Consciencització a Amèrica Llatina

Article de Marcela Gajardo

24 / 05 / 2021 | STEPV

Què hi ha en un concepte com el de la consciencització, que induïsca a la reflexió i la crítica com ho han fet, fins ara, acadèmics i activistes socials en el món sencer? Quin és el seu origen i com ha influït la teoria i la pràctica de la pedagogia crítica? És la consciencització un concepte encara vàlid per a la transformació social i educativa?
Aquests interrogants em persegueixen des de l’inici dels meus anys com a professional, quan vaig tindre el privilegi de formar part de l’equip de Paulo Freire en l’Institut de Capacitació i Investigació en Reforma Agrària -ICIRA - en qualitat d’assistent d’investigació. Gran part del que allí vaig conéixer com a teories crítiques de l’educació i pedagogia problematitzadora es va donar a partir de la universalització del pensament i idees pedagògiques de Paulo Freire en textos preparats per a alfabetitzar i capacitar persones joves i adultes. Això, a partir d’una millor comprensió del significat de l’educació vinculada a situacions de vida i de treball, elements clau per a la solució de problemes que deriven de la vida quotidiana. 
En els seus clàssics llibres L’educació com a pràctica de la llibertat (1965) i Pedagogia de l’oprimit (1970), Freire relata com van evolucionar les seues idees i estratègies pedagògiques a partir del moment en què va adoptar el concepte filosòfic de la conciencització per a experimentar amb un mètode d’alfabetització d’adults que, aplicat al Brasil i després a Xile, permetia ensenyar a llegir i escriure - en quaranta hores cronològiques - al mateix temps que vinculava els processos d’educació popular amb uns altres, més amplis, de transformació social i política. 
Aquesta recerca metodològica no es va donar sense conflictes ni contradiccions. Aquests van ser presents des de l’inici dels processos d’alfabetització de persones adultes en els estats més pobres i endarrerits del Brasil, on grups i sectors que vivien en condicions de marginalitat i pobresa, producte de l’existència d’una societat dual, coexistien amb uns altres més moderns i desenvolupats. Aconseguir la participació i integració dels grups marginats a la vida nacional requeria de polítiques i pràctiques que possibilitaren passar d’una forma personal i intuïtiva de percebre els problemes socials, a enfrontar-los de manera crítica involucrant-se en formes renovades de participació política. 
Exiliat per promoure activitats subversives, Paulo Freire va realitzar a Xile el que va veure interromput al seu país. Sobre la base de la seua proposta es van executar polítiques públiques d’alfabetització i educació de persones adultes i programes de capacitació llauradora desenvolupats en el marc de la reforma agrària xilena. La reforma educativa peruana, sota el govern de Velasco Alvarado, així com el projecte d’alfabetització integral d’aquest govern – Operació ALFIN – i les seues polítiques de transformació agrària es van veure també influïts pel pensament i els escrits de Freire. A Colòmbia, la concepció alliberadora de l’educació va ser adoptada com a referent obligat en polítiques i programes educatius d’organitzacions i comunitats d’església que intentaven conciliar la fe dels cristians amb els interessos i necessitats dels sectors populars. Sectors progressistes de l’església catòlica i xarxes ecumèniques de les esglésies protestants, en diferents països d’Amèrica Llatina, Amèrica del Nord i Europa, feien seus i divulgaven els escrits de Freire molt abans que es traduïren a altres idiomes.
L’exili de Freire va durar quinze anys, des de novembre de 1964 fins a final de 1970. Durant eixe temps, va oficiar com a acadèmic i assessor internacional de diverses organitzacions europees i nord-americanes. Va acabar d’elaborar un referent teòric per a situar la seua pedagogia en un marc general capaç d’explicar el sentit polític de l’educació i l’ensenyament així com la relació entre pedagogia i política. Una pedagogia que, teòricament, permet educar i educar-se en la pràctica de la llibertat, mitjançant la promoció de situacions d’aprenentatge que es resolen a través de l’anàlisi, estudi i descomposició de la situació i construcció de nous referents. El que explica l’aprenentatge com a transformació, actitud de cerca i solució de problemes i a la pedagogia com a pedagogia crítica.


(Marcela Gajardo Jiménez. Xilena. Graduada en Educació (Universitat Catòlica de Xile) i Màster of Arts en Sociologia (Universitat d’Essex, Anglaterra). Visiting Scholar de la Universitat de Harvard (2015-2016) i Consellera Tècnica Especialitzada de l’Institut Nacional d’Avaluació Educativa de Mèxic (2014-2019). Exdirectora d’estudis i planificació de l’Agència de Cooperació Internacional de Xile (1990-1994), també ha exercit com a assessora i consultora sènior d’organismes internacionals com la UNESCO/OREALC, OEA, IICA/el Brasil i el IDRC (1977-1990).  Actualment coordina una plataforma regional de desenvolupament educatiu sota l’empara institucional de FLACSO a Xile.)

Llig l’article en castellà