Comence aquest article proposant-me, i fent-me dos preguntes. La primera és: quina és la responsabilitat dels processos educatius practicats al llarg de la història, perquè la societat siga la que vivim hui. I l’altra: les nostres pràctiques pedagògiques quotidianes, estan contribuint a la perpetuació o a la transformació de la realitat actual?
Respondre aquestes preguntes implica assumir posicions, explicitar principis polítics i pedagògics, reflexionar sobre el significat de la nostra actuació educativa. I, és necessari destacar que, les diferents posicions assumides tenen a veure amb el lloc des d’on parlem, amb “ el sòl on xafem”, amb el lloc on ens posicionem per mirar la mateixa realitat. Realitat feta de conflictes, com va escriure Paulo Freire sobre Brasil en la dècada de 1990:
La meua terra és la coexistència dramàtica de temps diferents confonent-se – en un mateix espai geogràfic- retard, misèria, pobresa, fam, tradicionalisme, consciència màgica, autoritarisme, democràcia, modernitat i postmodernitat. El professor que en la universitat debat sobre l’educació i la postmodernitat és el mateix que conviu amb la dura realitat de desenes de milions d’homes i de dones que moren de fam. Freire, (1997), p-30
Paulo Freire va ser un educador que va viure profundament aquestes contradiccions i es va mantindre fidel als principis d’una educació alliberadora, fidel als seus somnis de transformació del món. Mai es va resignar a la realitat, no la va acceptar com algun fet donat. Contràriament, va defendre la recerca d’allò inèdit viable, del somni possible que mai pot desaparéixer de la línia de l’horitzó.
Una educació que construeix la comprensió on la realitat pot ser una altra, on el món pot ser millor, on la història no és un fer donat, sinó que està construïda per cadascú de nosaltres, quotidianament, i que estem i estarem totes i tots en permanent formació, i és una educació transformadora, alliberadora. Que “anima”, i dona ànima a la caminada.
Entretant, vivim temps on el pensament utòpic va perdent espai. On el fatalisme s’ha superposat als somnis. Les necessitats immediates de la vida quotidiana persisteixen en intentar reprimir la recerca d’alternatives, en confondre la visió, reduir les esperances.
Tendim a seguir les orientacions i els projectes pedagògics que se’ns presenten evitant majors qüestionaments. Sovint, estalviem l’energia que es gastaria en confrontacions i acabem permetent que siga absorbida per les nostres frustracions. Precisem recuperar els nostres somnis d’un món millor, més just, més feliç. De la mateixa manera, necessitem conéixer els subjectes amb els quals compartim el procés d’ensenyament- aprenentatge. En general, coincidim amb l’afirmació que els currículums han de conversar amb l’estudiantat i els seus mons, les seues realitats.
Però, sabem quins són els somnis de les i els estudiants amb els quals convivim? De quins coneixements disposen? Quina és la seua cultura, la seua història? En quin món els agradaria viure i com estan disposats a construir-lo? Respondre aquestes preguntes requereix la mirada sensible i l’escolta atenta. Cadascuna atrau en si mateixa un món de possibilitats per abordar continguts impregnats d’un significat, un món de possibilitats de pràctiques educatives. Provocadores de curiositats, despertadores de l’interés per coneixements i desafiaments pel compromís.
Paulo Freire va escriure que ningú arriba a cap lloc sol, portem amb nosaltres la nostra història.
“Carreguem amb nosaltres la memòria de moltes trames, el cos banyat de la nostra història, de la nostra cultura; la memòria, de vegades difosa, de vegades nítida, de vegades clara, dels carrers de la infantesa, de l’adolescència; el record d’algun fet distant que de cop i volta es destaca nítidament front a nosaltres, en nosaltres, un gest tímid, la mà que es va encaixar, el somriure que es va perdre en un temps d’ incomprensions, una frase, una pura frase possiblement ja oblidada per qui la va dir. Una paraula per molt de temps assatjada i mai dita, enfonsada sempre en la inhibició, en la por de ser rebutjada que, en implicar falta de confiança en nosaltres mateixos, significa també la negació del risc” ( Freire, 2015, p.50)
Una educació compromesa amb la formació de persones ètiques, crítiques, creatives i participatives, compromeses en la construcció d’una societat més justa i més responsable social i ambientalment, no pot deixar d’inscriure’s en les escoles, amb els i les estudiants, les seues històries , les seues cultures, els seues records i els seus somnis. En aquest sentit, els continguts curriculars han de partir de la realitat concreta dels subjectes amb els quals estem compartint l’experiència educativa. Però no és suficient amb contrarestar els fets, es necessita també abordar-los críticament i problematitzar-los. És necessari partir des de la realitat, considerar-la, comprendre-la i construir les possibilitats d’incidència col·lectiva per millorar-la.
Paulo Freire ens va fer comprendre que la primera aproximació que fem al món és espontània, no crítica, es produeix des d’una perspectiva ingènua. Ser conscient, llavors implica que aquesta esfera espontània d’aprensió de la realitat dóna lloc a una aprensió crítica. Al pas que ens fem més conscients, més revelem la realitat, l’analitzem, descobrim els matisos observats a partir dels nostres propis valors, experiències, i repertori. A poc a poc, pas a pas, comencem a mirar el món d’una altra manera més autònoma, no més ingènua, no més sobre altres “ulls”. La presa de consciència no té lloc sense un procés autèntic d’acció i reflexió. La presa de consciència té a veure amb el compromís històric. En un seminari realitzat a Itàlia en 1970, Paulo Freire va dir que per ser una forma d’inserció crítica en la història, la conscienciació implica que els homes assumisquen el paper de subjectes que fan o refan el món. Requereix que els homes creen la seua pròpia experiència amb el material que la vida els ofereix. ( Seminari de Paulo Freire sobre “ La conscienciació i alfabetització dels adults), Roma, 17 a 19 abril 1970)
No són poques les experiències educatives ja registrades que ens porten a repensar els llocs i els temps d’ensenyar i aprendre, així com el significat dels currículums, tant explícits com ocults. Moltes escoles es van transformar perquè decidiren que la realitat de la comunitat seria el punt de partida i el punt d’arribada de la seua acció educativa. En aquest procés, van ampliar la seua mirada, van descobrir llocs i temps on xiquets, xiquetes i joves aprenen i ensenyen. Van eixir del territori on les escoles, estaven inserides, buscant conéixer-lo, i arribaren a ell per contribuir a la seua transformació.
Mentrestant, en el món exterior, vivim un moviment en el sentit contrari. Es prediu l’acumulació d’informacions prèviament seleccionades per assolir objectius sempre en l’horitzó. S’estudia per conquistar transformacions futures, generalment en una perspectiva individualista, mentre que la vida i la societat actual romanen en un “món a banda”. No hi ha intenció que el coneixement construït en l’escola incidisca en la realitat viscuda per les i els estudiants. L’escola i la vida segueixen camins paral·lels.
Però qui decideix qui “entra” o no en els currículums?
Sovint, l’absència de compromís social observada en els currículums es basa en l’argument que l’escola no és un lloc polític. En aquest sentit, és pertinent recuperar un fragment de Paulo Freire en el llibre Pedagogia da Esperança:
No hi ha ni ha hagut mai una pràctica educativa, en cap espai-temps, compromesa únicament amb idees abstractes i intocables. Insistir amb això i tractar de convéncer els incautes que eixa és la veritat és una pràctica política indiscutible on s’intenta suavitzar una possible rebel·lia de les víctimes de la injustícia. Tan la política com l’altra, eixa que no s’amaga, sinó que contràriament proclama la seua política. Freire, (2015) p.108
No hi ha res com dissociar l’educació i la política. Els continguts curriculars, de totes les àrees del coneixement no poden seguir presentant-se per ells mateixos. El nostre compromís amb l’educació de les xiquetes i els xiquets, jòvens i adults amb qui vivim cada dia pot ser major. Sabem d’això, però no sempre actuem de manera coherent amb allò que pensem. La coherència és i sempre serà un repte immens.
Tornant a les preguntes que van donar lloc a aquest text, crec que és innegable el paper exercit per l’educació en el manteniment i la transformació de les societats. Podem decidir seguir avançant, anestesiats pel dia a dia, aliens a aquest fet. Però també podem revisar la nostra tasca educativa i identificar les possibilitats per transformar-lo.
Finalitze amb Paulo Freire quan va afirmar que:
“ L’ensenyament de la lectura i de l’escriptura de la paraula a la qual falta l’exercici crític de la lectura i la relectura del món és científica, política i pedagògicament manca”. Existeix el risc d’influir en l’alumnat? No és possible viure, ni molt menys existir, sense riscos. Allò fonamental és preparar-nos per saber corregir-los bé.” Freire, (2015) p.102
Referències:
-Boff, L. Saber cuidar: ética do humano – compaixão pela terra. 2. ed. Petrópolis: Vozes, 1999.
-Freire, P. Pedagogia do oprimido. 9. ed. Rio de Janeiro: Paz e Terra, 1981.
-Freire, P A la sombra de este arbol, Barcelona, El Roure 1997.
-Freire, P. Pedagogia da autonomia: Saberes necessários à prática educativa. São Paulo: Paz e Terra, 1996.
-Freire, P. Pedagogía de la Esperanza, México: Siglo XXI, 2015.
-Freire, P. Conscientização. São Paulo: Cortez, 2016.
-Gadotti, M. A Escola dos meus sonhos. São Paulo: Instituto Paulo Freire, 2019.
-Gadotti, M. e Carnoy, M. Organizadores. Reinventando Freire. São Paulo: Instituto Paulo Freire e Stanford
-Graduate School, 2018.
Per a saber més:
Educación Popular para reinventar la democracia:
http://www.ceaal.org/v2/archivos/publicaciones/booksceaal/alem533w.pdf
Dicionario Paulo Freire:
http://www.ceaal.org//v2/archivos/publicaciones/booksceaal/DiccionarioPauloFreireWEB.pdf
La Piragua:
http://www.ceaal.org/v2/cpub.php?publica=0
La Carta Del CEAAL:
http://www.ceaal.org/v2/cpub.php?publica=5
(Sheila Ceccon és Enginyera Agrònoma, especialista en Horticultura per la Universitat de Pisa-Itàlia, màster en Ensenyament i Història de les Ciències de la Terra, per l’Institut de Geociències de l’UNICAMP. A l’Institut Paulo Freire, coordina des de març del 2010 UniFreire, és responsable de la dimensió socioambiental de projectes i serveis d’assessorament i representa la institució al Moviment Popular d’Educació d’Amèrica Llatina i el Carib (CEAAL) i als Consells Internacionals del Fòrum Social Mundial i del Fòrum Mundial de l’Educació.)
STEPV
Espai