Un imperatiu de vida

«Tots nosaltres sabem alguna cosa.
Tots nosaltres ignorem alguna cosa.
Per això, aprenem sempre»

– Paulo Freire

VULL SALUDAR AQUESTA EXCEL·LENT INICIATIVA DE RECORDAR A PAULO FREIRE, UN GRAN HOME DE LA PEDAGOGIA I LA FILOSOFIA, EN EL SEU PRÒXIM CENTENARI, que es complirà el 19 setembre de 2021, i repassar i repensar la seua obra escrita en paper, que ha quedat impresa en l’ànima dels qui es van inspirar en ella i la d’aquelles persones que van poder comprendre en els seus programes d’alfabetització que, com deia el pernambucà, la lectura del món precedeix a la lectura de la paraula, rescatant així a l’estudiant com a subjecte actiu i crític en el procés d’aprenentatge.

Res del que puguem llegir o interpretar en l’obra de Freire ens és aliè hui. Diríem que, més pròxims en el temps i des d’una interpretació personal, els desafiaments per a educar amb una mirada crítica, com ell proposava promovent avanços en matèria pedagògica, són posats en dubte amb una inusitada força des de finals dels anys 80 i principis dels 90 per l’extensió de les polítiques neoliberals. Unes polítiques ja presents en l’ADN conservador des de feia dècades, però que van irrompre amb tota la seva força després de la implosió-explosió del denominat bloc del socialisme real.

Aquest fenomen es dóna com a línia divisòria entre l’Estat del benestar en decadència i l’«estat neoliberal de les coses», que va trobar les condicions ideals per a avançar en profunditat, conquistant el sentit comú de les idees i les accions d’una societat, sense la necessitat, moltes vegades, de cops d’estat i mitjançant el vot popular.

És per açò que les organitzacions de treballadores i treballadors docents comencen a lluitar per mantenir a l’educació com un dret inalienable de les persones des del seu naixement, ja que, producte d’aquest avanç feroç que ve per tot, la privatització i l’oferta educativa és presentada als seus futurs clients com un producte de consum més, on si vols qualitat, hauràs de pagar per ella. Comença així, d’aquesta manera, una dura batalla per preservar l’educació com un dret i no com una mercaderia a obtenir en l’oferta de l’anomenat mercat educatiu; dit en paraules més clares, salvar l’educació de la voraç mercantilització.

Aquest fenomen va tenir i té el seu impacte més directe i profund en el sector de l’educació superior, pels volums milionaris de diners potencialment disponibles per a les empreses del sector, conjuntament amb les formes d’organització social del treball i dels fonaments teoricopràctics de les economies dominants. És fàcil reconéixer com aquesta concepció de com gestionar els sistemes educatius contamina també, d’una forma o una altra, als altres subsistemes de l’educació, posant a les mans dels sectors privats el que hauria de ser una responsabilitat dels Estats.

Sabem àmpliament de la necessitat d’impulsar polítiques d’Estat consensuades amb les organitzacions representatives de la societat, que expressen les necessitats reals dels nostres pobles i nacions. En aquest punt central, de nou Paulo Freire se’ns apareix amb el concepte preclar del que ell denominà, en la Pedagogia de l’Oprimit, com l’educació bancària. És ací on s’assenyala amb claredat la necessitat del diàleg i la comunicació com un procés conscient, carregat de discerniment, que substituïsca la idea i la pràctica de concebre l’estudiant com un recipient que ha de ser omplert amb la sapiència que, a priori, determinem.

Òbviament això es refereix principalment a les pràctiques pedagògiques que busquen substituir l’educació frontal, on el professorat escriu, dicta, ordena…, per una educació que es pot i ha de construir entre totes les parts, aprofitant les potencialitats que ens permeten les pròpies necessitats del procés d’ensenyament i aprenentatge. Potser, el treball més complex en la tasca docent és identificar adequadament aquestes necessitats dins del termini i en la forma escaient. De nou rescatem de Freire la idea de com millorar aquesta percepció mitjançant la millor pedagogia que puguem desenvolupar, que és la que sorgeix de la crítica de la nostra pròpia pràctica quotidiana, dins i fora de l’aula, al costat de la comunitat educativa.

Mentre que les declaracions ministerials de l’àrea i els compromisos dels governs en els anys 90 ens regalaven una prosa molt constructivista de l’educació, al mateix temps generaven reformes educatives concebudes des de dalt, com l’altra cara de la moneda d’un sistema que no acaba d’animar-se a fer el salt de qualitat. Aquesta situació ens continua interpel·lant a dia de hui. Els avanços detectats, les marxes i contramarxes, depenen molt de les ideologies dels governs de torn. Lluny estem encara d’aconseguir polítiques permanents a llarg termini, que permeten gradualment acostar-nos a un acte educatiu, despullat dels interessos indeguts, dels grups econòmics i/o polític-partidistes.

Sabedors d’algunes crítiques rebudes a l’obra de Freire sobre unes certes ingenuïtats en els seus plantejaments inicials, que ell mateix d’alguna manera va admetre, el confirma com un procés viu i en curs, que a més estarà sempre carregat inevitablement de les construccions prèvies que ho han precedit, en la cerca de complir amb aquesta enorme tasca que implica la labor d’educadors i educadores, en el sentit més ampli del terme.

Vull expressar respecte i agraïment als qui comparteixen aquest compromís expressat per Freire amb els més febles i amb aquelles persones que són invisibilitzades cada dia, en les seues necessitats bàsiques insatisfetes. Crec fermament que, a través de la defensa d’una educació pública al servei dels nostres pobles i nacions, ens enfortirem com a societat en el seu conjunt, en un planeta que hui reclama solucions globals davant de problemes que percebem com a locals, per a així poder revertir l’equació fatal de la concentració de la riquesa i el coneixement en molt poques mans, convertint la necessitat de més i millor qualitat democràtica en un imperatiu de vida.

(Fernando Rodal és president de la Confederació d’Educadors Americans -CEA-)

Llig l’article en castellà