reforç amb regrés al sistema comú pogueren generar. Tots els estudis internacionals demostren que, com més segregació a edats primerenques, molt pitjor és el resultat educatiu del conjunt de l’alumnat.

La llei proposa una segregació per tres vies:
La primera són els anomenats programes de millora de l’aprenentatge i el rendiment en 2n i 3r d’ESO. Una vegada més la perversió del llenguatge ens deixa atonits: xiquets de 13 i 14 anys amb dificultats –no es diu de quin tipus– s’agruparan per cursar un currículum devaluat. Ni tan sols serà necessari que cursen el primer cicle. Això suposa que els itineraris s’inicien en 1r d’ESO. Totes les persones que treballem en educació sabem que qualsevol xiquet o xiqueta amb dificultats aprén més en grups heterogenis en què no es concentren les problemàtiques. El coneixement pedagògic més elemental dicta que tots i totes aprenem dels altres i amb els altres. En un context de dificultats concentrades no hi ha millora possible. De fet, per a integrar el nombre de persones amb dificultats ha de ser reduït i mai més del 25% del grup, i això ja és massa. I per cert, integrar és molt més difícil si s’augmenten les ràtios. No hi ha docents que vulguen fer-se càrrec dels grups conflictius, si a més són nombrosos. I el que és més greu, l’avantprojecte indica que aquests programes aniran dirigits a alumnes i alumnes amb problemes rellevants d’aprenentatge no imputables a falta d’estudi o esforç.  Com si fóra possible deslligar una cosa de l’altra, com si el rendiment no estiguera condicionat per problemes afectius, familiars, relacionals, etc., i constituïra una situació de cercle viciós en què els suspensos porten al retard, aquest a la dificultats, aquestes a la desmotivació (falta d’esforç) i, així, successivament. Aquests programes no milloren ni l’aprenentatge, ni el rendiment, són pegats que en aquest cas ni tan sols permetran aconseguir el títol. Quin alumne o alumna d’aquests programes amb un currículum devaluat superarà la prova externa de 4t d’ESO? Cap ni un.
La segona, se substitueixen els PCPI (als 16 anys mesura excepcional per a titular en ESO), per un nou cicle de formació professional bàsica, als quinze anys, (des de 2n d’ESO) via ampla,  que no permet titular, ni dóna accés directe a la formació professional de grau mitjà. En el primer redactat de l’avantprojecte, quedava clara la finalitat excloent i segregadora d’aquesta mesura destinada a aquell alumnat “en situació econòmica desfavorable” equiparant pobresa amb poca capacitat per a l’estudi. El títol “professional bàsic” aspira a ser un maquillador perfecte de les dades de “fracàs i abandó”.
La tercera, establint dues vies en 4t d’ESO. A partir de 3r l’alumnat tria entre dos itineraris, el d’FP o el de batxillerat, la qual cosa torna a convertir l’FP en una via de segona categoria per a derivar l’alumnat amb més dificultats, menys talent en el seu llenguatge tan subtil.  4t d’ESO ja no es considera dins del tram obligatori, sinó postobligatori i al final la prova per a titular no és la mateixa, raó per la qual no es pot passar d’una via a l’altra.
Una reforma que atempta contra la igualtat d’oportunitats, per a aconseguir polaritzar més la societat i produir majors nivells de desigualtat i d’injustícia social: més possibilitats i millor formació per als que més diners tenen.