La pregunta fonamental que ens fem davant qualsevol avaluació és la seua finalitat, i la LOMQE no és tímida a l’hora de tractar la qüestió. Per tal de crear un mecanisme que establisca els “elements de certesa, objetivitat i comparabilitat”, que han de permetre la segregació de l’alumnat en itineraris, elimina la funció formativa que l’avaluació havia tingut fins ara. Ara ja no es tracta d’avaluar les dificultats i errors en el procés d’aprenentage i ensenyament per a oferir propostes de millora del procés sinó, senzillament, d’establir els peatges, les “fites determinants per a la progressió en el sistema educatiu”, que determinaran en el futur la posició de l’alumnat en el mercat de treball per la via de la certificació educativa.
L’avaluació perd així la funció reguladora del procés, perquè informa d’on hi ha problemes i es proposa corregir-los, i se li atribueix el propòsit de classificar i etiquetar l’alumnat en funció no del seu progrés, sinó del grau d’assoliment d’unes competències bàsiques i de compliment dels objectius de l’etapa marcats per l’administració de l’Estat: “Los criterios de evaluación y características generales de las pruebas (…) serán fijadas por el Gobierno para todo el Sistema Educativo Español, previa consulta a las Comunidades Autónomas” (Primària Art. 21.2 i Secundària Art. 29.4).
No hi ha cap estudi pedagògic que avale aquesta concepció de l’avaluació, llevat d’aquell castís principi de “el que vale, vale”.
Aquestes proves seran, a més a més, “calificadas por especialistas externos al centro”, segurament perquè l’Estat desconfia de la capacitat del seu propi personal per a dur-les a terme. Probablement també, perquè permet així l’obertura d’un nou mercat educatiu on empreses externes puguen trobar nous jaciments de negoci a costa de la despesa pública, i promou la proliferació d’acadèmies privades que preparen per a la realització de les proves.
Eliminada tota possible diversitat en l’adaptació curricular dels continguts, es facilita enormement a les empreses editorials l’elaboració d’uns llibres de text que continguen bateries d’exercicis que simulen les proves de revàlida.
Un sistema semblant és el que va implantar l’administració Bush en els EEUU, amb la reforma coneguda com a No child left behind, els resultats de la qual van ser demolidors per a aquelles escoles situades en districtes més desafavorits –les públiques–. El mateix passa a Xile, amb les proves del SIMCE, les proves censals que ve realitzant des de fa 25 anys amb resultats més que discutibles: continua per sota de la mitjana de l’OCDE en els resultats de PISA, i continua sent uns dels països americans amb un repartiment més desigual de la riquesa.
El principi de la comptabilitat, segons el qual allò que es mesura és el que importa, condueix a l’ensinistrament en conductes que redueixen l’aprenentatge a tàctiques de superació de l’examen.
Tot contingut no susceptible de ser avaluat en aquestes proves selectives deixa de ser pertinent, no és significatiu per a l’alumnat i no hi ha cap motivació en el professorat per a impartir-lo. Sobre aquesta base, quedaria fora, evidentment, tot allò relacionat amb la realitat immediata i pròxima de l’alumnat, els valors, les respostes emocionals i la cultura que ha aprés en la família i grup social de referència. Tampoc hi ha motiu per a conéixer la realitat històrica, social, lingüísitica i cultural dels territoris, com ara la del País Valencià.
Si el que es vol és superar un examen (PISA o la revàlida), hem d’ensenyar focalitzant-nos exclusivamet en ell. Però aprendre per a superar una prova, com sap qualsevol estudiant, no és igual que aprendre per al domini i comprensió d’una matèria, i els coneixements adquirits per a l’examen s’obliden amb rapidesa.
STEPV
Espai