Fracàs i èxit escolar

L’impacte de la globalització econòmica, globalització de la informació i la comunicació, obri les finestres a la ventilació de la consciència social, l’espírit de suport i la voluntat de cooperació per fer entrar al fracàs escolar, dignificat i esculpit amb els informes PISA.
Davant aquesta llei amagar el cap baix l’ala pot portar a conseqüències imprevisibles; de la mida de jugar-se les conquestes aconseguides amb tant esforç durant els darrers quaranta anys.
Cal una visió oberta i àmplia. Aquesta llei no serveix per tractar el problema del fracàs escolar com la dificultat que tot o gairebé tot l’alumnat que sofreix com a mínim l’ensenyament obligatori arribe a superar els cicles educatius i obtinga uns nivells de coneixement i de socialització bàsica acceptables per a un ciutadà. L’alumnat que manté una relació conflictiva amb l’escola, els que abandonen les aules abans d’acabar el cicle educatiu i els que obtenen resultats negatius en finalitzar els estudis de primària i de secundària és el 35% del conjunt de l’alumnat.
La reforma amb les retallades no aconseguirà una implicació professional més gran per part dels mestres, amb una organització escolar eficient, amb una màxima col·laboració dels pares i de l’entorn social i amb una administració educativa més preocupada per la qualitat. Per aconseguir que com a mínim el 90% de cada generació tinga èxit escolar, cal un plantejament més profund que la llei Wert no fa. Perquè no és cert que amb retalls aplicats i la contrareforma prevista l’escola siga de tots i per a tots. Molt al contrari, s’accentuarà el fracàs escolar en el sistema públic, es reforçaran les privatitzacions, apareixerà més segregació i tot açò serà l’inici del desmantellament de l’escola pública. No estem davant de la construcció de l’escola del futur, sinó davant de la volta a la pitjor escola del passat. El retorn a l’escola dels pobres i a la universitat per a rics.
En el súmmum del desvergonyiment, el ministre d’Educació pitjor valorat en la història d’aquest país s’atrevix a dir que no cal gastar més en educació, que amb menys recursos poden millorar els resultats. Quan portem una desinversió de 6.000 milions d’euros des de 2010 i es calcula que podem arribar a una reducció total de 10.000 milions d’euros fins 2015, ningú que tinga un mínim de rigor i serietat pot afirmar que no augmentarà el fracàs escolar i l’abandó escolar enjorn. El somriure del ministre quan diu aquestes afirmacions no dona pau i les seues paraules desesperen. L’exemple de Finlàndia està ací: major inversió i major reconeixement al professorat, igual a millors resultats. I aquests resultats són possibles perquè eixe país invertix en educació més d’un punt percentual del PIB que Espanya, més altres aportacions indirectes en forma de programes d’atenció a la família i la infància, gratuïtat en material escolar i menjadors i un sistema públic i gratuït en tots els nivells.