La proposta ministerial estableix la segregació primerenca de l’alumnat en funció dels resultats. La idea que subjau rere aquest propòsit és l’existència d’un alumnat que s’adapta millor a una determinada pràctica pedagògica, més academicista, i d’un altre alumnat que s’obstina a no encaixar en aquest model. Seria una reedició del clàssic llestos vs. burros. Els primers exigeixen poc esforç al sistema i al professorat. Al sistema, perquè basta una tarima, una pissarra i un professor/a dictant uns continguts canònics adquirits en la Universitat. Els segons, en canvi, requeririen una atenció més personalitzada, un coneixement dels conceptes previs i del context del qual procedeixen, a més d’una intervenció pedagògica més sofisticada i, per això, més cara per al sistema. Si el que vol el Ministeri és un sistema educatiu que millore els resultats (l’output) independent de la inversió quantitativa, els diners, i qualitativa, la formació i el talent del professorat (l’input, tot plegat), el més fàcil és eliminar allò que embruta les estadístiques i exigeix un compromís més alt al sistema i al professorat. Hi haurà, així, una autopista a l’èxit amb una sèrie de peatges amb exides secundàries per a l’alumnat que no puga superar-los. Aquest alumnat se li facilitarà una FP bàsica i passarà a computar les estadístiques d’èxit del sistema. Abans dels setze anys, s’haurà classificat a la població en peons, personal qualificat i capataços perquè les empreses, si alguna vegada tornen a necessitar mà d’obra, puguen triar-la en funció de les seues necessitats.
Els resultats dels països que tenen xarxes acadèmiques que segreguen, com ara Alemanya, font d’inspiració de l’equip de Wert, confirmen un augment de la divergència d’expectatives que pot tindre l’alumnat en accedir a l’escola: l’informe PISA de 2009 mostra com l’alumnat alemany que procedeix de famílies amb un estatus socioeconòmic baix i/o amb un baix nivell educatiu, tenen quasi el doble de probabilitats d’obtindre baixos resultats acadèmics que l’espanyol.
En aquest sentit, el sistema educatiu espanyol ofereix en PISA uns dels resultats de major cohesió social del context europeu. És a dir, el sistema educatiu espanyol actual no és un entrebanc afegit per al progrés social de les persones, independentment del seu origen socioeconòmic o cultural, mentre que l’alemany agreuja, en el seu output, les diferències inicials (Equity an Quality in Education: Supporting Disadvantage Students and Schools, OCDE, 2012).
Contràriament, els sistemes educatius que primen el tronc comú de l’educació obligatòria, no obtenen pitjors resultats en els indicadors de PISA i alguns, com ara el finés, són l’espill de l’èxit escolar en què es miren tots els sistemes educatius.
En l’estudi de l’OCDE esmentat es recomana una combinació de millores en la qualitat educativa, però també de millores en la igualtat d’oportunitats com a claus de l’èxit: “La inversió en una educació infantil, primària i secundària igual per a tots, en particular per a l’alumnat que procedeix de contextos desafavorits és, alhora, més just i més eficient des d’un punt de vista econòmic.”
La separació primerenca de l’alumnat que ha d’anar al Batxillerat o a l’FP és una opció ideològica que pretén reproduir en l’àmbit escolar la divisió de classes i convertir l’escola en un factor que promoga i accentue aquesta divisió, en lloc de modular-la. A més, provocarà la divisió entre centres bons i centres dolents en funció dels resultats acadèmics, obviant els diferents entorns socioeconòmics (l’input), i possibilitant una espiral de desigualtat si els resultats condicionen els recursos en funció de la “qualitat” de l’alumnat. Ens trobem davant d’un canvi de paradigma ideològic, de concepte de l’escola, que en l’Estat espanyol havíem superat ja amb la llei Villar Palasí en 1970, la primera que va establir un intinerari comú d’ensenyaments bàsics i comprehensivitat per a tota la població.
STEPV
Espai