Sota l’influx de Paulo Freire

Article de Miguel Vázquez Freire

STEPV | 30 / 03 / 2021

No puc dir que, en la meua trajectòria com a professor d’institut, haja aplicat de forma molt conscient el model pedagògic de Paulo Freire, encara havent sigut un lector apassionat de la seua Pedagogia de l’oprimit. Però, en resposta a la crida que se’m fa des del STEPV -que bella iniciativa!-, sí que crec que hi ha hagut en el meu treball d’aula més d’una petjada del seu influx. Per exemple, les paraules generadores. Per exemple, també, la importància de situar a l’alumnat com a agent actiu del procés d’ensenyament i no sols com a depositari d’uns sabers “bancaris” prèviament determinats. No sempre m’ha sigut possible ser absolutament conseqüent amb aquestes idees, perquè el pes del determinisme curricular impost des de les institucions sovint l’ha obstaculitzat, quan no impedit.

Recolliré ací, sota una relectura a la manera paulano, una experiència a l’aula d’Ètica i Educació per a la Ciutadania de l’ESO. La vaig aplicar en les dues matèries que, en les voltes de les lleis educatives, han sigut com guadianes que apareixien, desapareixien o fins i tot canviaven de nom.

Televisió
Què designa aquesta paraula? Preguntem-li al nostre alumnat. Jo ho vaig fer. Vaig repetir la pregunta al llarg de diversos cursos i vaig poder descobrir que el significat va anar canviant. És i sempre ha sigut un electrodomèstic més de la casa, entronitzat en el saló familiar. Però durant molt de temps els continguts que emetia marcaven l’agenda simbòlica de tota la família. En els últims anys ja no és així. D’una banda, cada vegada són menys els programes compartits. Molts adolescents tenen el seu propi televisor a les seues habitacions i veuen programes diferents dels que veuen els seus pares o fins i tot els seus germans o germanes. Això no ocorre en totes les famílies, és clar, i això afig a la bretxa generacional, una bretxa social. A més, l’aparició dels ordinadors personals i els telèfons mòbils, amb internet i les xarxes socials, provoca noves bretxes.

Hi ha, després, una televisió de quan hi havia només un o dos canals, la televisió amb diversos canals en obert, la televisió amb canals d’accés previ pagament, fins i tot la televisió multiplicada en múltiples pantalles. Aquesta última, continua sent la televisió?

Són preguntes que jo em vaig anar fent de la mà dels meus alumnes adolescents, van ser ells els qui em van guiar cap a elles. Per part meua, jo els vaig llançar una nova pregunta: què hi ha de constant en eixa variació quasi exponencial? Ací confesse que jo vaig haver d’adoptar una certa direcció intervencionista. La meua impressió era que hi havia un lloc comú que romania quasi invisible per a ells i elles. Fer-ho visible va requerir una segona paraula:

Publicitat
La gran majoria del meu alumnat havia interioritzat de tal manera l’omnipresència dels anuncis publicitaris que ni tan sols els citaven entre els continguts televisius. I això també és una cosa que ens reclama la pedagogia de Paulo Freire: fer visible l’acció invisible del poder que l’oprimit acaba acceptant com a part seua sense ni tan sols reconéixer-la. I fer-ho, potenciant en el subjecte de l’aprenentatge una autoreflexió emancipadora, no inculcant-li idees que no naixen d’ell.

Així que vaig proposar al meu alumnat que es convertira en investigador dels mitjans. Per equips, van seleccionar anuncis i els van presentar en classe, aplicant una metodologia d’anàlisi de continguts prèviament consensuada. En els debats posteriors van sorgir molts temes de rellevància però en general, com a factor comú, crec que puc dir que es van anar obrint pas dues conclusions. La primera, que la publicitat és el contingut dominant en la televisió. Pots veure programes amb enfocaments molt diferents però finalment sempre veus algun anunci. Hi ha textos d’alguns autors que teoritzen això i jo, sempre després del seu propi treball de recerca i debat, seleccionava alguns per a ser llegits i també debatuts. Conclusió “teoritzada”, per dir així, que ells solien acceptar: la televisió gratuïta ven audiències als anunciants. Després, nosaltres, els espectadors que formem l’audiència, som els qui treballem gratis per als canals de televisió en obert. He de dir que aquesta segona conclusió no sempre va ser unànimement acceptada. També em vaig trobar amb alumnat defensor del model publicitari de televisió, fins i tot algun alumne fan dels anuncis! Recordem també que la pedagogia de Paulo Freire no pretén unanimitats.

Segona conclusió: els anuncis no diuen la veritat, fins i tot alguns menteixen descaradament. Respecte d’això, els vaig proporcionar dades sobre les mesures de control desenvolupades a Espanya per a evitar la publicitat enganyosa i vam veure alguns casos d’anunciants multats. I em va sorprendre una conclusió addicional que semblava ser majoritària entre ells i elles: asseguraven que ningú es creia el que els anuncis deien. Aquesta va ser la meua pregunta: si això és així, per què les empreses es gasten grans quantitats de diners en campanyes publicitàries que naturalment encareixen els seus productes? En relació amb aquesta qüestió, recuperaré una anècdota que em sembla particularment significativa.

Una xica presentava una excel·lent (això em va semblar) exposició sobre anuncis d’automòbils. Al final de l’exposició, es va detindre en l’anunci d’un automòbil econòmic, dirigit clarament a un comprador jove, que presentava a un xic al costat del cotxe, amb les claus a la mà i envoltat d’un grup de belles xiques. Aquest va ser el seu comentari: “Els publicistes creuen que la gent jove som imbècils i que basta tindre cotxe perquè les xiques caiguem en braços d’un xic”. Prova notòria, per tant, que la publicitat menteix. Però en això, de la fila de darrere de l’aula va alçar el braç un alumne. Era aquest un xic més aviat tímid, poc donat a intervindre en classe. Li vaig donar la paraula i això va ser el que va dir: “Aqueix anunci no menteix. És veritat, si tens cotxe, lligues molt més”.

Va haver-hi rialles i fins i tot cert enuig per part de la xica que havia fet l’exposició. A continuació el debat es va traslladar a un punt que després no vaig deixar de recuperar en classes successives: de quina manera la publicitat influeix i convenç, fins i tot encara que sabem que ens menteix; i de quina manera la seua “mentida”, a través d’eixa influència, pot acabar transformant les coses fins a fer-se realitat. I a partir d’ací jo crec que podem convocar a dues noves paraules:

Mentida, veritat
La primera guerra de l’Iraq és citada sovint com un punt d’inflexió en l’ús de la mentida propagandística per a manipular a l’opinió pública. Hi ha un documental, Cavalcant sobre la tempesta (Maggie O’Kane, Channel Four, 1991), que revela de forma incontrovertida (això pensava i encara pense jo) com la guerra va “ser venuda” com un anunci publicitari pel govern de George Bush pare, per a modificar les idees dominants entre la ciutadania, i fins i tot la classe política, estatunidenques, majoritàriament poc inclinades a involucrar-se en un conflicte bèl·lic després del drama de la guerra de Vietnam. De fet, el documental mostra com va ser una agència publicitària, contractada per l’ambaixada kuwaitiana a Washington, la que va dissenyar el programa propagandístic i va fabricar les mentides que van forçar el canvi d’opinió.

Em va semblar que aquest documental era un material excel·lent per a analitzar en classe amb el meu alumnat de quina manera la retòrica persuasiva de la publicitat l’estava impregnant tot, i molt especialment la vida política. Després del visionat, els vaig entregar un breu qüestionari que havia de servir per a estimular el debat. Una de les preguntes deia més o menys així: “Quines mentides queden provades pels autors del documental?” Confesse que jo no esperava la resposta, que majoritàriament va ser: “És impossible saber-ho”. Per què?, pregunte, ja en el debat. “Qui ens assegura que el documental no és també una mentida?”

Això ocorria en unes aules al final de la passada centúria. Llavors encara no es parlava de “postveritat” però ja era ací. Un estudiós dels mitjans, Neil Postman, a ‘Divertir-se fins a morir. El discurs públic en l’era del “xou bussines” (Edicions de la Tempestat, 1991)’ va advertir sobre el pervers canvi de paradigma epistemològic que l’imperi del discurs televisiu imposava en el debat polític i les seues conseqüències en la degradació de la democràcia. Postman no ho va arribar a veure (va morir en 2003) però en el seu llibre ja anticipava que per eixe camí qualsevol demagog hàbil en l’ús de la retòrica televisiva, per a la qual tota distinció clara entre la veritat i la falsedat es dilueix en una total indefinició, podria ser president dels Estats Units. I ho va ser: Donald Trump.

No obstant això, crec que Postman encertava en el diagnòstic però no en la prevenció ni en la cura. Bunkerizar les aules escolars negant l’entrada de la televisió i els nous mitjans, aferrant-se al vell currículum humanista, no és la solució. També en això crec que la pedagogia de Paulo Freire ens pot ajudar a trobar el millor camí. La recuperació de la confiança en la veritat per part de les noves generacions, crescudes sota l’influx de la televisió i les xarxes socials, no vindrà d’obligar-les a repetir els continguts del tradicional currículum bancari que en el passat ha sigut dòcil instrument de les ideologies dels poderosos. En el fons, eixa pretensió, a més d’inviable (sempre em va semblar estrany que un alumne de McLuham, com Postman, es resistira a acceptar que hi ha canvis en el paradigma comunicacional que resulten irreversibles), denota elitisme cultural, és a dir, una profunda desconfiança respecte en la capacitat de la majoria per a pensar autònomament. Elitisme que per descomptat sempre va estar molt lluny del pensament paulano. Inspirant-nos en ell, em sembla a mi, la tasca que als educadors ens competeix consisteix a donar la paraula a l’alumnat. Són ells i elles els qui, si se’ls dóna l’oportunitat, acabaran rebutjant les mentides i als mentiders. I això es podrà aconseguir, no negant l’entrada a l’escola als nous mitjans, sinó desenvolupant una pedagogia crítica dels mitjans que ara com ara encara s’està lluny d’haver generalitzat. Per a la construcció d’eixa pedagogia crítica, en Paulo Freire sempre trobarem un guia.

(Miguel Vázquez Freire és profesor de Filosofia en Instituts d’Ensenyament mitjà. Membre del moviment de renovació pedagògica Nova Escola Galega i del grup de didàctica de la Filosofia Nexes. Pertany al Comité Organitzador del Congrés Internacional de Pedagogia de la Imatge “Pé de Imaxe” que es va celebrar a la Corunya des de l’any 1991 al 2000. En l’actualitat és membre del consell de redacció de la revista Tempos Novos.)


Llig la versió en castellà



Deixa un comentari





Normes d'us:

Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana. / No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes. / Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles. / Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.

entrades més recents