Infància(es)

Article de Mónica Fernández Pais

Manel Àlamo García | 30 / 06 / 2021

Els temps d’infància(es) en el pensament de Paulo Freire es tornen enigmàtics, poc explorats. Els ressons del seu llegat per al nou segle ens interpel·len i impulsen a pensar de quina manera les comunitats es preparen per a rebre els que naixen. És justament en aquest gest de diàlegs en els quals les comunitats es preguntarien quin món els contarem als més xicotets a mesura que creixen. D’acord amb el llegat de Freire, es tracta d’un món que no és sinó que està sent, en el qual hi ha lloc per a molts mons, nombroses cosmovisions, diverses maneres de sentir-nos i sobretot, grans possibilitats de creació.

Paulo, evocava la seua iniciació en l’alfabetització i ho feia en un gest d’amor cap als seus pares, cap a la seua família amb qui va aprendre a llegir i escriure amb el que ell va dir les paraules de la infància, de la seua infància. Un preescolar gratuït en el qual va aprendre a escriure amb una branca com a guix i el terra com pissarra. No obstant això, Freire, recordaria anys més tard el valor de l’oralitat, de la paraula aquesta en la intimitat afectiva amb les quals començaria a construir oracions. El sistema capitalista en què vivim lliura una batalla cultural sense precedents per triar i determinar paraules en els universos familiars, en els discursos d’infància(es); però, sobretot en els cabets dels més xics modelant subjectivitats. La mirada del nordestí, es torna far en aquesta escena. Quines paraules són les que hem de cuidar? Les de l’inici, les dels patis i jocs domèstics que l’escola o el jardí d’infància han de considerar-se en aliança amb les comunitats per a armar eixe vocabulari inicial.

Llavors, els propose pensar en la infància com una paraula alliberadora que ens permeta evocar el gran Paulo Freire i, des d’allí, partir cap a un futur més encoratjador. Tornar a la infància com a temps d’inici de les nostres comunitats ens porta a pensar en les responsabilitats per la història, per les excloses i els exclosos, pels bandejats i per les vides maltractades i les llàgrimes pendents. Imaginem l’instant en el qual un xiquet o xiqueta ens pregunta què han fet els homes i dones fins ara? La nostra resposta pot ser aterridora per a qui necessita saber-ho tot d’aquest món al qual ha arribat. Potser, els contarem l’horror de les guerres, la fam, els privilegis i la marginalitat? Segurament, l’exercici freireà es torna allí una ajuda que abona al gest amorós en rebre’ls.

Freire ha sigut i és vinculat amb l’educació popular i l’educació d’adults. Des de la nostra perspectiva, el seu plantejament excedeix per molt eixe imaginari alimentat pel treball en les campanyes d’alfabetització per a inspirar, en canvi, l’educació des del bressol com a gest emancipador. Es tracta de pensar l’ensenyament que fa lloc al temps d’aprenentatge pel qual anem a la recerca del propi saber. Un saber que no passa d’un bol a un altre sinó que es desitja i es busca des dels propis sabers. La proposta freireana d’educació excedeix els dispositius de formació d’adults en els quals s’iniciara, per a pensar-la com a trobada dialògica entre humans. Allí mateix, on hem de fer lloc als nous i al costat d’eixos altres reinventar la humanitat. Per això, tornar a la(es) infància(es) implica un retorn al present, al que som o vam saber construir. Cuidar a la(es) infància(es) es torna imperatiu com a picada d’ullet política al present. La tasca és llavors pedagògica, alliberadora i estratègica per a recuperar els coneixements que van adquirint-se en la vida mateixa i articular-los amb i en la tasca escolar amb la intenció de desbordar-la i travessar les seues fronteres.

L’oportunitat que ofereix el “Partir de la infància”, com es titulen les converses amb Sérgio Guimarães consisteix a revisar el dispositiu escolar, la seua gramàtica de temps i espais, els seus dispositius d’avaluació amb l’objectiu de tornar-lo més just i sobirà per a cada poble. La celebració del centenari del natalici de Paulo Freire ha posat la seua figura en el centre dels debats sobre una educació que licita per un món millor. Aquestes disputes condensen imaginaris, pràctiques i programacions sobre el sentit d’educar en la societat de la informació i la immediatesa. Portar al pedagog brasiler implica fer pausa per a fer lloc als silencis actius de l’altre i des d’allí, escoltar-nos. Un temps sense cronòmetres, conscient de tot el que batega al nostre voltant i valent per a sentir-nos tan xicotets com siga necessari i tan grandiosos com els somnis ens permeten. Allí, llavors, podrem imaginar una societat en la qual l’escolar es torne obertura, possibilitat polifònica i entrenament llibertari.

[Mónica Fernández Pais, és Doctora en Educació. És mestra d’educació inicial especialista en temes d’infància i formadora de docents. És Professora de la Facultat i Humanitats i Ciències de l’Educació de la Universitat Nacional de la Plata, l’Argentina. És Directora de la Càtedra Lliure Paulo Freire d’aquesta Universitat]

Per a aquest article es van considerar com a referències el text de Freire “Pedagogia de l’esperança” i el text Paulo Freire i Sérgio Guimarães “Partir da infância. Diálogos sobre educação” publicat per Paz e Terra en 2014, el Brasil.

Llig l’article en castellà



Deixa un comentari





Normes d'us:

Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana. / No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes. / Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles. / Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.

entrades més recents