Típicament, el terme neoliberalisme es refereix a la filosofia político-econòmica que propugna la mínima intervenció d’organismes estatals sobre l’economia i la política. Així el paper de l’estat es redueix a garantir les llibertats individuals. Es focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la disminució de les restriccions a les operacions de les empreses, i en l’establiment dels drets de propietat.
Els principis bàsics, doncs, són:
L’estat no ha d’intervenir en la regulació del comerç exterior ni en els mercats financers. La lliure circulació de capitals garanteix l’assignació més eficient dels recursos a nivell internacional.
Típicament una filosofia comporta una política, una economia i una educació. Per tant caldria un pacte per l’educació pública perquè no passara allò de viure en un estat de provisionalitat permanent en el món educatiu espanyol.
El govern espanyol prepara la setena reforma de l’Educació de la democràcia. No hi ha ministre d’Educació que no haja somiat en la seua “reforma educativa”. ¿Quina reforma educativa pot portar el ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert? Com anècdota, sabem que Wert és protaurí, que pensa que el 15M és una mainada d’anarco-comunistes illetrats i que els usuaris de webs de descàrregues són bàrbars. Gràcies al seu compte de twitter, a més, ens assabentem que li interessa el model educatiu proposat per “Amy Chua”, la dona xinesa coneguda com la Mare Tigressa per la seua defensa de l’autoritarisme com a pedagogia fonamental. Ara bé, no és anecdòtic que el màxim responsable d’Educació, en una conferència de 2010, assegurara literalment que “la Comunitat educativa no pot ser una Comunitat democràtica, perquè el procés educatiu no és democràtic”. Tampoc és anecdòtic que aquest tipus ja s’ha fet famós per les retallades i per les estrambótiques justificacions públiques que ha anat oferint d’aquests inqualificables saquejos del sistema educatiu públic. A més a més es partidari de subvencionar els col·legis que segreguen per sexe, té la voluntat de reduir el percentatge del temari escolar que decideixen els governs autonòmics i vol que l’alumnat tinga que decidir molt prompte sobre el seu futur (batxillerat o FP).
No és cert que les revàlides i una segregació primerenca de l’alumnat millore la qualitat. Concebre l’educació com una carrera d’obstacles aconseguirà augmentar el fracàs escolar i l’abandó escolar, augmentarà la segregació classista i reduirà la igualtat d’oportunitats per a l’alumnat d’origen humil, perquè l’única cosa que persegueix és formar mà d’obra barata per a un mercat de treball precari i en rotació. És un desbarat equiparar pobresa amb poca capacitat per a l’estudi en l’alumnat que tinga una situació socioeconòmica desfavorable. Elimina progressivament la comprensivitat i la igualtat d’oportunitats durant l’etapa obligatòria en educació. Segregar des dels 13 i 15 anys, segons els programes, és negar la capacitat de canvi en els jovens.
La ideologia de la reforma Wert es troba batejada pel neoliberalisme. Per tant és una llei que crea suspicàcies, que porta recels i que ens du a un debat dens i incòmode prenyat de desconfiança. És un encrueliment de l’ala dretana i de les multinacionals amb la nostra educació pública.
El mercat no ha de ser el que oriente l’educació. És un error sotmetre els centres educatius a la competitivitat, establint proves externes per a oferir una classificació de col·legis segons els seus resultats, a fi que els “clients” puguen comparar i triar aquells que més avantatges competitius els aporte. En aquest mercat competitiu (neoliberalisme), les escoles es fan més selectives, rebutjant l’alumnat que presente més dificultats i que puga fer descendir els seus resultats i la seua posició en el rànquing. Es facilita la creació de guetos escolars. Eixa concepció comporta gestionar els centres públics segons les receptes de l’empresa privada, l’especialització dels centres per a oferir una oferta competitiva a la clientela, l’elecció a dit dels directors per l’administració, per fer-los especialistes en gestió empresarial i sense criteris pedagògics, la reducció de la participació de la comunitat educativa, eliminant la capacitat de decisió dels consells escolars en qüestions transcendents.
La incidència dels canvis polítics en el nostre món educatiu provocarà la construcció d’una cultura desitjada pel neoliberalisme (apanya’t com pugues i salve’s qui puga).
Tornem a un model d’educació dels anys seixante. La Reforma Wert no coneix l’escola que es fa hui en dia i per tant pot destruir molta faena feta i molta energia viscuda. Al mateix temps ens pot provocar la furiosa energia de combat que ens proporciona la desesperació quan reflexionem el següent:
L’impacte de la globalització econòmica, globalització de la informació i la comunicació, obri les finestres a la ventilació de la consciència social, l’espírit de suport i la voluntat de cooperació per fer entrar al fracàs escolar, dignificat i esculpit amb els informes PISA.
Davant aquesta llei amagar el cap baix l’ala pot portar a conseqüències imprevisibles; de la mida de jugar-se les conquestes aconseguides amb tant esforç durant els darrers quaranta anys.
Cal una visió oberta i àmplia. Aquesta llei no serveix per tractar el problema del fracàs escolar com la dificultat que tot o gairebé tot l’alumnat que sofreix com a mínim l’ensenyament obligatori arribe a superar els cicles educatius i obtinga uns nivells de coneixement i de socialització bàsica acceptables per a un ciutadà. L’alumnat que manté una relació conflictiva amb l’escola, els que abandonen les aules abans d’acabar el cicle educatiu i els que obtenen resultats negatius en finalitzar els estudis de primària i de secundària és el 35% del conjunt de l’alumnat.
La reforma amb les retallades no aconseguirà una implicació professional més gran per part dels mestres, amb una organització escolar eficient, amb una màxima col·laboració dels pares i de l’entorn social i amb una administració educativa més preocupada per la qualitat. Per aconseguir que com a mínim el 90% de cada generació tinga èxit escolar, cal un plantejament més profund que la llei Wert no fa. Perquè no és cert que amb retalls aplicats i la contrareforma prevista l’escola siga de tots i per a tots. Molt al contrari, s’accentuarà el fracàs escolar en el sistema públic, es reforçaran les privatitzacions, apareixerà més segregació i tot açò serà l’inici del desmantellament de l’escola pública. No estem davant de la construcció de l’escola del futur, sinó davant de la volta a la pitjor escola del passat. El retorn a l’escola dels pobres i a la universitat per a rics.
En el súmmum del desvergonyiment, el ministre d’Educació pitjor valorat en la història d’aquest país s’atrevix a dir que no cal gastar més en educació, que amb menys recursos poden millorar els resultats. Quan portem una desinversió de 6.000 milions d’euros des de 2010 i es calcula que podem arribar a una reducció total de 10.000 milions d’euros fins 2015, ningú que tinga un mínim de rigor i serietat pot afirmar que no augmentarà el fracàs escolar i l’abandó escolar enjorn. El somriure del ministre quan diu aquestes afirmacions no dona pau i les seues paraules desesperen. L’exemple de Finlàndia està ací: major inversió i major reconeixement al professorat, igual a millors resultats. I aquests resultats són possibles perquè eixe país invertix en educació més d’un punt percentual del PIB que Espanya, més altres aportacions indirectes en forma de programes d’atenció a la família i la infància, gratuïtat en material escolar i menjadors i un sistema públic i gratuït en tots els nivells.
Aquesta llei posa en perill la cultura de participació.
Davant d’aquests atacs a l’educació com a bé públic, a més d’augmentar la inversió, cal reivindicar un model inclusiu que reconega el dret a aprendre amb èxit escolar de tot l’alumnat; impulsant canvis curriculars, metodològics i organitzatius per a oferir millors respostes a la diversitat, amb especial atenció als que tenen més dificultats. Una escola per aprendre cooperant, com una aposta crucial en la reforma de la vida democràtica, no sols com una estratègia específica per a millorar el rendiment acadèmioc, sinó com a part d’una concepció vital i relacional. Una Universitat científica, crítica i autònoma. En resum, una escola de tots per a una sociatat de tots, més justa i més democràtica.
Per cert, no és cert que els continguts hagen de centrar-se en lo esencial. Reduir el nombre d’assignatures i centrar la càrrega lectiva en uns continguts mínims i elementals, la qual cosa en la terminologia conservadora s’anomena “volver a lo básico”, empobrix el curriculum i l’educació. És el que Berlusconi va resumir amb el lema de les tres “ies”: “Inglese, Internet, Impresa” (traduït a Espanya, aquest últim, per “espíritu emprendedor”) i que a Espanya suposaria reduir el pes de les ensenyances d’humanitats i artístiques. És una decissió classista dedicar així el periode d’educació obligatòria a preparar mà d’obra barata i flexible, dotada amb uns coneixements instrumentals bàsics per accedir a un mercat laboral degradat.
L’educació és una de les millors inversions que pot fer un país des de el punt de vista econòmic, perquè tot el que s’invertisca en prevenció s’estalviarà posteriorment en reinserció. A més té resultats positius des del punt de vista cultural, social, i polític, perquè ajuda a crear societats més cohesionades i amb una major qualitat de la democràcia.
Qué fer des de l’escola per no arruïnar-se i no deixar que els altres decideixen per noslatres? Promoure una educació democràtica i intercultural per a tota la població escolar, perquè tots i totes som molt diversos encara que per damunt de tot més iguals que diferents. Quelcom que exigeix una cultura escolar més calidoscòpica i contextos escolars més inclusius per afavorir la integració i la cohesió social.
És obligat concloure que en aquesta estratègia en la qual es troba la llei Wert, hi ha altres objectius més profunds. I aquests no poden ser més que utilitzar la crisi i el deute com a valuosa excusa per a aconseguir destruir la major part dels drets laborals, socials i inclús polítics, que les societats europees han aconseguit amb grans sacrificis i lluites des del final de la II Guerra Mundial. No es podria entendre l’entusiasme de la patronal i els grans empresaris per aquestes mesures.