Més enllà de les idees

En aquest any de celebració del naixement de Paulo Freire, correran rius de tinta analitzant la seua obra i la seua importància per a avançar cap a una educació fonamentada en el desenvolupament humà i la justícia social.

Jo em limitaré a comptar les meues vivències; com les seues paraules m’han acompanyat al llarg de la meua vida professional i com el seu missatge adquireix una gran actualitat en aquests moments poscovid, en què hem de reinicialitzar el nostre sistema educatiu per a construir escoles democràtiques, centrades en l’alumnat, inclusives, equitatives i impulsores de la transformació social necessària per al benestar i desenvolupament humà.

Com arribem a ser el que som i fer el que fem? Més enllà de la idees de cadascú, estan les creences. Algú va dir que “les idees es tenen però en les creences s’està, encara que no es tinga ni idea”.

Podria dir-se que les creences se situen en “els budells”, que són les que determina el que fem i després ho justifiquem com a resposta a unes idees. Però, no; som el que fem, no el que diem. D’ací allò de “Pels seus fets, que no per les seues paraules, els coneixereu” (Mateu 7, 15 – 20) o una cosa més quotidiana com “el paper ho aguanta tot” perquè són les nostres accions les que ens defineixen

Com es construeixen les creences? Com hem arribat a ser el que som ara? Allò llegit, parlat, reflexionat, els encerts i els errors, juntament amb la influència de les persones que ens han anat acompanyant, són materials fonamentals dels processos d’aprenentatge vital.

Vaig descobrir a Freire a començament dels 70, sent una mestra jove i plena de ganes de canviar el món. Tant que això d’esperar no anava amb mi, com que no anàvem a canviar el món sinó a les persones que el farien?

Ara, més de 50 anys després, comprove, no sense pena, que les coses no han canviat tot el que m’haguera agradat llavors.

És veritat que des quan vaig començar fins hui s’han donat canvis importants en educació; per cert, sempre a remolc dels canvis socials.

Per als qui començàvem la nostra marxa en la docència, en plena dictadura, era il·lusionant llegir Freire: “L’educació com a pràctica de la llibertat”, “El missatge de Paulo Freire: teoria i pràctica de l’alliberament”, una selecció de textos editat pel ‘Fondo de cultura popular’, van ser els primers, després van seguir ”La pedagogia de l’oprimit” i els que es van publicar posteriorment.

Llegir a Freinet: “Les invariants pedagògics”, “Consells als mestres joves”, ”Educació per al treball, …; i fer-se la impremta de cua, en llandes grans de codonyat, les assemblees de classe amb el “felicite”, “critique” i “m’agradaria” que tant de joc donaven.

També ho va ser, llegir una col·lecció de revistes pedagògiques de la república i altres textos sobre la institució Lliure d’Ensenyament i, supose que altres lectures, que no puc citar, també hauran influït en l’elaboració de les meues creences actuals.

Citar a Freire és un indicador de quina generació pertanyem. Ho comprove quan sent col·legues que vull i admire i que, com jo, fa anys que pentinen cabells blancs.

He repassat algunes de les presentacions dels meus cursos de formació al professorat, als equips directius, a la inspecció, etc, i no hi ha una sola en la qual no hi haja una frase de Freire.

Aquestes són algunes de les quals he trobat. Ningú podrà dir que no continuen sent de rabiosa actualitat, ací i ara:

“Hem de passar de la cultura de la queixa a la de la transformació”

“Som éssers de transformació, no d’adaptació”

“En el punt de trobada, no hi ha ignorants ni savis, només persones que tracten d’aprendre juntes més del que saben ara”

“Ningú ho sap tot, totes les persones sabem alguna cosa, entre totes sabem molt, totes aprenem de totes”

“La ignorància és el punt de partida de la saviesa”

“És necessari desenvolupar una pedagogia de la pregunta. Sempre estem aplicant una pedagogia de la resposta: el professorat contesta a preguntes que l’alumnat no s’ha fet”

I, finalment, una que m’agrada especialment i que utilitze sempre que sent aquesta altra tan freqüent últimament “és el que hi ha” i que fa olor d’acceptació acrítica i covarda de les injustícies; és el que permetem que hi haja.

“L’afirmació que les coses són així i que no poden ser d’una altra manera és una concepció fatalista del món, i implicaria que els pobres i exclosos estarien destinats a ser ignorats”

Em queda l’esperança quan veig gent jove que han fet seus els seus missatges, com el professorat de Comunitats d’Aprenentatge, que el fan explícit sempre.

Però, també persones joves que escriuen i estan influint en l’educació, que sense citar-ho, reprodueixen els seus missatges. Llegint l’últim llibre de Marina Garcés he pogut comprovar-lo.

Em queda l’esperança que, ara que cal reorientar el nostre sistema educatiu, utilitzem el pensament de Freire com a brúixola, el citem o no.

(Nélida Zaitegi és mestra i pedagoga)

Llig l’article en castellà