Els grans sindicats van abandonar la lluita de classes i ho estem pagant

Entrevista a Nara Cladera, membre de la comissió internacional del sindicat francés Solidaires.

Intersindical | 22 / 12 / 2015 solidaires sindicalisme nara cladera entrevista
Nascuda a Montevideo (1969), la ideologia de Nara Cladera té un origen genètic. Sa mare, que va passar l’embaràs a la presó, era tupamara i el son pare, maoista. Després del colp d’estat de 1973 a l’Uruguai, la família es va exiliar a l’Argentina, on la mare de Nara va caure de nou presa. Com en molts revolucionaris de l’època, l’exili va marcar a foc les biografies: en 1977 va arribar a París. Nara Cladera és actualment professora de primària i membre de la Union Syndicale Solidaires francesa. Forma part de la comissió internacional del sindicat i també de l’àrea educativa (SUD Education). El passat 6 d’octubre la sindicalista va ser arrestada durant 24 hores en el marc de la detenció d’Egoitx Urrutikoetxea a París. “Se’m va acusar d’associació de malfactors amb l’objectiu d’organitzar actes terroristes, però va ser un clar muntatge”, afirma, “ja que l’única raó és que vaig acollir una família a ma casa”. Nara Cladera ha participat en la jornada organitzada per Intersindical Valenciana sobre “La UE contra la sobirania dels pobles. Els drets socials i sindicals a la Unió Europea”.

Què distingeix un sindicat com Solidaires de la CGT, organització sindical majoritària a França?

Solidaires és un sindicat interprofessional, dels sectors privat i públic, que compta amb 110.000 afiliats. Promovem un sindicalisme immediat, de defensa dels treballadors en les empreses, però amb una voluntat de canvi radical de la societat. Solidaires és una organització de base, alternativa, revolucionària i independent de partits polítics i sindicats. Quant a la CGT, hi ha un moment molt important en la història del sindicalisme francés que és la Carta d’Amiens (1906), en la qual s’estableix la independència dels partits polítics respecte al moviment sindical. Allí es defineix que el sindicalisme té un paper polític perquè és l’eina del moviment obrer. La CGT es qualificava en l’origen de “sindicalista revolucionària”, i va ser molt important fins als anys 1920-1925; el problema és que a poc a poc va anar convertint-se en “correja de transmissió” del Partit Comunista i, per tant, influïda per l’estalinisme.


Com són les relacions en l’actualitat?

Amb el canvi de secretari general, Thierry Leapaon per Philippe Martínez, la CGT manifesta una major oposició al govern, la qual cosa em sembla interessant. La Intersindical (mesa en què participem tots els sindicats) observa aquesta obertura en la posició del nou secretari general. Solidaires està en els mateixos sectors que la CGT, tant en el sector públic com en el privat, el que ens diferencia és que la CGT s’integra en la Confederació Europea de Sindicats (CES), de manera que inevitablement participa en l’aplicació de moltes de les mesures de la Unió Europea. Nosaltres ens posicionem en contra de la CES.

És la Unió Europea reformable? Hi ha espai per a les polítiques socials progressistes en el marc de l’euro?

Em sembla que centrar-ho tot en la idea d’eixir o entrar en l’euro és un fals debat. L’important és que el salari dels treballadors done per a viure decentment, no importa si ens paguen en euros, en pessetes, en francs, caragols o trossos de vidre. La qüestió és arribar a un altre repartiment de la riquesa i, per tant, a salaris dignes.


Són Hollande i Valls socialdemòcrates coherents? Trobes alguna diferència respecte als governs de Sarkozy?

El govern d’Hollande obeeix al mateix diktat d’austeritat i segueix el treball realitzat per Sarkozy, amb l’avantatge que sempre el Partit “Socialista” Francés (cada vegada que dic “socialista” em fa ràbia) va arribar al poder amb el vot dels afiliats als sindicats d’esquerra. A més, sempre s’adorm una mica el moviment social quan el partit socialista arriba al poder; d’això, se n’aprofita. Han pogut impulsar mesures que, si les haguera aplicades la dreta, s’hauria paralitzat el país. La gran central sindical, la CGT, que ara està canviant de posicionament, va acceptar totes les mesures de l’executiu socialista. Pense que, actualment, el punt inadmissible d’aquest govern és l’“estat d’emergència”. És intolerable; una cosa que no havia ocorregut a França des de la guerra d’Algèria. Vostés coneixen també aquestes mesures repressives per la “llei mordassa”…

Ha començat a apreciar-se al carrer el “estado d’excepció i els anuncis de reforma constitucional?

La manifestació amb motiu de l’inici de la Cimera del Clima a París va ser prohibida, i es va convocar una concentració a la plaça de la República, en la qual van resultar detingudes 325 persones. Això no s’havia vist mai a França. A més, amb una actuació extremadament violenta de les forces policials. En els dies previs també es va sotmetre a arrest domiciliari 24 militants ecologistes. Hollande ha plantejat un projecte de reforma de la Constitució, en el qual s’amplia tres mesos l’“estat d’emergència”, i l’eixida d’aquest tindrà lloc de manera gradual, tot això amb un increment de les opcions repressores. A més, tota persona acusada de terrorisme, com és el meu cas (per oferir casa i menjar a una família), pot perdre la nacionalitat francesa (en cas de comptar amb la doble nacionalitat).


Com a professora de primària, formes part de SUD Education, la branca docent del sindicat Solidaries. Les retallades pressupostàries han afectat l’educació, un dels pilars de l’estat social i la França republicana?

Les retallades, que ja van començar amb el govern de Sarkozy, han sigut molt importants. Evidentment, ens trobem davant un canvi total del que podríem anomenar “estat providència”, que no interessa al sistema capitalista. Aquest model ja va passar. Ara tots els serveis públics, inclosa l’educació, han entrat en fase de mercantilització, el mateix que va ocórrer fa unes quantes dècades a l’Amèrica Llatina. Actualment aquest procés es dóna en tota la Unió Europea. Per mercantilitzar els serveis públics, el primer que es fa és deteriorar-los i aportar-hi cada vegada menys mitjans humans i materials. Després s’arriba a la conclusió que el nivell de qualitat s’està reduint i, per a això, es basen en els estudis de l’OCDE i totes aquestes bestieses. La desocupació és un problema molt important a França; doncs bé, tots els mitjans de comunicació culpen l’escola de no saber adaptar-se al món empresarial. Segons ells, els joves no ixen de l’escola formats per als treballs que requereix el mercat laboral.


Els atemptats contra el setmanari satíric Charlie Hebdo (gener de 2015) van causar 12 morts; en la massacre del 13 de novembre a París, van resultar assassinades 130 persones. Consideres que aquests actes de barbàrie tenen algun punt de relació amb la política exterior francesa?

La política exterior francesa és un desastre. I el colonialisme francés és una cosa molt forta, de fet, l’Estat francés continua tenint una essència colonial: hi ha certs territoris de domini que es nega a “amollar”. Per exemple, el que va ocórrer en Mali, encara que a Síria la situació és diferent… La meua opinió és que els atemptats del Charlie Hebdo i els de París del 13 de novembre tenen raons més complexes que únicament la política exterior de França. Crec que caldria qüestionar-se, fins i tot, la societat francesa en si mateixa: el procés de descolonització, la crisi econòmica, les mesures d’austeritat… La política militar de França, intervencionista, pot influir, però es tracta d’una cosa més profunda. Òbviament, l’Estat francés ha de canviar la seua política exterior, en la qual coincideixen Hollande i Sarkozy. Els qui van mantindre una línia diferent van ser Chirac i Villepin, ja que es van oposar a la guerra de l’Iraq en 2003.

Ha conjurat França definitivament els “fantasmas” de la guerra d’Algèria?

La qüestió colonial a França és encara un assumpte tabú. Em referisc, per exemple, al fet que l’Estat francés posseïsca colònies com la Guaiana o l’Illa Reunió, encara que estiguen maquilladas com a departaments “d’ultramar”. Però es tracta realment de colònies. No té cap sentit que un estat europeu tinga colònies a l’Amèrica Llatina. La qüestió d’Algèria és més complexa, perquè van ser famílies que es van instal·lar allí... I hi ha coses que no van ser resoltes… Cal no oblidar que a França les pel·lícules sobre Algèria van ser prohibides fins als anys setanta. És una cosa que encara està en carn viva.


Finalment, quina és la relació actual entre la Union Sindical Solidaires i els moviments socials? Constates reticències a l’hora de treballar conjuntament?

Les organitzacions sindicals sofrim hui pel que van fer durant anys les grans centrals, com la CGT o la CFDT. Ells tenen una gran responsabilitat pels acords que van signar i per haver-se convertit en “comparses” socials, en lloc d’haver actuat com a opositors als governs. Van abandonar el paper de la lluita de classes, i ho estem pagant. Certament hi ha tot un treball que hem de fer, un sindicalisme de base, fonamentat en assemblees generals en les quals es decidisca, des dels centres de treball, què es farà. I això és, en definitiva, un sindicat. Estar en les empreses, als barris i participar… Ser una eina que està al servei de les lluites.


Aquest article va aparéixer a Rebelión, i el reproduïm amb el permís de l’autor, Enric Llopis.



Deixa un comentari





Normes d'us:

Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana. / No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes. / Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles. / Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.

entrades més recents