Paulo Freire: gust per la llibertat

Unes primeres paraules

He de confessar primerament que com educadora per més de 30 anys he estat interessada en els temes vinculats a l’educació ciutadana, la ciutadania i la democràcia. La presència dels valors de la llibertat i la justícia en la formació de les repúbliques, juntament amb altres valors com ara la igualtat o la solidaritat, i que en efecte, sobreeixien com pilars constitutius i representatius d’un règim republicà i democràtic.

És per això que la formació ciutadana per viure en democràcia, no la podem concebre sense la inclusió de la formació en els valors de la llibertat i la justícia. Tot i viure temps on se’ns assenyala l’ensorrament del projecte de la modernitat i dels seus valors fonamentals, volem afirmar que ens situem en les trinxeres d’aquells que somien amb aquesta societat lliure i justa, amb concebre’ns com éssers històrics que busquen participar en la construcció d’aquesta història, amb aquesta societat on siga possible una vida digna per a tothom.

En aquestes trinxeres, ens vam inspirar i tornar a visitar a Paulo Freire, insigne educador brasiler, un Mestre que va transcendir les fronteres del seu país i del nostre continent i que va alçar la seua veu en favor d’aquest somni, d’aquesta utopia: la d’una societat amb llibertat i justícia.

Considerem que l’anàlisi i les reflexions al voltant del pensament de Freire sobre aquests valors, pot ser de gran importància per als interessats en el desafiament que representa la formació de ciutadans democràtics a Amèrica Llatina en general i en particular, en la nostra societat veneçolana.

Com concep Freire la llibertat?

Si alguna cosa pot dir-nos de manera emfàtica el que significa per a Freire la llibertat és el que el propi autor expressa quan afirma el seu “gust per la llibertat” com gust necessari, com impuls fonamental, com expressió de vida. Aquest gust per la llibertat que equival a amor per la vida; un amor, un gust que necessita ser conreat, en les famílies, a les escoles, als espais comunitaris, en la societat.

És aquest gust per la llibertat, que el fa somiar i plantejar a l’educació i als educadors el desafiament de viure la llibertat i de formar els homes i dones perquè assumisquen el risc que implica la llibertat. La llibertat és així mateix curiositat, creativitat, innovació; sense llibertat no hi hauria història. La llibertat és el terreny per fecundar les capacitats de comparar, d’avaluar, d’escollir, de decidir, d’optar a la vida i per la vida. La importància de la llibertat per a Freire és de tal magnitud que ens diu: “sense la llibertat no és possible la creació, la invenció, el risc o l’existència humana”.
En l’anàlisi que fem de la seua obra, podem distingir de manera més específica que la concepció Freireana de llibertat està estretament vinculada a tres pilars:

-La seua concepció de l’ésser humà amb una vocació de ser més
-La llibertat conjugada amb el respecte a l’altre
-La seua posició a favor de la democràcia.

a) La llibertat i la vocació de ser més dels éssers humans

La llibertat en Freire està associada de manera profunda a la seua concepció de l’ésser humà en tant subjecte la vocació essencial és ser més, que busca l’expansió del seu ésser inacabat i que s’assumeix com subjecte protagonista de la seua història; “És que el gust per la llibertat forma part de la pròpia naturalesa de dones i d’homes, forma part de la seua vocació de ser més”. La llibertat es funda i és fundant d’aquesta capacitat de transcendir de l’ésser humà, i és justament la consciència que l’ésser humà té sobre la seua finitud, on l’empeny en la seua vocació de ser més, estimula una i altra vegada en la seua recerca de llibertat.

La llibertat és un procés dinàmic on els éssers humans desenvolupen la seua vocació, la seua autonomia, les seues possibilitats de decisió i d’elecció, i al mateix temps a lluitar pel seu alliberament i per la transformació de les seues condicions concretes d’existència, els éssers humans aconsegueixen afermar la seua pròpia llibertat. És una relació que es produeix en una doble direcció: d’una banda, la llibertat exercida per l’ésser humà en tant individu i per l’altra banda, la seua intervenció juntament amb altres en el procés social i comunitari de construcció de les condicions socials, econòmiques, polítiques, per poder viure aquesta llibertat en un món més just: “Si sóc progressista, intervinc per canviar el món, per fer-lo menys desagradable, més humà, més just, més decent”.

Qualsevol ideal de societat té com a vocació històrica, la vocació de ser més dels éssers humans; però Freire alerta en repetides els perills tant de retrocedir en aquest camí de llibertat per la “por a la llibertat” denunciat per Eric Fromm, així com per la passivitat de considerar la vocació de ser més i de llibertat com una cosa ineludible : “pel mateix que és una vocació i no un sinó o una destinació segura, tant pot anar consolidant-se en la lluita per la llibertat com pot, desorientar-se, crear o intensificar la deshumanització existent.”.

b) Llibertat, alteritat i respecte per l’altre en Freire

No podem desenvolupar la nostra vocació de ser més si no ho fem amb els altres. Una expressió d’aquest respecte per l’altre en el pedagog de Recife s’observa en el que ens recorda Stella Accorinti quan diu que per Freire “ningú allibera a ningú, ningú s’allibera sol, els éssers humans s’alliberen en comunió”.

La preocupació de Freire pel “altre” es pot veure a través de tota la seua obra. Emergeix ací i allà amb vigor, no deixa a la persona tranquil·la, solaçant en l’expansió de la seua individualitat, de la seua llibertat, de la seua vocació de ser més. Per contra, una i altra vegada torna i insisteix en la nostra connexió amb els altres, en el món que ens fa i ens conforma, en l’amor cap a l’altre com una part constitutiva i essencial del nostre ésser.

El gust per la llibertats conjuga amb el respecte a la identitat dels altres, al seu coneixement, a la seua vida, al seu passat i als seus somnis. És un clam freireà que s’expressa de manera inequívoca en la seua proposta pedagògica, quan demana una vegada i una altra, respecte pels coneixements, per la identitat cultural i per les experiències prèvies dels educands que arriben a l’escola. És per això que tot i aquest gust per la llibertat, Freire ens adverteix als educadors que això no implica llicència per a imposar-la: “És evident que el paper d’una educadora crítica amant de la llibertat no consisteix imposar a l’educant el seu gust per la llibertat “..

L’ètica que és un signe distintiu del pensament freireà té precisament a veure amb llibertat conjugada amb el respecte a l’altre ja l’alteritat com a necessària relació de vida. El profund respecte per l’altre, per l’altra ens ho exigeix ​​a si mateix des d’un pla ètic quan recorda en Cartes a Cristina, com de vegades pretenent tenir postures critiques i de respecte i de defensa de la llibertat, descuidem la imperiosa i ètica necessitat d’escoltar els altres, les seues necessitats, les seues motivacions, els seus anhels.

Il·lustra aquest respecte per l’altre, la seua concepció sobre el procés d’escoltar: “Escoltar és una activitat que va més enllà de sentir. Escoltar (...) és una actitud permanent de part del subjecte que està escoltant, d’estar obert al món de l’altre, al gest de l’altre, a les diferències de l’altre “i això no implica que es reduisca el dret què escolta a dissentir, oposar, dialogar.

En l’educació, Freire insisteix en aquesta combinació de llibertat i respecte i exigeix ​​no fer servir el nostre poder com a educadors en la submissió de la veu dissident de l’altre o dels altres, tot i que la tradició escolar ens atorgue el poder per fer-ho. Freire exhorta als que som educadors, mantenir una relació veritablement democràtica, respectuosa de l’altre, fins i tot quan això pogués molestar-nos en la nostra comoditat, al nostre “poder”.

En una pràctica educativa realment democràtica, res mecanicista, radicalment progressista, l’educador o l’educadora no pot menysprear aquests senyals de rebel·lia. A contra, a l’ensenyar els continguts indispensables ell o ella deuen, prenent la rebel·lia a la mà, estudiar-la com postura que ha de ser superada per una altra més critica, més compromesa, més conscientment polititzada, més metodològica rigorosa.

Respecte i més respecte, demana Freire en innombrables ocasions. Respecte per un mateix, per les nostres recerques, pels nostres encerts i els nostres errors i així mateix, respecte pels nostres estudiants, per les seues capacitats creadores, les seues equivocacions, els seus èxits, propostes o dissidències. Romo Torres (2004) destaca l’esperit sensible i democràtic de Freire en la seua concepció de l’alteritat:

És també digne de subratllar-se que el pedagog de Recife reforça amb el plantejament d’experiència existencial el caràcter obert cap a l’alteritat, doncs des d’aquí proposarà la possibilitat d’un desplegament dels subjectes cap a experiències de subjectivitat democràtiques, ja que sent la democràcia una experiència tensa caldria distorsionar-la a través del diàleg. El diàleg articulat però també vehiculat per la solidaritat a l’exercir des de “el parlar amb” i per als altres.

Assumir-se com persona, com ésser humà, com subjecte històric, com ser amb i en llibertat es vincula per Freire amb el reconeixement de l’altre: “És l’alteritat del no jo o del teu, la que em fa assumir el radicalisme del meu jo” .

c) Llibertat i democràcia: necessitat recíproca

En innombrables ocasions quan Freire parla de llibertat, conflueix en la seua expressió la noció “democràtic-democràtica”, que ve modelada des del viscut per ell en el seu ambient familiar. Així ho confessa en Cartes a Cristina:

La meua experiència personal a casa, en la relació amb els meus pares, els meus germans, (...) m’havia marcat profundament amb el seu caràcter democràtic. L’ambient on vivíem, en què la nostra llibertat, tractada amb respecte per l’autoritat dels nostres pares, era desafiada a assumir responsablement.

En realitat la nostra democràcia en procés d’aprenentatge ha d’obstinar all màxim i en tots els nivells evitant tant l’autoritarisme com la permissivitat a la qual sempre ens exposa la nostra inexperiència democràtica. (...) Autoritarisme i permissivitat no són camins que porten a la democràcia o que l’ajude a perfeccionar-se. Ensenyar democràcia és possible, però no és tasca per a qui es desencanta de dimarts per al dimecres perquè els núvols segueixen carregats i amenaçadors.

Adverteix com ho va fer Erich Fromm i altres connotats autors, sobre la por a la llibertat, sobre la seducció que hi ha a la comoditat al rebre instruccions, prescripcions o ordres, en compte d’assumir una posició crítica i autònoma que ens faça responsables de les nostres pròpies decisions. En aquests casos diu Freire, la persona és objecte i no subjecte.

Necessitem per a això una educació valenta com ell proposa perquè els éssers humans ens assumim com éssers lliures, amb una disposició all debat, a l’anàlisi i a la participació, amb actituds democràtiques i amb una acció nodrida per l’esperança de la reinvenció del món, on adoptem el risc que implica la llibertat: “És més, l’autoritat coherentment democràtica que reconeix l’eticitat de la nostra presència (...) reconeix que no es viu l’eticitat sense llibertat i que no es té llibertat, sense risc”.

La democràcia és la forma com concep Freire la societat, la vida comunitària, així com les organitzacions socials, polítiques, culturals. No solament han de ser democràtiques en les seues estructures sinó en els seus processos de lluita i d’acció.
L’anhel de llibertat ho fa somiar amb una escola democràtica on es puga revertir la tendència present a les escoles d’ambients tradicionalment autoritaris per així avançar en la “reinvenció de l’escola”, amb la democratització de poder, amb l’ampliació dels espais de consulta i deliberació a les escoles, on també estiguen inclosos pares i mares i de l’educació perquè l’escola i l’educació siguen democràtiques.

La llibertat s’exerceix en una societat amb un règim que al temps que dóna suport als processos de construcció democràtica, de defensa dels drets humans i ciutadans, genera l’espai per a les llibertats què tenim dret i que han estat conquistades pels nostres pobles al llarg de la història.

Però aquesta llibertat que permet la democràcia, no pot ser ni és per a Freire una llibertat sense límits. Cal conjugar autoritat i llibertat. D’això que una preocupació constant en Freire quan va tenir responsabilitats directives va ser la definició dels límits tant a la llibertat com a l’autoritat: fins on s’estén la llibertat ?, Quin és el límit de l’autoritat? Són interrogants que ens hem de plantejar permanentment:

La defensa de la llibertat, la vigilància en el sentit d’aturar qualsevol traïció a ella, són deures democràtics als quals no podrem renunciar, joves o no. Encara més, protestar contra els desviaments ètics de les autoritats moralment incompetents és una forma no només d’estudiar sinó també de produir coneixement, d’aprofundir i d’enfortir la memòria.

Sens dubte, Freire embat contra tot tipus d’autoritarisme en tant modalitats de poder polític cercadores de la llibertat: “Els règims autoritaris són una contradicció en si, una profunda negació de la naturalesa de l’ésser humà que, indigent, inclús, necessita la llibertat per ser, com l’ocell que necessita l’horitzó per volar “.

Però així mateix també ens adverteix sobre la nostra falta d’experiència democràtica tant a les aules o família, com en les societats de les quals formem part. Els nostres hàbits i patrons de comportament estan guiats per pautes on ha estat la figura parental, l’educador, els caps, o els cabdills els que diuen “què i com fer”, els que premien o castiguen segons se segueixen les instruccions o mandats per fer tal o qual cosa.

( Nora Ovelar Pereyra és Llicenciada en Educació per la Universitat Central de Veneçuela. Doctorat en Recursos Humans -Grenoble-França-. Professora Titular de l’Escola d’Educació UCV. Docent de Teories Pedagògiques Contemporànies i Investigadora en Educació i Ciutadania) 

Llig la versió en castellà