Alliberar els oprimits, educar els opressors

Article de Vicent Marzà

STEPV | 12 / 04 / 2021

Ara fa cent anys, Paulo Freire naixia a Recife -capital de l’estat brasiler de Pernambuco- al si d’una família treballadora. Malgrat gaudir d’un cert benestar durant la seua infantesa, Freire també va patir la pobresa i la violència cròniques que, als anys 30 del segle passat, oprimien gran part de la població sud-americana. I l’experiència traumàtica de l’escassedat i la injustícia quotidianes feren créixer l’esperit alliberador i crític del jove Paulo que, amb el pas del temps, esdevindria un dels pedagogs més influents del segle XX.

Enguany, celebrem el centenari d’un autèntic revolucionari de l’educació; una persona que va convertir la pedagogia i l’ensenyament en les “armes” populars per combatre l’abús i la tirania dels poderosos. Per a Freire, alfabetitzar el poble no era una qüestió “pràctica”; no podia convertir-se en un “instrument” més al servei dels terratinents i del capitalisme: alfabetitzar era una necessitat vital, no productiva. En una societat que, com deia Eduardo Galeano, tenia “las venas abiertas”, llegir i escriure eren l’únic camí cap a l’emancipació i la llibertat. Però no es tractava d’instruir; es tractava d’alliberar, mentalment i social. I, per aquest motiu, la pedagogia de Freire era i és, per damunt de tot, reflexiva i crítica: per deslliurar-se de l’opressió cal, en primer lloc, prendre consciència d’aquesta i d’allò que la provoca.

L’any 1968, després d’impulsar diversos programes d’alfabetització d’adults, Paulo Freire va detallar el “mètode” alliberador -influenciat pel marxisme i la teologia de l’alliberament- al seu llibre més emblemàtic: La pedagogia de l’oprimit. De la nit al dia, es va convertir en lectura obligada per a qualsevol docent compromès amb la llibertat i la justícia social, somovent consciències i provocant un gran impacte en l’educació dels anys 70, no només al Brasil i l’Amèrica llatina sinó, també, als països benestants d’Europa occidental.

L’èxit de La pedagogia de l’oprimit en realitats tan diferents com les que vivien els països europeus i llatinoamericans durant la segona meitat del segle XX, demostra que oprimir -ara i adés- no és monopoli exclusiu de les dictadures; que als països desenvolupats també pot haver-hi oprimits encara que no passen fam i sàpiguen llegir i escriure;  que, al cap i a la fi, l’opressió es pot disfressar de moltes maneres i dirigir-se contra qualsevol persona o grup que qüestione el poder. Això, els valencians i les valencianes ho coneixem molt bé.

Al nostre País, la llista de col·lectius oprimits és llarga. Podem començar per les persones que parlen aquesta llengua i que defensen la cultura que hi té associada. Prohibida, menystinguda, atacada… De fet, en el nostre cas, la paraula “oprimits” queda curta per la gran bel·ligerància que ha patit la nostra llengua -i també els seus parlants- al llarg de la seua història. I la cosa continua perquè la discriminació lingüística és, encara hui, incitada i practicada activament per sectors poderosos i monolingües de la política i l’alta societat valenciana. En el cas de les dones, el terme “oprimides” és, de nou, un eufemisme obscè: vexades, maltractades i assassinades des de sempre per una societat patriarcal i sexista en la qual, malgrat els avenços, encara hi ha partits polítics i grups de poder que volen perpetuar la desigualtat i neguen la violència de gènere. D’altra banda, l’opressió envers el col·lectiu LGTBI és un “clàssic” dels grups dominants de la nostra societat. I, fins fa no res, el País Valencià era capdavanter “oprimint” serveis essencials com l’escola pública i la sanitat universal, retallant recursos al sistema públic i lucrant el sector privat, que només té un objectiu: fer créixer els seus beneficis.

Per moltes diferències formals que puguen existir entre els “nostres” oprimits i els oprimits d’altres latituds i èpoques, compartim una mateixa essència: formar part d’un grup humà sotmès per un altre -amb més o menys subtilesa- que el vol dominar contra la seua voluntat. I, sobretot, compartim la forma de lluita que defensava Freire: diàleg, acció, cooperació, reflexió, amor. Nosaltres, sempre hem lluitat amb eixes armes. A l’escola pública especialment, com a motor de canvi que és, per preparar les generacions futures i educar-les en el respecte, la llibertat i la solidaritat. Però també als altres àmbits de la societat perquè Paulo Freire creia en les paraules i el diàleg com a eines fonamentals per millorar la vida de totes les persones, fins i tot, la dels opressors: pensava fermament que si prenien consciència del mal que feien cercarien la redempció, abandonant el seu impuls d’oprimir.

Estic convençut que les idees de Freire han ajudat milions de persones arreu del món a ser, a estimar-se, a emancipar-se, a lluitar pels seus drets, a exigir una vida digna i un món més just. I vull pensar que també va convèncer un munt d’opressors de la necessitat d’abandonar el camí de l’odi i la vilesa. Tanmateix, el nostre món, malauradament, encara està lluny d’eixe món que volia construir Paulo Freire “on no fora tan difícil estimar”. Però no defallirem: seguirem perseguint-lo sense descans.

Al País Valencià continuem lluitant per la nostra llengua i cultura, per la dignitat i llibertat de les dones, per una sexualitat lliure i respectuosa, per l’educació pública i la sanitat universal… Continuem lluitant en favor de totes les persones, amb especial atenció als més vulnerables, als més desfavorits; als que, d’una manera o altra, senten l’opressió del sistema damunt seu. I és molt trist constatar que, encara hui, hi ha persones, organitzacions i partits polítics de dreta i extrema dreta que volen oprimir -o, directament, eliminar- qualsevol visió del món que no siga la seua. De moment, no hi ha hagut manera de convèncer-los de la bondat de l’acord, el respecte i la diversitat. Seguirem intentant-ho. Però, mentre no canvien, ens tindran enfront, plantant-los cara. Sempre amb les armes de Freire: el diàleg i les paraules.

(Vicent Marzà és conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana)

Llig l’article en castellà



Deixa un comentari





Normes d'us:

Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana. / No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes. / Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles. / Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.

entrades més recents