Segons el diccionari, “connectiu” significa alguna cosa que vincula les parts d’un sistema. En lingüística, es tracta d’un element la funció del qual és servir de nexe i element cohesionador de les parts de l’oració o el discurs. Això era Freire en la seua vida quotidiana, en la seua praxi pedagògica i com a funcionari públic. Segons les seues pròpies paraules, citades per Gadotti, Freire va confessar en els seus últims anys que des de xiquet havia sigut un “xiquet connectiu”.
Potser “ser connectius” no hauria de ser l’assoliment màxim de l’educació?
Les ancestrals filosofies orientals i la cosmovisió dels pobles originaris ens han dit que tot està connectat amb tot, però no és sinó fins que la física quàntica i el pensament complex penetren en l’acadèmia, que els éssers humans comencem a entendre que la nostra existència, passat i futur, estan lligats amb eixos fils visibles i invisibles que, com a matèria, energia i cultura, connecten tot en el planeta terra, i molt segurament amb tot l’univers.
L’èxit i al mateix temps el gran fracàs del pensament mecanicista cartesià, fonament teòric del model de desenvolupament capitalista en qualsevol dels seus emmascaraments nominals (salvatge, globalitzat, neoliberal i ara anomenat nou ordre mundial), va ser i ha sigut el de fragmentar-nos el saber en especialitzacions i especialistes que cada vegada perden més el sentit d’interdependència entre la vida i absolutament tota la resta.
Per a aquest pensament i model de desenvolupament, tot en l’univers, en el planeta i en la vida és mecànic o opera amb mecanismes predictibles i intercanviables en els seus components o engranatges. És la raó per la qual, atés que el saber és únic, les veritats són úniques, i per tant podem sotmetre al mateix examen a tots els estudiants d’un continent, i certificar escoles, col·legis i universitats segons els mateixos protocols i paràmetres. En resum, el mecanicisme ens ha convertit el saber en un clarobscur on els matisos no són més que mers folklorismes o en el millor dels casos, estudis exòtics.
Per a fragmentar els sabers en la pelegrina idea que el tot és igual a la suma de les parts, calia per descomptat fragmentar l’educació, fragmentació que no sols es va fonamentar en disciplines sinó en graus, certificacions, pública, privada, per classes socials, i en ser possible, per altres desigualtats.
Es va fragmentar també el saber entre objectiu i subjectiu, al preu de menystindre aquest últim com una cosa lligada no sols a allò femení, sinó mancat de peus en la realitat. Tot saber no oficial ha sigut descartat per l’hegemònic positivista.
Així les coses, i com bé deia Freire, l’educació d’aquest model de desenvolupament és bancaritzada; s’imparteix, no es construeix en diàleg; arriba des dels anomenats grans centres de pensament autoritzats i es deposita en eixe calaix de suposades ignoràncies de l’alumnat perquè “s’eleve” des de la ignorància cap a la funcionalitat per a un sistema de la mort.
Taylor, el “pare de l’administració científica”, va respondre en el Congrés dels Estats Units: “El meu concepte del treballador ideal és el d’ “home bou”, que és fort, submís i estúpid: fort per a produir molt, submís per a obeir ordres sense qüestionar-les i estúpid per a no percebre que és sobreexplotat.” (De Sousa Silva, 2011)
Potser aquest “páter”, significativa manera d’anomenar a l’iniciador d’aquest sistema paradigmàtic del capitalisme, estava traçant sense saber-ho, el camí orientador d’una educació alienadora.
Però no sols és bancaritzada des d’aquesta idea de “depòsit” inqüestionable, també ho és des del propòsit privatitzador de l’educació mateixa que converteix les persones en objectes d’un subjecte (persona/institucionalitat/model) que decideix què i com ensenyar, sobre la base de què li és funcional, i que culmina en eixe lloc on les idees de realització humana en connexió amb la naturalesa i tota la societat, troben la frustració i el desencantament immobilitzador. En suma, estem enfront d’una educació que no crea ciutadania, solidaritat, autoestima ni connectivitat amb l’entorn.
L’educació s’imparteix, s’ofereix i es ven; és un producte més de consum en el qual els continguts s’han d’engolir sense donar temps per a digerir, qüestionar, confrontar amb la realitat, ja que la quantitat, que és el que importa, s’ofereix en paquets pesats que seran examinats prompte per a posar-nos un segell d’aprovat o suspés. Ningú vol suspendre perquè d’això depén la idea d“èxit”; és a dir, seràs reeixit si enguls i després regurgites sense dubtar davant l’aparell educador, que, en culminar els teus estudis, t’entrega un diploma que t’acredita com a apte per al model de desenvolupament.
Aquest tipus d’educació impedeix o trenca tota connectivitat; no sols és la fragmentació del saber, és la verticalitat patriarcal del sabedor sobre un ignorant subordinat.
Desconnecta perquè la persona que és educada no s’ha de sentir responsable o copartícip d’allò aprés, atés que li arriba de dalt, des d’una autoritat que si sap; que li permet inconscientment situar-se en un locus de confort que pot justificar la seua immobilitat. Desconnecta perquè tendeix a menysprear els sabers arrels de les persones; els fa sentir vergonya dels seus orígens. Els coneixements ancestrals de la sembra no serveixen. Els sabers dels avis per a curar allò simple són objectes de burla. Desconnecta perquè és autoritària; perquè no dialoga amb els territoris, amb les diferències, perquè contribueix a crear desigualtats. No és connectiva amb la naturalesa ni amb la vida.
Freire, que potser també i/o des d’una benèfica influència infantil que el va convertir en un “xiquet connectiu”, podia inspirar el lligam de les realitats dels oprimits amb les matemàtiques, la història, la política, l’economia, els enfocaments diferencials, l’ambiental, etc., per a propiciar un diàleg crític que tant ensenyava a llegir i escriure, com a sentipensar la vida de les persones que va tocar i continua tocant.
Els seus llibres segueixen allí, per a ser reeditats en noves praxis, convidant-nos a l’esperança, la llibertat i l’alliberament de tota opressió, a l’autonomia, a trencar les receptes paralítiques, a fer-nos noves preguntes, però, sobretot, ens va deixar el referent de l’amor expressat en la necessitat d’evidenciar eixa interconnectivitat, sense la qual, correm el risc de seguir sent persones perdudes.
Potser “ser connectius” no hauria de ser l’assoliment màxim de l’educació?
Cita:
De Sousa Silva, J. (2011). El dia després del desenvolupament. ALER, 36.
Llig l’article en castellà
STEPV
Espai