Temps

No conec la llengua valenciana però intuïsc que estic en un espai Paulo Freire a la recerca de paraules alliberadores. Almenys en un espai així som molts i moltes els que volem estar. Necessitem paraules que ens alliberen. Vivim temps de tant d’horror, tant de menyspreu a la vida, especialment a les vides excloses, violentades, eixes vides que per la seua raça, gènere, classe social o cultura quasi no compten en aquest món malalt de números i de diners. I no em referisc sol o sobretot a la covid-19, la qual no vull defensar, és clar, sinó al sistema pervers que el va fer nàixer i, en alguns països com el Brasil on habite, ha sigut usat per a consolidar un sistema de fam, exclusió i mort.

Vaig escriure el Brasil, el mateix país de Paulo Freire, al qual l’actual govern ha declarat el seu enemic. Què més cal per a mostrar les cares d’uns apòstols de la mort, l’odi i la injustícia? Sí que vivim temps molt estranys i en aquests temps precisem de paraules que ens donen aire per a pensar. Jo ho trobe en una paraula que ja he escrit diverses vegades des del mateix títol: temps.

He escrit recentment un llibre sobre Paulo Freire i el temps. El títol del llibre conté una expressió temporal: Paulo Freire més que mai. Quin temps és “més que mai”? Sembla evident: qualsevol temps: un segon, un minut, una hora, un dia, un mes, un any, un segle; qualsevol temps és més que mai perquè mai és cap temps. No sé com es dirà en valencià (més que mai?), sembla que es manté el mai però, jugant amb les paraules, ens porta un altre temps: mes, que no és mes, ho sé, però pensar, com educar, precisen del jugar i del sentir que s’està una mica almenys perdent el temps. El cas és que quan vam traduir l’expressió per a l’anglés sentim alguna cosa estranya perquè “més que mai” es va tornar “més que sempre” (“more than ever”) i allí el joc es va posar més seriós encara, per què quin temps és més que sempre? No resulta evident. Al contrari, sembla un temps impossible perquè “sempre” és tot el temps: quin temps seria llavors més que tot el temps?

També sembla que falta una altra paraula temporal: Hui? Ara? No obstant això, tant “hui” com “ara” denoten un temps una mica esquiu: quan és ara? Ara? No, perquè ara mai és el mateix, ja no és el mateix temps de quan vaig escriure la frase; el mateix amb hui: demà quan revise aquest text ja serà un altre “hui” i per als lectors d’aquest text l’“hui” s’haurà mogut encara més. És a dir, el present així entés és un present movedís i el dia de hui de l’escriptura acaba fonent-se amb el “hui” de cada lectura: el “hui” acabarà sent el hui de cada lectura.

Aquest temps és, en certa manera, un temps paradoxal: el “hui” de “l’ara” (o “l’ara” del “hui” en un futur pròxim deixarà de ser present i engrossirà el passat. És un present que és futur fins que es converteix en passat, d’ací el seu caràcter paradoxal: en certa manera, mai és present o mai roman en el present. Dura un instant (ara) o 24 hores (hui). En tot cas, és un present efímer perquè passa molt ràpid. En aquest present que corre, Paulo Freire és més important que mai, al Brasil i en altres llocs, per algunes raons que presentaré en breu.

La primera és per haver subratllat com a pocs que l’educació és política i que el treball dels educadors és un treball polític. Això és més important que mai en el nostre temps davant els atacs a l’educació pública per part de governs conservadors com el del Brasil (però no sols). Que l’educació és política no significa que estiga relacionada amb un partit polític o amb el sistema institucionalitzat de govern. Lamentablement ací moltes vegades la política pot estar oblidada. Amb política, Paulo Freire vol dir una cosa més important, més radical: que educar significa fer política i que hi ha, diguem-ne, dues gran maneres de fer-la: construint i generant comunitat, exercint el poder de manera solidària, igualitària, amable, cooperativa, atenta, sensible, democràtica com a ell li agradava o, per contra, de manera insensible amb el poble i la comunitat, exercint el poder de manera autoritària, jeràrquica, competitiva, desatenta, insensible. Paulo Freire va cridar a la primera educació de problematitzadora i a la segona de bancària. Més que mai necessitem afirmar una educació problematitzadora.

La segona és per haver no sols pensat una educació problematitzadora sinó per haver-la viscut. Per no dissociar la vida del pensament, les idees de la pràctica. Entenc la politicitat de l’educació en cinc principis, el primer dels quals és precisament la vida. Amb això vull dir que una educació política com la que defensa Freire afirma una vida filosòfica que no deixa de qüestionar-se: per què vivim d’aquesta manera i no d’una altra? Per tant, una educació filosòfica (que Freire va dir educació “problematitzadora”, “emancipadora”, “alliberadora” o “transformadora”) toca i afecta políticament la vida individual i col·lectiva, alimenta les potències del viure, a partir de l’exercici de qüestionar, amb unes altres i altres, el sentit de la pròpia vida individual i col·lectiva. El segon principi és la igualtat, que afirma que totes les vides són igualment educatives; totes les vides tenen igual poder d’aprendre i viure; en societats tremendament desiguals com la nostra, la igualtat educativa és un principi per a enfrontar discursos com “no són capaços”, “no van nàixer per a això”, “no estan preparats”. Com bé ho sap i practica el meu amic Xema Sanchez, qualsevol pot aprendre qualsevol cosa si se li ofereixen les condicions per a fer-ho, i aquesta és una dimensió ineludible de la tasca política de l’educació: oferir les condicions perquè tots puguen aprendre el que són igualment capaços d’aprendre.

L’amor és també una forma de politització. Paulo Friere afirmava que “Com més s’estima, més s’estima”, cosa que significa que l’amor és una força generadora, vital per a ampliar, enriquir, fer la vida més bella i justa. L’amor educatiu és un amor per les persones que participen en l’acte educatiu, però també pel món, per la vida, pel lloc que ocupem quan eduquem. Per l’educació pública i popular, tan menyspreada entre nosaltres. És també un amor que viu de la diferència, l’expandeix; és la confiança i l’esperança que, a través d’una educació problematizadora, el món sempre pot nàixer amb una altra forma, sempre pot ser d’una altra manera.

La politització de l’educar es manifesta també en el seu errar o deambular, en el doble sentit de qui valora positivament l’error i de qui camina com un errant, es mou… sense anticipar un destí final. L’educació és un acte de convertir els errors en oportunitats d’aprenentatge i també de vagar pel món sense anticipar el sentit del viatge, fent als estudiants companys d’un viatge que se sent en el propi camí. El món està obert i la errancia pedagògica donarà lloc a un altre món que no podem ni devem anticipar perquè siga un món nou.

Finalment, la politització de l’educació té a veure amb la seua infantilidad. Paulo Freire ha mostrat que la infància no és només alguna cosa a educar, sinó alguna cosa que educa. En una educació política, no es tracta només (o sobretot) d’educar la infància, sinó d’estar atents a ella, escoltar-la, cuidar-la, mantindre-la viva, viure-la. Paulo Freire, que no es dedicava especialment a l’educació de la infància cronològica, la dels xiquets i xiquetes xicotetes, mantenia una relació singular amb la seua pròpia infància i amb totes les infàncies: sempre vives, la curiositat, la inquietud, la intensitat, la sensibilitat i l’atenció de xiquetes i xiquets li semblaven condicions que tot educador o educadora podria cuidar per a educar a persones de qualsevol edat. Per això una educació política és una educació infantil; per això Paulo Freire afirmava una pedagogia infantil de la pregunta: per la força de la infància en la seua atenció, sensibilitat, curiositat, inquietud i presència.

La infància també ens torna al temps, la nostra paraula alliberadora, perquè així com vam veure que el “hui” passa i està en el futur o en el passat, hi ha una infància que també passa com eixe temps. És la infància dels anys d’edat que per a tots els adults és una cosa pròpia del passat, ja viscut. És la infància cronològica, la pròxima al naixement, la que es mesura pel rellotge, el calendari, el nombre d’anys, l’edat, el temps viscut. Eixa és la infància que eduquem, diem, per a una societat millor.

Però hi ha una altra infància, així com hi ha un altre temps. Una infància que és precisament una manera d’habitar el temps, molt diferent de la forma adulta. És el temps del joc que es viu tan intensament en la infància, com si el temps no passara, com si el temps fóra purament present, sense passat ni futur. Eixa infància i eixa manera de viure el temps és la que educa, ens educa a educadors de totes les edats, convidant-nos al fet que siguem presents en el present. Ens demana que habitem l’educació com un acte de presència. D’un present que no estava en el futur ni passa al passat. Un present cos, abraçada, escolta, atenció, sensibilitat.

Paulo Freire habitava eixe temps present. Deia que tots els educadors necessiten cuidar i mantindre viva eixa experiència infantil del temps, eixe temps present del joc i del preguntar curiós per a estar presents en la relació pedagògica, per a fer d’exa relació un present i una presència, alguna cosa que no passa. Si el temps d’una educació cronològica es mesura com una línia, el temps que no passa és com una figura circular en la qual el final es troba amb el principi. Com els cercles culturals del moviment de la cultura popular.

Paulo Freire va mostrar com l’educació habita aquests dos temps, el que passa i el que no passa. Així arribem al final d’aquest breu text al voltant del temps, una paraula alliberadora. En quin temps estan els amics i amigues lectores? Són temps molt difícils els que vivim. En aquests temps, mantindre viu el sentit d’algunes preguntes pot ser necessari per a sobreviure. I alliberar el temps cronometrat a un temps present en el qual puguem, com a xiquetes i xiquets, pensar lliurement i sense pressa, presents en el present, les preguntes que ens inquieten tal vegada és també un altre present, el del do, la gràcia, la generositat. Si algun lector o lectora sent que està de tornada començant a pensar, no es preocupe, al contrari, d’eixe temps, respire profund, senta el present de pensar i preguntar-se pel que val la pena pensar. I començarem una vegada i una altra, infantilment. Totes les vegades que siga necessari. Amb la condició que estiguem sempre present. En un present que, sembla, no passa.

(Walter Omar Kohan és Professor Titular de Filosofia dóna Educação i director del Nucli de Estudos de Filosofias i Infâncias (NEFI) de la Universidade do Estat do Rio de Janeiro - UERJ)

Llig l’article en castellà