La Conselleria vol segrestar el dret a la vaga a través de les proves d’accés a la Universitat

Davant el malestar i preocupación que esteu fent-nos arribar moltes i molts de vosaltres sobre notícies com aquestes:
https://www.vilaweb.cat/noticies/pau-valencianes-risc-correctors-renunciar/

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-conselleria-deducacio-ha-demanat-al-tsj-valencia-que-establesca-serveis-minims-del-100-per-als-examens-de-la-pau/

L´STEPV considera necessari enviar-vos aquesta informació:
La Conselleria no ha optat per reforçar la negociació davant la vaga educativa, sinó per desplaçar el conflicte cap a l’àmbit administratiu i disciplinari. En lloc d’obrir una eixida dialogada, ha triat la pressió, la urgència i l’amenaça.

Garantir les PAU és una obligació pública, però no pot fer-se a costa de buidar de contingut el dret de vaga. Fixar serveis mínims del 100% és una mesura extraordinària que exigeix una justificació igualment extraordinària. I, en tot cas, aquesta mesura no és aplicable al professorat universitari, que no està convocat a la vaga ni pot ser convertit en recanvi improvisat del professorat de secundària.
El camí de l’autoritarisme, preocupa especialment en tres eixos:
1- En primer lloc, convertir la possibilitat d’inhabilitació futura, difosa per la Conselleria en les seues instruccions, en una amenaça generalitzada té un efecte intimidatori evident. No es tracta només d’organitzar unes proves: es tracta de condicionar la resposta del professorat mitjançant la por a futures conseqüències professionals.
2- En segon lloc, el professorat universitari no pot ser utilitzat com a recanvi urgent per neutralitzar els efectes d’una vaga legítima. Aquesta substitució funcional del personal en vaga és una forma d’esquirolatge institucional, perquè pretén reduir l’impacte d’un dret fonamental mitjançant personal alié al conflicte. I això pot suposar una vulneració encoberta del dret de vaga .
3- En tercer lloc, els canvis precipitats de calendari i l’avançament dels terminis generen inseguretat jurídica i traslladen al professorat la responsabilitat d’un problema que no ha provocat.
L’actitud passiva dels equips de govern universitaris suggereix una voluntat d’evitar tensions amb l’òrgan que controla el pressupost.

El descrèdit de la Conselleria no prové només de la seua incapacitat per aturar la vaga, sinó sobretot de la manera com està intentant fer-ho: serveis mínims màxims, advertències disciplinàries i improvisació.

Quan una administració substitueix la negociació per l’amenaça, el problema ja no és només educatiu: és democràtic.

Per això és tan important escoltar la reflexió que ens fan arribar companyes i companys dels sectors en vaga. Ens recorden que la decisió del professorat universitari de no prestar-se a aquesta maniobra no és un gest menor, sinó una mostra concreta de solidaritat entre etapes educatives, entre companyes i companys.