Europa està assistint a la generalització de la desregulació dels horaris escolars des de les administracions centrals, no només a escala local sinó també en els mateixos centres; és a dir, creix la seua autonomia organitzativa. El debat sobre els horaris escolars a Europa no té com a base elements estrictament acadèmics, ans al contrari, rau en un conflicte sociolaboral més ampli i complex, el desenvolupament de la societat actual dins el marc de les polítiques neoconservadores i la globalització.
En la societat del segle XXI, la incorporació de les dones al treball exigeix cada vegada noves solucions per a atendre els fills i les filles que abans eren atesos des del mateix entorn familiar. Ara, comencen a posar-se en marxa polítiques de conciliació familiar, que estan incidint en l’augment de places per a educació infantil a càrrec de les despeses públiques. També comencen a abordar-se els temps extraescolars dedicats a la cura dels xiquets i les xiquetes, uns aspectes que abans depenien sobretot de la iniciativa privada. Aquesta “cura” extraescolar de l’alumnat, sobretot del de poca edat, fa temps que funciona a Dinamarca i a Alemanya, no sempre dins de les intal·lacions escolars, amb un enfocament adreçat bé a la sociabilització de l’alumnat o bé a l’adquisició de noves possibilitats de reforç i d’aprenentatge sobre noves tecnologies o altres activitats formatives i participatives.
D’altra banda, una comparació amb els horaris i temps escolar de la Unió Europea no pot quedar reduïda a consideracions de caràcter estricament lectiu. No podrem trobar solucions adients si no és des de la percepció social de la problemàtica, la qual cosa implica participar-hi tota la comunitat educativa. En aquest sentit, les responsabilitats assignades a l’escola i al professorat han de vertebrar-se dins del marc real de les sues possibilitats i temps d’intervenció directa amb l’alumnat.
A més a més, calen iniciatives locals i de barri que permeten una inserció adient de les escoles, amb implicació dels agents socials i una atenció especial a les poblacions més desafavorides socialment i econòmicament. L’obertura dels centres per al seu aprofitament educatiu, social i comunitari representa una possibilitat a considerar molt seriosament.
Finalment convé saber que entre els quatre països on el professorat roman més hores amb l’alumnat, les retribucions docents més baixes corresponen a l’Estat espanyol.