En la relectura de “La pedagogia de l’oprimit” m’he trobat hui amb el mateix interrogant que em vaig fer la primera vegada, al principi dels anys setanta. Alhora vaig llegir “L’educació com a pràctica de la llibertat”, ajudant-me a optar per la implicació de la meua vida en l’aposta per eixa educació alliberadora. En aquells moments fixava, encara que de forma una miqueta tardana, la meua opció per inserir-me en els processos d’alliberament social i política que també es vivien al nostre país. Des de llavors, la pregunta pels oprimits, i les opcions ètiques i polítiques que comporta, han sigut una constant en la meua visió de la vida i en l’intent de mantindre un compromís amb la transformació alliberadora de la societat. Vaig entendre, i continue entenent-ho així: l’educació juga un paper central en els processos emancipatoris de tots els éssers humans. En el centenari del naixement de Paulo Freire es reaviva la mirada lectora del món per a redescobrir novament la condició d’opressors i oprimits en què se situen les nostres vides i les vides d’un comunicat molt important de la humanitat.
Crec que eixos oprimits de hui són els mateixos de llavors, amb l’afegit dels increments interminables dels quals continuen sent expulsats d’una vida digna. En la creixent desigualtat i en les noves formes d’opressió apareixen unes figures humanes que són l’expressió d’aquest sistema capitalista salvatge i criminal. Hui existeixen, i són una col·lectivitat cada vegada major, els descartats del sistema capitalista de producció i consum. Eixos són els que no serveixen ni per a ser explotats (els inservibles, els sobrants) i els que són esclavitzats fins a límits inimaginables d’inhumanitat. En eixe col·lectiu estan els emigrants “il·legals”, els aturats de llarga duració, els ancians abandonats, els ningú, els no-res, els expulsats del món laboral, les deixalles humanes, els discapacitats i dependents pobres, els sense sostre. Són els despullats dels drets humans, els que han sigut expropiats de la paraula que els fa humans, les víctimes de totes les crisis sistèmiques i interconnectades. Són els que viuen en les seues carns la violència brutal de les guerres, les víctimes de totes les violències, de l’expulsió de les seues terres pel canvi climàtic i de la reconstrucció quasi impossible de les seues vides en nous territoris hostils. Són les víctimes de la insensibilitat i la insolidaritat de la humanitat instal·lada en posicions de poder i benestar. En definitiva són els que encarnen el que Bauman diu “les vides malgastades” i Freire inclou en els “oprimits” per la seua explotació del sistema capitalista, el colonialisme i el patriarcat, i per la seua liquidació en una mort planificada. Nosaltres formem part d’eixos insensibilitzats. Canviar la nostra posició vital, posar la nostra mirada en ells per a compartir amb ells el dolor, les lluites i les esperances és un imperatiu ètic i polític, si no volem continuar sent conniventes amb els opressors. És l’imperatiu de la pedagogia de l’oprimit i de les víctimes del col·lapse brutal al qual ens està portant el capitalisme en totes les seues modalitats i dimensions abraçadores de tota la realitat.
Els qui ens movem en l’àmbit de l’educació sabem que les persones que es troben en eixes situacions de mort en vida, generalment han viscut i viuen en un sofriment que els situa entre la lluita per canviar la seua situació i el més absolut abandó dels altres. Em continue preguntant què pot fer l’educació i els que estem en ella, perquè els descartats-oprimits puguen incorporar-se a una vida digna. Com se suma als “condemnats de la terra” a processos educatius des dels quals es puguen agarrar a la vida de nou? Què és el que pot portar-los a anar més enllà de la pura supervivència i eixir dels engranatges de la violència en què les seues vides han sigut tenallades, sinó l’educació? Molts han sigut privats d’educació i així se’ls ha condemnat a mort en vida.
El sistema capitalista neoliberal no espera res dels éssers humans inexplotables, només que desapareguen sense deixar rastre. Els ignora i invisibilitza perquè estan fora del circuit de la pròpia autoexplotació que ens exigeix la societat del rendiment. A més pretén (i sol aconseguir) que perden la fe en si mateixos i s’autoeliminen. Viuen situacions desesperades que els porten a jugar-se la vida i a perdre-la. Així emmudeixen i són silenciats. Se li ha robat la paraula amb la qual es construeix la dimensió central de l’ésser humà, la seua dialogicitat ( P de l’O, p.87). Quasi ningú creu en ells i ells han perdut l’esperança que puguen recuperar la fe en si mateixos i en els altres. Per això també se’ls descarta per a poder dialogar. Només dialoguen, en el millor dels casos, amb la temptativa constant de comprensió de la seua pròpia situació d’expulsió de la vida digna de ser viscuda a la que tenen dret, però que han sigut despullats de l’esperança que per a ell això siga possible.
En la pedagogia de l’oprimit, hui del descartat i del ningú, cal que es reconega a si mateix com a valuós per a poder dir la seua paraula i establir un diàleg irrenunciable amb els altres oprimits. I així, des d’eixa paraula rescatada i alliberada, poder conquistar progressius i ampliables espais de llibertat i de realització humana.
Des de la pedagogia crítica i alliberadora hem de pronunciar-nos sobre aquesta punyent injustícia i inhumanitat de la qual l’educació dels opressors, a “l’escola del capitalisme total” en la qual vivim, n’és també responsable. Tenim un sistema educatiu que continua modelant als oprimits amb l’educació “bancària” de l’opressor, perquè mai prenguen consciència de la seua situació i mai es revelen per a crear processos d’alliberament personal i col·lectiu. És a l’escola pública alliberada i alliberadora on és imprescindible i ineludible donar visibilitat a eixos que han sigut invisibilitzats, on han de ser escoltats en el seu clam silenciat, perquè “Ensenyar exigeix saber escoltar” (Pedagogia del diàleg) i saber també que “ningú allibera a ningú, ni ningú s’allibera només. Els homes s’alliberen en comunió”. On i com trobem hui en el món de l’educació la compassió necessària per a fer real la comunió (comuna-unió) que ens allibera? Sabrem connectar els nostres coneixements, sentiments i accions amb la realitat dels oprimits de hui quan uns estem en el centre de la connivència amb la societat satisfeta i insensible i altres, els descartats i els ningú, estan als afores als que només arriben els nostres desaprofitaments i les nostres sobres? Com “la pedagogia de l’oprimit” pot portar-nos a eixa necessària comunió amb els quals hem identificat com “uns altres”, si no els identifiquem com a part del “nosaltres” que hem de configurar a través de la pedagogia-antropologia-filosofia que ens aporta Freire en tot la seua obra? Sabrem comprometre’ns amb la seua causa en un món que ens té absorts amb l’espectacle de les pantalles i la promesa de salvació de la filantropia dels opressors? Com incorporem hui a la “pedagogia de l’oprimit” els indicis de les pedagogies enunciades per Paulo Freire i que continuem descobrint com a necessàries per a una societat fraterna, igualitària i lliure?.Com incorporem l’educació alliberadora als nostres sistemes educatius ocupats pels que dominen, des d’un poder invisible, els mecanismes opressors d’aquest capitalisme digital i de vigilància en el qual, a més, estem posant totes les nostres esperances de salvació? És molt important que reprenguem totes les aportacions de Freire i les rellegim i situem en l’emergència civilizatoria del nostre món de hui, afectat per la pandèmia de la Covid-9, que cavalca sobre totes les altres crisis interrelacionades que vivim: ecològiques, migratòries, econòmiques, polítiques, humanitàries, de canvi climàtic, desigualtat creixent, racisme estructural….
Des de fa temps li done moltes voltes a l’escola de la cura mútua, a l’educació en i per a la incertesa, a la pedagogia de la vulnerabilitat i la fragilitat humana, a la pedagogia del subjecte alliberat i situat, de la pedagogia de l’espera i l’esperança… amb el rerefons de les exigències de la societat neoliberal i neoconservadora que ens vol imposar el deure de ser feliç, de competir despietadament, de rendir autoexplotant-nos com a esclaus voluntaris, de ser individualista culpables del nostre fracàs, de…
És necessari prendre consciència que en qualsevol moment podem ser ells, igualment precaris, descartats, inútils i ‘ningús’. És l’experiència de moltes persones que han passat a viure en les cues de la fam durant les crisis econòmiques i la pandèmia actual. Hui l’opressió està difuminada, no sabem on està l’opressor perquè no se’l detecta. Però sí que veiem les seues conseqüències. L’educació ha de mostrar com hi ha qui causa i són els causants d’aquestes vides menystingudes i destruïdes.
L’educació implica el reconeixement de la interrelació i el diàleg-conversa amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb la societat de hui, amb la naturalesa per a la comprensió de la realitat, nomenar-la i poder significar-la al costat dels altres vivint els processos de presa de consciència i d’alliberament que necessitem per a ser persones-subjectes de les nostres vides compartides i compassives.
Em fa vergonya parlar de tot això, mentre gaudisc de la bellesa d’un immens cel blau d’una vesprada de primavera al pati de la meua casa. Alhora que em sent un privilegiat –és part de les moltes contradiccions en què visc-, seguisc amb el meu interrogant permanent: faig el que dec i el que puc per a inserir-me en les dinàmiques alliberadores que m’exigeix la pedagogia dels oprimits del 2021, any del centenari de Freire? Vaig tindre al privilegi de conviure amb ell tres dies en un poblet castellà uns anys abans de la seua mort. Roman en mi el record d’una persona senzilla, pròxima, alegre, enamorada i sàvia de la qual tots volíem beure.
Uns trenta anys després d’aquella trobada, roman en la meua la convicció que comprendre el món i el ser que som no comporta viure en el lament, en la depressió, en la resignació i en la negativitat. Més aviat al contrari, la consciència d’eixe reconeixement comporta la necessitat de donar valor a la interdependència i a la força del compartir, de la solidaritat i la fraternitat. També ens fa prendre consciència de l’alegria de viure i de la festa en la trobada en la diversitat, de la poesia i la contemplació de la bellesa, de l’agraïment i la compassió com a passió per la vida digna de tots.
[Julio Rogero Anaya és mestre jubilat de l’MRP Escuela Abierta i del Foro de Sevilla]
Llig l’article en castellà
STEPV
Espai