Quina estratègia política desenvolupa DEA, l’organització política de la qual forma part?
DEA és una de les organitzacions que integra la Unitat Popular, formació l’origen de la qual se situa en una escissió del grup parlamentari de Syriza l’agost de 2015. El motiu va ser les concessions de Tsipras a la troica. En DEA lluitem pel socialisme mitjançant l’acció de la classe obrera. Som revolucionaris i no reformistes, a més d’internacionalistes. Tenim, a més, una visió de la política diferent de la dels partits estalinistes. Opinem que el socialisme no pot existir en un sol país, encara que sí que pot començar en un i després estendre’s. També creiem en la necessitat de crear un front únic i unificar les forces de l’esquerra política. És el que féiem dins de Syriza i el que actualment tractem de fer dins de la Unitat Popular.
El 3 de desembre el govern de Tsipras va afrontar una vaga general. A quins motius concrets respon aquesta oposició a l’executiu?
Va ser la segona vaga general després que Syriza guanyara les eleccions parlamentàries del 20 de setembre. Teníem moltes reivindicacions, entre altres, el rebuig de les retallades pressupostàries, però també ens trobem amb el problema de les restriccions a la Seguretat Social. Es pretén transformar el sistema actual –distributiu– en el qual l’Estat paga una part de les jubilacions i assegurances, per un de “capitalització”. Això suposaria la destrucció del sistema públic de pensions. Hui el moviment obrer torna a ocupar un lloc central en la política grega, i fa desaparéixer una il·lusió amb la qual vivia el govern de Tsipras: que el moviment sindical es resignaria davant els plans de rescat i el tercer Memoràndum.
Quin camí hauria de transitar l’esquerra i el sindicalisme “alternatius”?
Ens queda un camí difícil per davant, atés que en la població conviuen la fatiga, la decepció, la còlera i la indignació amb un govern, l’actual de Syriza, que la gent considerava com a seu i s’havia compromés a capgirar el Memoràndum i els programes d’austeritat. El tercer Memoràndum aprovat per Syriza (amb l’excepció de 39 diputats que actualment estan en la Unitat Popular) i Anel inclou mesures, moltes transformades en llei, que colpegen les majories socials. L’actual executiu afirma que no hi havia alternatives, però això no és cert, passa que no s’han intentat posar en pràctica.
-Quin és el plantejament de la DEA respecte a la moneda única europea?
Dins de l’euro ni tan sols poden descafeïnar-se les polítiques d’austeritat, però pensem que la qüestió no és únicament de monedes. No n’hi ha prou d’abandonar l’euro. Necessitem altres accions, unilaterals, de part de la classe obrera, i desenvolupar immediatament un procés de redistribució de la riquesa. Són necessàries mesures de transició al socialisme.
En quin punt es troba la mobilització popular al país hel·lé?
En el període 2010-2012 desenvolupem un moviment molt potent de persones “indignades”, amb epicentres com la plaça Syntagma. Vam fer més de 30 vagues generals durant la crisi, algunes de dos dies, i el moviment augmentava. Diversos governs van caure durant la mobilització popular, però finalment no vam poder aturar l’atac dels plans de rescat i els memoràndums. Llavors el poble se’n va cansar. La gent va considerar que no es podia guanyar d’aquesta manera. Així, com que Syriza havia donat suport al moviment popular, la lluita es va aturar i va derivar cap a les eleccions. La gent tenia l’esperança que n’hi haguera prou amb un govern “d’esquerres” en les institucions.
Es manté la florida de cooperatives, xarxes d’autogestió i iniciatives solidàries que van aparéixer amb la crisi?
Tot aquest moviment no ha disminuït. Va ser molt fort, per exemple, en el sector de la salut, amb els dispensaris autogestionats. Com que els hospitals funcionaven a Grècia cada vegada pitjor, la població es va autoorganitzar a partir dels serveis de voluntariat. També es va promoure la donació de medicaments als hospitals públics. A causa de les carències dels centres hospitalaris, les xarxes de metges solidaris van facilitar atenció i medecines. N’és només un exemple, entre molts altres.
–Com a treballadora del sector públic, de quina manera han afectat les retallades en l’Administració? D’altra banda, com es perceben les mesures d’austeritat en la vida quotidiana?
Els salaris dels funcionaris s’han retallat de manera dràstica, fet a què cal afegir la inflació. També va augmentar el preu de l’aigua, l’electricitat i els productes bàsics. A més de les multes en cas de no pagar l’electricitat, el percentatge del compte de la llum augmenta a mesura que s’incrementa la demora en els pagaments. Quan un camina pel carrer, veu nombroses tendes tancades i moltíssimes persones que viuen “sense sostre”, o busquen menjar entre el fem. Això és el més visible. Els restaurants es van transformar en comerços que venen productes més barats, com cafés o sandvitxos. Altres van tancar. Als supermercats la gent compra poc, els carros estan buits… Des de 2010 els salaris reals han experimentat una minva en tots els països europeus, principalment a Grècia, en un 20%.
Finalment, quina és l’altra cara de la desocupació i la pobresa? Amb independència de les estadístiques, es percep al carrer un augment de les desigualtats?
Els rics van augmentar la seua riquesa. S’han agafat els diners dels pobres i s’han traspassat als sectors opulents de la societat. De fet, les persones refugiades paguen més imposts a Grècia que els grans armadors, que compten amb enormes exempcions fiscals.
Entrevista publicada en Rebelión i reproduïda amb permís de l’autor, Enric Llopis.
STEPV
Espai