Segons l’esborrany de la LOMQE, cal esforçar-se perquè l’alumnat obtinga un bon nivell de comprensió oral i lectora i d’expressió escrita en una primera llengua estrangera, perquè és decisiu “para favorecer la empleabilidad (sic) y las ambiciones profesionales”.
Una vegada més, són els criteris mercantilistes els que defineixen un dels objectius de la llei, aquesta vegada l’educació plurilingüe, que no es defineix des de la perspectiva de la riquesa lingüística, comunicativa i cultural, el respecte cap a les llengües pròpies i estrangeres, etc., sinó en termes d’”d’afavorir l’ocupació i les ambicions professionals”. El plurilingüisme només serveix, des d’aquest punt de vista, per a trobar feina. Per tant, tot l’enfocament del futur desplegament de l’educació plurilingüe es filtrarà des d’aquesta perspectiva.
La proposta de llei no concreta res més. Es limita a introduir una nova disposició final en què el govern es compromet a establir les bases de l’educació plurilingüe, prèvia consulta amb les comunitats autònomes.
Ací, al País Valencià, ja tenim experiència de fa un grapat d’anys en la introducció d’una llengua estrangera. Des de 1998 s’aplica en determinats centres educatius un programa d’educació bilingüe enriquit (PEBE) per la incorporació primerenca d’una llengua estrangera, com a llengua vehicular, des del primer cicle d’educació primària. Un model que sempre ha respectat els mínims establerts per a l’ensenyament i ús vehicular del valencià en cada un dels programes lingüístics existents (PIP, PIL i PEV).
Segons els estudis que s’han arribat a fer públics, són els programes d’ensenyament en valencià els que millor han demostrat l’adquisició de les competències lingüístiques en les llengües cooficials i estrangera -però també les no lingüístiques- i la millor base sobre la qual construir el model plurilingüe. Un model d’èxit, com afirma Vicent Pascual (2011) en “L’escola valenciana: Un model d’educació plurilingüe i intercultural per al sistema educatiu valencià”:
“Així ho han posat de manifest totes les avaluacions dels programes que s’han realitzat en el nostre sistema educatiu, com ara la de Domènech i Zornoza (1996) de 1000 alumnes de 3r d’EGB, i les dues de l’IVECE: l’una (2000) de 1228 alumnes de 4t d’ESO i l’altra (2004) de l’alumnat d’educació infantil de 14 centres PEBE. En totes ha quedat patent la superioritat del Programa d’Ensenyament en Valencià i del Programa d’Immersió Lingüística sobre el Programa d’Incorporació Progressiva. I a més a més han posat de manifest que el valencià no és un problema en els estudis de les xiquetes i xiquets valencians sinó més aviat la condició necessària per a l’excel·lència”.
Ara bé, els programes d’ensenyament en valencià i el programa PEBE, que haurien de ser la base sobre la qual assentar el model d’ensenyament plurilingüe en el nostre territori, s’han bandejat en el Decret d’ensenyament plurilingüe publicat el passat mes d’agost. Les anàlisis del Sindicat sobre el decret, i de la gran majoria d’organitzacions que representen la comunitat educativa, coincideixen en què es castiga i arracona el valencià, entre altres coses perquè s’elimina un dels programes lingüístics en valencià (el PIL) i no hi ha cap mesura que potencie la llengua pròpia. Es parteix de la premissa falsa d’una suposada igualtat de condicions de coneixement i ús social d’ambdues llengües que no respon en absolut a la realitat.
A més, en els darrers anys el Partit Popular no només ha estat dificultant l’expansió dels programes d’ensenyament en valencià sinó que també els ha frenat. Acumulem diverses denúncies de centres aquests últims anys en què la Conselleria d’Educació s’ha negat a autoritzar nous programes d’ensenyament en valencià, sota l’argument del desequilibri sociolingüístic que generarien més grups en valencià. No cal dir que el desequilibri, al País Valencià, es decanta pel castellà, com demostra STEPV en l’informe de 2011 sobre la situació de l’ensenyament en valencià, anomenat precisament “De l’entrebanc a la involució”:
“Una anàlisi de l’aplicació de la LUEV que abaste la totalitat del sistema educatiu, mostra la lentíssima aplicació de la llei i l’escàs creixement de l’alumnat en valencià. Així mateix, es fa evident que les polítiques que ha aplicat el govern valencià des de l’any 1995 han consolidat forts desequilibris entre els trams educatius, entre centres públics i privats, i entre territoris. Resumint: com més cap al sud del territori, menys valencià; com més edat té l’alumnat, menys valencià; com més ensenyament concertat, pagat amb diners públics, menys valencià. A hores d’ara podem concloure que el nostre sistema educatiu és un sistema fragmentat que, per tant, no compleix amb el propòsit d’anivellar desigualtats”.
Potser li farem arribar una còpia de l’informe al Ministre d’Educació perquè exclame apassionadament en el Congrés espanyol la necessitat de valencianitzar l’alumnat valencià davant d’aquests desequilibris.
No cal menystindre, bromes a banda, aquesta segona intenció del model plurilingüe que no s’explicita en la llei. A més de fer encaixar el plurilingüisme en el model mercantilitzador de l’educació, que impregna tota la llei, també se’n farà un ús polític d’uniformització nacional -d’espanyolització- com ja s’està fent en tots els territoris amb llengua pròpia on governa el PP: Galícia, Illes Balears i País Valencià. En aquestes comunitats autònomes la comunitat educativa també s’ha posat en alerta perquè l’objectiu clar és acabar amb la llengua pròpia.
L’administració planteja un fals dilema i sembla interessada en obrir una batalla sense sentit: anglés contra valencià, castellà contra valencià. Enceta una xarxa de centres plurilingües i un decret de plurilingüisme que retalla i dificulta l’ensenyament en valencià. Abans havia retallat unitats d’ESO en els programes d’ensenyament en valencià, no havia autoritzat canvis de programes en Infantil, havia retallat l’oferta de PEV per a batxillerat, havia retallat les partides pressupostàries per al valencià, havia deixat la catalogació lingüística del professorat de secundària per a un altre moment, i havia suprimit les assessories de valencià.
Ara, el creixement, lent i desequilibrat, corre perill de detindre’s i començar a involucionar. Les il·lusions i els esforços, de tanta gent, professorat, alumnat, assessores i assessors, tècnics, ajuntaments, associacions cíviques, sindicats, partits polítics, tot l’esforç invertit en fer possible un avanç significatiu en l’aprenentatge i l’ús del valencià entrarà en fase de regressió. I el consens s’haurà acabat.
STEPV
Espai