Per què celebrar el Centenari de Paulo Freire?

Article de Moacir Gadotti

01 / 03 / 2021 | STEPV

Des de l’any passat, nombroses celebracions al voltant del Centenari de Paulo Freire, s’estan realitzant en diferents parts del món.
Alguns podrien preguntar: Per què celebrar el centenari de Paulo Freire?
La pregunta procedeix perquè a ell no li agradaven els homenatges. Acostumava a dir, quan rebia homenatges, i van ser molts, que els rebia perquè tenia certesa que només succeïen en funció de les causes que defensava.
Ell va deixar petjades profundes en moltes persones i professionals de diferents àrees. No sols per les seves idees, sinó, sobretot, pel seu compromís ètic-polític. 
No va deixar deixebles com a seguidors d’idees. Va deixar més que això. Va deixar un esperit. “Per a seguir-me no han de seguir-me”, deia ell.

El pensament freirià és un pensament rebel, insurgent, on no falta indignació i esperança, la crítica i la proposta. No som repetidors de Freire. No es tracta de repetir Freire. Tractem de reinventar-lo.

Paulo Freire va confessar una vegada que es considerava com un “nen connectiu”. Aquesta característica no era només personal. Era també epistemològica i política.
La concepció freiriana de la connectivitat està estampada en l’epígraf del seu llibre més conegut, Pedagogia de l’oprimit: “Als desheretats del món i als quals en ells es descobreixen i, descobrint-se, amb ells sofreixen, però, sobretot, amb ells lluiten”.
Pedagogia de l’oprimit va tindre gran repercussió perquè expressava el que molta gent ja tenia en els seus somnis i utopies, un món d’iguals i diferents, “un món en què siga menys difícil estimar”, com afirma ell en el final d’aquest llibre.

Pedagogia de l’oprimit, va ressonar en els més diversos ambients, en l’acadèmia, en la societat, sindicats, esglésies, ONGs, moviments socials i populars. La seva filosofia educativa va travessar les fronteres de les disciplines, de les ciències i les arts, més enllà d’Amèrica Llatina, creant arrels en els més variats sòls.

Per a nosaltres, de l’Institut Paulo Freire, ell continua sent la gran referència d’una educació com a pràctica de la llibertat i d’una educació popular. Molts dels missatges rebuts en l’Institut de Sao Paulo, després del dos de maig de 1997, dia de la seva defunció, diuen textualment:
- “La meua vida no seria la mateixa si jo no hagués llegit l’obra de Paulo Freire”.
- “El que ell va escriure quedarà en el meu cor i la meua ment”.

Aquests missatges van revelar un impacte en la vida de nombroses persones d’arreu del món. No hi ha dubte que Paulo Freire va brindar una gran contribució per a l’educació per la justícia social i per a la concepció dialèctica de l’educació. La pedagogia autoritària i els seus teòrics combaten les seues idees justament pel seu caràcter emancipatori i dialèctic.
Siga com siga, acceptem o no les seues contribucions pedagògiques, ell constitueix un marc decisiu en la història del pensament pedagògic mundial.
Les idees de Paulo Freire continuen vàlides no sols perquè encara precisem de més democràcia, més ciutadania i més justícia social, sinó perquè l’escola i els sistemes educatius es troben, avui, enfront de nous i grans desafiaments.

Paulo Freire té molt a contribuir a la reinvenció de l’educació actual. Aquesta reinvenció de l’educació, passa per la recuperació de les persones educadores com a agents i subjectes del procés d’ensenyament-aprenentatge i de la pràctica educativa. Aquesta reinvenció passa per “l’ educació com a pràctica de la llibertat”, com sostenia Freire, per a “lluitar per més justícia”.

La reinvenció de l’educació només pot ser obra d’un esforç col·lectiu, col·laboratiu, plural, no sectari, pensant en una transició gradual per a altres maneres de concebre els sistemes educatius, la seua planificació, la seua gestió i monitoratge, els seus paràmetres curriculars, si volem donar una contribució significativa per a la construcció de noves polítiques públiques d’educació.

Els educadors i educadores poden i han de ser els principals protagonistes d’aquesta reinvenció. El canvi requereix partir d’allò viscut, d’allò experimentat, del que està en procés, de la “reflexió crítica sobre la pràctica”, com diu Paulo Freire.

De res serveix instrumentalitzar millor les persones per a buscar ser millor que altres. La vida, per a ser plena, requereix ser viscuda en la plenitud del saber, de l’ésser, del sentir. Requerim formar-nos per a la sensibilitat, per a l’emoció i la imaginació, per a més enllà de la ciència i el coneixement.

Paulo Freire defensava el saber científic sense menysprear la validesa del saber popular, del saber primer. Deia que no podem canviar la història sense coneixements, però que hauríem d’educar el coneixement per a col·locar-lo al servei de la transformació social. Educar el coneixement per l’enteniment de la perspectiva política del coneixement; entendre el sentit històric i polític del coneixement.

La utopia és una categoria central del pensament de Paulo Freire. Per això, ell es va oposar diametralment a l’educació neoliberal, perquè el neoliberalisme “rebutja el somni i la utopia”, com afirma en la seva Pedagogia de l’autonomia. El neoliberalisme no sols rebutja el somni i la utopia. També rebutja el saber dels docents, reduint-los a mers repassadors d’informacions com a màquines de reproducció social, excloent-los de qualsevol participació del debat sobre els fins de l’educació.

L’educació neoliberal no es pregunta sobre les finalitats de l’educació invertint tota l’energia en els mitjans i, particularment, en l’eficàcia i la rendibilitat, quantificades mil·limètricament per l’avaluació. Sabem avaluar amb perfecció, sense preguntar-nos sobre el que estem avaluant. Per a aquesta concepció d’educació, les persones docents no tenen coneixement científic; el seu saber és inútil. És per això que no requereixen ser consultades. Només requereixen conéixer receptes sense preguntar-se per què. Ells només serveixen per a aplicar noves tecnologies: la sala d’aula perd la seua centralitat i la relació professor-alumne -o millor, “dodiscent” (docència mes discència)- entra en declivi en favor de la relació alumne-computador.

Crec que el concepte de dodiscència està en sintonia amb la definició de Paulo Freire com un “nen connectiu”. Connectivitat i dodiscència formen part d’una mateixa visió del món. Ell expressa la indisociabilitat del fet d’ensenyar i del fet d’aprendre com a processos “indicotomitzables”, en l’expressió de Paulo Freire. Ell trenca amb la tradició elitista de la docència com una relació de comandament i subordinació. Un neologisme que es destaca en la història de les idees pedagògiques.

Per tant, hi ha raons per a celebrar el centenari de Paulo Freire.
I com la nostra celebració no és un pur homenatge, és un compromís amb una causa, la nostra proposta de celebració del centenari de Paulo Freire és, també, una invitació per a un compromís amb una causa.

Les nostres celebracions tenen un sentit estructurant, un sentit propositiu i prospectiu.
Celebrar no esperant que el demà arribe a nosaltres. És fer, des de ja, el demà que desitgem veure realitzat. No és pura espera. És esperançar. 

Entenem el centenari de Paulo Freire com un espaitemps d’articulacions, com a procés formatiu i de mobilització amb vista per a la transformació de la realitat.

La praxi de Paulo Freire s’oposa al neoliberalisme i avui, en celebrar el centenari, estem també contraposant-nos a l’ofensiva ideològica neoconservadora i enfortint el pensament crític freirià, promovent accions i projectes alternatius a la mercantilització de l’educació.

Per a nosaltres, educadors i educadores, celebrar Paulo Freire és lluitar per a democratitzar l’escola i educar per a i per la ciutadania. Tenim certesa que drets són conquestes. No són una donació. Tractem, per tant, de lluitar per una escola que forme el poble sobirà, el poble que pot canviar el rumb de la història, una escola transformadora, una escola que emancipa.

Una escola de lluita i esperança.

Paulo deia que aquesta escola, l’escola ciutadana, era una escola de companyonia, de comunitat que viu l’experiència tibant de la democràcia.

Per això, saludem amb molt d’entusiasme aquestes celebracions al voltant del centenari de Freire. El que es destaca en elles és la defensa de l’escola pública, del dret a l’educació i la lluita contra el neoliberalisme i la mercantilització de l’educació.

En temps com els que estem vivint avui, de reculades socials i polítics i de neoconservadurisme creixent, precisem de referents com els de Paulo Freire per a ajudar-nos a trobar el millor camí de resistència i lluita en aquesta travessia.

Celebrar és lluitar. Acreditar en els somnis i anar a la lluita.

La nostra resposta a aquests temps foscos és celebrar Freire. Afirmar amb orgull: PAULO FREIRE, SÍ!

(Moacir Gadotti és President d’Honor de l’Institut Paulo Freire)

Consulta la versió en castellà i en portugués



    No hi ha notícies relacionades.

Troba'ns al Facebook