El sindicat LAB desenvolupa actualment la campanya “Zure Eskubideak” (“Activa’t pels teus drets”). En què consisteix?
És una dinàmica que té com a objectiu situar la precarietat en el centre de l’agenda sindical. Es basa a activar la gent que treballa en precari i, per a això, els motles clàssics d’entendre el sindicalisme no serveixen. Així, hem començat a realitzar els nostres plantejaments no per convenis col·lectius, sinó per sectors i col·lectius de treballadors que comparteixen una situació: la precarietat, siga en els sectors feminitzats, en les grans empreses o en les subcontractes. Es proposen mesures tan clares com un salari mínim de 1.200 euros, la reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals sense minva salarial, dret a treballar en basc i a la salut laboral, entre altres.
El president de l’Associació d’Empresaris de Guipúscoa (Adegi), Pello Guibelalde, va assenyalar que hi havia un problema en la joventut basca: la falta de “fam”, la comoditat i falta d’actitud emprenedora. Trobes que la patronal basca és particularment dura?
Desgraciadament, la patronal basca és la punta de llança de les patronals en l’Estat espanyol a l’hora de demanar reformes laborals que liquiden drets. I té la seua lògica, perquè diuen que és al nostre territori on hi ha més i millors convenis, millors salaris i on es dóna una major disputa sindical. També on s’ha produït una major confrontació. Per exemple, la patronal demana l’anul·lació de la ultraactivitat dels convenis, a més, la patronal basca (CONFEBASK) ha aprofitat un esborrany de llei de l’estat espanyol sobre depòsit d’estatuts de patronals i sindicats, per demanar la il·legalització d’ELA i LAB. Nosaltres vam filtrar aquest document, i ells ho van negar. D’altra banda, acaben de proposar en la Taula de Diàleg Social una desregulació portada al seu estat màxim. Afirmen que els salaris s’han d’establir en l’empresa, que els justificarà en funció de dues variables: l’adhesió del treballador a l’empresa, i el full de resultats. Són demandes que van més enllà de la reforma laboral de 2012.
Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2015, la taxa d’atur a Navarra és del 13,5%, i al País Basc del 13,8%, mentre que la mitjana a l’Estat espanyol se situa en el 21,18%. Significa això que l’explotació laboral és menor als territoris on LAB actua? Condiciona aquesta realitat la pràctica sindical?
Hi ha dades que sí que demostren que existeix una realitat específica a Euskal Herria: la taxa d’atur és menor i els salaris són més elevats, però això no significa que no hi haja explotació. Com en la resta de l’Estat espanyol, s’explota les dones, els joves, i la precarietat laboral és cada vegada més extensa. Una altra cosa és que a Euskal Herria el moviment sobiranista haja tingut una component social molt important, a més, hem tingut un model sindical diferent. La majoria sindical al nostre territori ha apostat per la confrontació, no per la concertació social. Ha sigut, per tant, un sindicalisme de disputa de poder, que ha produït millors convenis col·lectius i ha interpel·lat les institucions perquè es feren polítiques públiques més favorables. Ara bé, el que nosaltres neguem és que aquesta realitat s’haja produït perquè la dreta basca és més social que l’espanyola. En absolut.
Han influït en aquest model els acords entre LAB i ELA?
Crec que en això ha tingut a veure el que quan el sindicalisme majoritari el formaven CCOO, ELA i UGT, un sindicat com a LAB va ser capaç de plantejar una oferta diferent. Amb l’aliança ELA-LAB va canviar el mapa sindical, la qual cosa al meu entendre va ser determinant. És a dir, que el sindicalisme majoritari en les empreses fóra de mobilització i així llevar posicions a la patronal.
Quant a la dreta basca, és un lloc comú afirmar que el PNB té un component interclassista i posicions socialment més avançades que els conservadors espanyols?
No és cert. Una altra cosa és la possibilitat que haja tingut el PNB d’aplicar totes les polítiques que pretenia, però el PNB ha tingut enfront seu una esquerra real, com l’esquerra abertzale. Algun dia s’haurà de valorar l’independentisme com a element de pressió perquè al nostre territori s’haja aplicat un altre tipus de polítiques. A Euskal Herria ha existit un contrapoder. El PNB ha pres mesures clarament de dretes allí on ha pogut, els últims anys, amb l’excusa que Madrid “imposa”, ha desplegat les mateixes iniciatives que el Partit Popular.
Per exemple?
Hi ha hagut les mateixes retallades en l’administració pública, quan per exemple, en la Diputació de Guipúscoa, en el període en què governava EH Bildu, no es van aplicar les retallades salarials als empleats públics. El PNB no només ha retallat, sinó que ha anat més enllà. Ha privatitzat Kutxabank, on s’està complint el guió per a la seua eixida a borsa i venda. En la sanitat pública basca s’han perdut prop de 3.000 llocs de treball els últims anys. Un altre dels mites és que a Euskal Herria no existeix la corrupció. Però en la Diputació de Guipúscoa vam estar anys denunciant un frau a la hisenda foral, com a conseqüència de la qual, les úniques persones que van passar uns quants dies per la presó eren del PNB.
Què queda d’aquella mítica oligarquia de Neguri i del capital financer vinculat a la siderúrgia biscaïna?
Crec que passa igual que amb l’energia, que no desapareix sinó que es transforma. Al meu entendre, l’oligarquia basca continua marcant tendència, però ha deixat d’apostar-ho tot al capital productiu i s’ha tornat molt més especulativa. Sí que existeix una oligarquia específicament basca, però, com dic, no s’està reproduint pel fet d’invertir i generar un teixit productiu a Euskadi. Aquesta oligarquia és, a més, la que està determinant les polítiques econòmiques al nostre territori. Per descomptat, a això cal afegir els processos d’implantació de les multinacionals i deslocalització empresarial.
Quina és la relació de la LAB amb els sindicats majoritaris a l’Estat espanyol, CCOO i UGT?
Trobe que a hores d’ara es distingeixen dos blocs: el sindicalisme de confrontació, on estem els sindicats abertzales, i el sindicalisme de concertació. Amb CCOO i UGT no compartim estratègia, agenda ni model sindical. A més, és totalment denunciable que aquestes organitzacions continuen assegudes en una Taula de Diàleg Social –de què estan absents ELA i LAB– en què ells són una minoria i manquen, per tant, de legitimitat. De fet, CCOO i UGT romanen en aquesta taula amb una patronal que ha demanat la il·legalització d’ELA i LAB. Però UGT cau en picat i CCOO està perdent representativitat, i aquesta és la valoració que de la seua manera d’actuar està fent la classe treballadora en les empreses.
Més enllà dels conflictes a Euskadi i Navarra, quina posició manté LAB respecte a l’euro? Hi ha marge per a les polítiques socials dins de la moneda única?
No reivindiquem l’eixida de l’euro, però tampoc creiem que siga una línia que no puga franquejar-se. Hi ha vida fora de l’euro. És un debat que ha d’abordar-se. En LAB no lluitem actualment per una eixida de l’eurozona, però sí per una Europa social i dels pobles. Si aquest projecte transformador poguera fer-se fora de l’euro, no tindríem cap problema a plantejar la ruptura.
Com és actualment la relació del sindicat abertzale amb els moviments socials? Existeixen recels, igual que ocorre habitualment amb l’esquerra política?
Em pense que no. Un bon exemple n’és l’aprovació de la “Carta de Drets Socials d’Euskal Herria”. Quan va esclatar la crisi en 2008, vam prendre la decisió no només de mobilitzar-nos i de dur a terme la unitat sindical, sinó també d’estendre aquesta unitat als moviments socials. I a poc a poc s’han anat configurant marcs d’aliances en els quals participem sindicats abertzales i no abertzales (com CGT, CNT i altres) i moviments socials. Hem compartit “agenda” neoliberal i decidim col·laborar en un projecte alternatiu. Després d’un debat d’uns quants mesos, elaborem entre més de 150 agents una carta de drets socials. El procés va començar després de la vaga general de 2013, la setena des de l’inici de la crisi a Euskal Herria. Més enllà d’una enumeració de drets, dibuixem la nostra utopia, és a dir, com volem que sigui Euskal Herria. A partir d’ací marquem les estratègies: la interpel·lació institucional, però també oferir a la societat espais per eixir-se’n del capitalisme.
Ha penetrat aquesta proposta en la societat basca?
De moment ha entrat en el sindicalisme, la qual cosa és molt important perquè ja és una manera de penetrar en les empreses. També en barris, en debats locals i, sobretot, entre els agents que anteriorment treballàvem de manera dispersa i a vegades, fins i tot disputant-nos l’espai. En aquests espais a poc a poc es va confluint.
Finalment, és el País Basc un territori amb un múscul social per a les mobilitzacions superior al de la resta de l’Estat espanyol?
Hi ha una realitat específica al País Basc, per exemple, la majoria sindical es presenta en altres claus. El fet que CCOO i UGT siguen una minoria és determinant. A Euskal Herria és molt important a més el teixit associatiu. Però no crec que la mobilització social siga exclusiva del nostre territori. A l’Estat espanyol han tingut lloc moviments importants i molt fructífers els últims anys. No crec que siga una casualitat que estiga obert el debat de la reforma constitucional, i és cert que la qüestió de Catalunya n’és un dels factors, però hi ha una necessitat de resposta a demandes socials que s’han aconseguit articular. Això és una realitat a Euskal Herria, però també a Catalunya, Galícia, Andalusia o el País Valencià.
Aquest article va aparéixer a Rebelión, i el reproduïm amb el permís de l’autor.
STEPV
Espai