1. És constatable, almenys al sud d’Europa, una tendència a l’“hel·lenització”, ja que, l’un rere l’altre, països com Espanya, Itàlia o fins i tot França contemplen els seus respectius panorames polítics amb indignació, en veure’s en el camí de sofrir una convulsió sense precedents, com ha succeït a Grècia. En grau diferent, però d’una manera clara, el pilar fonamental dels seus sistemes polítics, és a dir: el bipartidisme tradicionalment triomfant, ha caigut en una profunda crisi (França, Espanya…) en benefici de forces polítiques fins ara desconegudes (Grècia, Itàlia…), situades en els dos extrems de l’escena política. En temps rècord els seus dos grans partits neoliberals, a dreta i esquerra, que s’asseguraven el poder alternativament amb un control del 70%-80% del poder, o més algunes vegades, retrocedeixen, o fins i tot més que això, es descomponen a poc a poc i reculen en vots a nivells del 50%, 40%, o fins i tot del 30%.
2. Encara que la dreta tradicional també pateix les conseqüències de la desafecció ciutadana, en canvi n’és la socialdemocràcia la víctima principal. Els partits socialdemòcrates s’estan afonant pertot arreu (Grècia, Espanya, Itàlia, França, Alemanya…), és el signe dels temps, i ja no són capaços d’aprofitar el desgast de la dreta quan està en el poder. Retrocedeixen amb força, fins i tot quan estan en l’oposició! En definitiva, estem assistint a una crisi històrica de la socialdemocràcia, que té totes les característiques d’una crisi en estat terminal… Les conseqüències són catastròfiques: l’amputació d’un dels seus dos pilars, el bipartidisme, que garantia l’estabilitat política i el bon funcionament d’un sistema basat en l’alternança en el poder dels partits neoliberals, deixa suspés en l’aire el sistema, i ja no funciona. Així, en aquestes condicions, l’esgotament del sistema no està lluny…
3. És palés que l’actual esquerra europea no és capaç d’encarnar les esperances dels ciutadans irritats que estan a punt d’abandonar els partits fins ahir dominants. Llevat de Grècia amb SYRIZA, en la resta d’Europa l’esquerra no té ni la credibilitat ni la força organitzada en la base social, i sobretot no té la capacitat d’inspirar les masses que giraven abans al voltant dels principals partits burgesos, incapaços de projectar ara l’evident rebuig generalitzat a l’ordre establit. La conseqüència de l’actual debilitat de l’esquerra europea enfront de la crisi generalitzada del sistema de dominació burgés no pot reduir-se a les expectatives que aquesta esquerra aprofite la crisi catastròfica del capitalisme, perquè, per desgràcia, les terribles conseqüències van més enllà. Ja s’albira que a la Unió Europea la debilitat actual de la crisi històrica de l’esquerra bé podria originar que sectors importants d’una societat desesperada i desorientada recorregueren a l’extrema dreta o fins i tot a forces neofeixistes i neonazis per a expressar la seua revolta antisistema!
4. Simple hipòtesi de treball? No, açò és exactament el que ja està començant a ocórrer en un nombre creixent de països europeus. Ara ja no és només l’“excepció grega”, amb la seua Golden Dawn, la que ha vist l’eclosió i el desenvolupament reeixit del neonazisme. Ara, es tracta d’una veritable ona d’extrema dreta, o almenys de euroescepticisme reaccionari (Alemanya, Anglaterra), fins i tot als països de l’Europa septentrional, fins ara relativament poc afectats per la crisi del deute i les polítiques d’austeritat! Fins i tot més important que la quasi generalització d’aquest fenomen és el fet que ara l’extrema dreta ha realitzat un avanç històric en un gran país com França, que sempre ha marcat el pas de la història del nostre continent. I fins i tot allí on l’extrema dreta està marginada (Itàlia, Espanya, Bèlgica…), la crisi social i la fragilitat política són tals que la situació podria canviar en favor de l’aparició d’una força molt més de dreta en un temps rècord, sobretot si es té en compte l’efecte contagi…
5. En resum, d’ara avant estaran presents a Europa tots els ingredients d’una crisi social i política sense precedents des de la fi de la Segona Guerra Mundial, que ens retrotraurà al període d’entreguerres i els consegüents “dimonis”, tot i que el món haja canviat enormement des de la dècada de 1930… No obstant això, les similituds del panorama del període d’entreguerres no es limiten a la situació “puntual objectiva”. Desgraciadament, ha aflorat el “factor subjectiu”, l’esquerra no socialdemòcrata de hui mostra la mateixa incapacitat per a entendre el que està succeint dins mateix de la societat i de respondre en conseqüència. La conclusió ha de ser categòrica: encara que alarmant, no és l’augment natural de l’extrema dreta el que espanta, el que és realment alarmant, el que determinarà el present i el futur és la incapacitat o impossibilitat d’aquesta esquerra per a resoldre la crisi i fins i tot per a bloquejar l’ascens de la reacció i l’extrema dreta!
6. Per tant, si el diagnòstic és correcte, sempre que rebutgem, òbviament, qualsevol actitud passiva i fatalista, no és cert que caldria lluitar abans que siga massa tard? La resposta sembla òbvia: necessitem reunir ràpidament totes les forces disponibles a Europa, est i oest, nord i sud, per a portar a terme una lluita a llarg termini contra l’augment de la dreta, el feixisme i el nazisme inclosos.
7. Per a donar sentit i sobretot per a obtindre resultats tangibles, el reagrupament europeu antifeixista hauria de ser alhora unitari i radical, de masses, i democràtic. Tot enfocament sectari que preferisca excloure en comptes d’unir, revela una profunda incomprensió o subestimació de la gravetat de la situació, perquè es requereix la formació d’un front unit de tots els qui estan disposats a lluitar, sense exclusivismes, contra la pesta fosca. Les lliçons del període d’entreguerres, les d’Itàlia durant els anys vint i les d’Alemanya en els anys vint i trenta, estan ací per a recordar-nos que el camí més curt cap al suïcidi programat del moviment obrer i socialista és el sectarisme i la divisió contra l’ascens de la dreta racista, feixista i nazi extrema…
8. Per a poder inspirar els antifeixistes i satisfer les expectatives de la gent en aquests temps de guerra social perllongada, la mobilització antifeixista no només ha de ser unitària sinó també radical, puix no només ha de veure’s com la lluita contra la fam o contra l’extrema dreta, que estan orgànicament vinculades, sinó contra el que l’extrema dreta defén, contra la seua anàlisi final, contra el sistema i les seues bases econòmiques. Açò és independent de la revolta de les víctimes de les polítiques d’austeritat, encara que siga confusa i parcial, sinó principalment contra el sistema que generen la situació i les polítiques que s’apliquen. La “moderació” de certa esquerra, és amb raó percebuda per la població com a “suau”, perquè es nega a traduir en accions les belles simples paraules de l’esquerra, que propicia que les masses empobrides i desesperades recórreguen als feixistes i altres extremistes de dreta en quasi tot Europa…
9. Unitat i radicalitat, el reagrupament antifeixista europeu ha de ser també imperativament democràtic, basat en l’acte-organització dels ciutadans i ciutadanes. Per què? Perquè només la ciutadania mobilitzada pot combatre en condicions de véncer l’extrema dreta, i per aquesta premissa sine qua non és pel que s’estan mobilitzant amb l’objectiu de decidir per si mateixos la seua manera de combatre, objectius i formes d’acció. En poques paraules, estan prenent les regnes del seu destí...
10. Però n’hi ha més que això. Si volem combatre amb alguna possibilitat d’èxit l’extrema dreta, s’ha de fer a tot arreu, permanentment i en qualsevol terreny, de manera global, sense abandonar cap camp de batalla. Perquè no només no n’hi ha prou de plantar cara a les tropes d’assalt o altres milícies o bandes racistes i neofeixistes, sinó també hem de plantar cara al caos mental i als comportaments contrarevolucionaris i neoconservadors; aquesta tornada de la pitjor reacció racista, antisemita, homofòbica, antifeminista i masclista, perquè l’actual augment de la massa d’extrema dreta no cau del cel, sinó que ha sigut preparat minuciosament a través de l’enverinament sistemàtic de les nostres societats pels “valors” egoistes i antihumans de la contrarevolució neoliberal, patriarcal, que ha arribat finalment a la misantropia i la barbàrie.
11. En altres paraules, no és possible dir que som antifeixistes si no estem en guerra contra els pilars i la raó de l’extrema dreta, és a dir, el racisme, l’homofòbia, l’antisemitisme, el xovinisme nacionalista, el sexisme, i també el culte a la violència cega i la intolerància. En resum, una organització política no pot practicar l’antifeixisme conseqüent si és homòfoba, masclista… o els seus militants, desfilen a pas d’oca. ¿Qui pot lliurar totes aquestes batalles constantment sinó els primers interessats, la mateixa ciutadania allí on treballen estudia, es manifesta, es relaciona, s’informa i estima? La conclusió sembla òbvia: per a ser eficaç, la lluita contra el feixisme no ha de ser un assumpte de desocupats, sinó dels ciutadans organitzats onsevol que operen com a éssers socials. Un antifeixisme que no permeta plantar cara a tots els aspectes de la contrarevolució reaccionària en marxa i que es limita a lluitar només contra els seus epifenòmens estarà condemnat a la impotència…
12. Però, alerta!: per a veure l’extrema urgència d’aquesta situació, ja crítica, el veritable dilema actual no és si actuar o no actuar en contra de la creixent amenaça de l’extrema dreta. Es tracta de decidir ja i d’actuar amb rapidesa, com més prompte millor, perquè ja hem perdut un temps molt valuós a Grècia i Hongria i altres països. Així que no ens hem de detindre i advertir que no podem deixar que la serp fosca isca de l’ou. Per desgràcia, aquesta advertència ja no val perquè des de fa temps la serp no només ha eixit de l’ou sinó que s’ha convertit en un monstre aterridor que vaga pels carrers de diversos països europeus!
Llavors, decidim i actuem amb rapidesa! Producte d’una iniciativa curiosa, si més no, és el Manifest Europeu Antifeixista que té el gran mèrit d’enfrontar-nos a tots nosaltres davant les nostres responsabilitats. No és temps per a la indecisió, ni el fatalisme, ni la passivitat dels altres. Ni per al sectarisme de qui es neguen a entendre que només tots junts tenim la credibilitat per a inspirar la voluntat de les grans masses de ciutadans antifeixistes. Aquest és temps per a la unitat i l’acció antifeixista, temps per a la creació del moviment antifeixista europeu. Hui! Demà serà massa tard…
Campagne espagnole : http://www.antifascismeuropa.org
Campagne grecque: http://www.antifascismeuropa-ellada.gr
Campagne française: http://www.manifesteantifascisteeuropeen.fr/
Campagne slovène : http://www.odbor.si/antifa
STEPV
Espai