Augment de fons per a la concertada: una anomalia del nostre estat dins dels sistemes educatius europeus

L’anunci de l’augment dels fons que rep l’educació privada concertada al nostre país per part del Govern cau com un gerro d’aigua freda a l’escola pública, que resistix estoicament contra els nombrosos atacs rebuts a base de protestes, concentracions i vagues del seu professorat.

Aquesta mesura resulta de l’aplicació de l’Acord de Govern de Coalició entre PSOE i Sumar, la qual cosa fa palès que el professorat de la pública no té qui el defense, més enllà dels sindicats de l’ensenyament.

El percentatge d’alumnat matriculat en les institucions públiques educatives en l’Estat espanyol no deixa de minvar; les últimes dades oficials parlen d’un 68,1% enfront del 84,3% de la UE-27, on les institucions privades dependents dels fons públics són anecdòtiques.

La notícia s’esperava perquè l’Acord de Govern de Coalició entre el PSOE i Sumar (pàg. 26) diu:

“(…) Combatiremos la segregación escolar mediante la actualización de los módulos y de otros costes de funcionamiento de los centros concertados sostenidos con fondos públicos para asegurar que su oferta es accesible a todas las familias sin peajes ocultos o sesgos de cualquier tipo en la admisión, impidiendo la segregación educativa por razón de sexo en los centros sostenidos con fondos públicos.”

També en la disposició addicional número 29 de la LOMLOE (llei promoguda per l’esquerra) s’assenyala que:

“En el seno de la Conferencia Sectorial se constituirá una comisión, en la que participarán las organizaciones empresariales y sindicales más representativas en el ámbito de la enseñanza privada concertada, para el estudio de la cuantía de los módulos de concierto que valore el coste total de la impartición de las enseñanzas en condiciones de gratuidad. Sus conclusiones deberán incorporarse en el plan de incremento del gasto público.”

El curs 24-25 va començar amb avisos de vaga en els pocs territoris governats per l’esquerra: in extremis es va desconvocar la d’Astúries però sí que es va materialitzar a Castella-la Manxa i Navarra. En el tercer curs de la seua implantació, vegem més clarament que la LOMLOE, una llei que en un principi va despertar l’interés i les expectatives de bona part del professorat, en comptes de fomentar la igualtat d’oportunitats i la promoció social de les classes més desfavorides, se situa al costat del poder econòmic que la modela al seu gust segons les necessitats del mercat i del benefici empresarial.

Després de les eleccions territorials de l’any passat, els governs conservadors van augmentar la seua presència institucional de 5 a 11 comunitats autònomes, fet que ha generat una nova ofensiva contra l’escola pública. Fent servir l’eufemisme de “districte únic”, s’estan implantat sistemes d’admissió que beneficien a l’ensenyament privat-subvencionat i provoquen la supressió d’aules públiques.

Aquestes decisions han estat contestades amb vagues generals educatives a Andalusia, Madrid o València el curs passat; ara mateix s’estan produint aturs parcials a Aragó i també a Madrid de nou.

En un moment tan delicat per causa de “l’hivern demogràfic” (en 10 anys s’han perdut 400.000 alumnes en Infantil i Primària), no és de rebut paralitzar la construcció de nous centres educatius, ampliar concerts i que aquests arriben a les etapes postobligatòries, autoritzar noves universitats privades. Tampoc hauríem de consentir que es deriven fons europeus per a la universalització del primer cicle d’Infantil (on s’han creat 40.000 places) i de la FP (amb un increment de 400.000 llocs en l’última dècada), el que ha ocasionat l’augment d’alumnat en centres privats no concertats en torn al 468%, gràcies als fons d’inversió transnacionals i el beneplàcit del Govern: educació i negoci es donen la mà.

La desinversió pública produeix segregació escolar; el famós lema “llibertat d’elecció” no és una altra cosa que barra lliure per a la “llibertat de selecció” de l’alumnat per part de les empreses. De fet, a l’alumnat amb problemes d’aprenentatge li conviden a marxar-se a la pública, amb l’argument que allí pot trobar més recursos per al seu perfil. Les estadístiques d’escolarització així ho manifesten i, per això, l’ús pervers de la paraula ‘llibertat’ és un insult a la intel·ligència. A més, el cobrament de quotes il·legals, peatge que garanteix la segregació, suposa una barrera d’entrada per a les famílies de l’alumnat més vulnerable.

La societat està canviant;, ara moltes famílies són usuàries de la concertada (tradicionalment religiosa) i, encara que no combreguen amb el caràcter confessional, hi assisteixen mirant-se aquest ideari com a molèstia menor: estan convençuts del prestigi d’aquests centres per pujar el seu status social; no obstant això, les dades són tossudes: els resultats de les proves d’accés a la universidad publicats anualment pel Consell Escolar de l’Estat indiquen que no és millor que la pública.

Observem amb preocupació que, com més va, el menú de la concertada s’amplia incloent-hi opcions progressistes i laiques amb pedagogies innovadores (defensades de vegades per líders de partits d’esquerres), passant fins i tot per una xarxa de col·legis religiosos adreçats a famílies de baixos ingressos i immigrants. L’escola pública no té qui la defense, més enllà dels sindicats de l’ensenyament amb una sòlida consciència de classe; fa l’efecte que qui pot permetre’s traure a les seues filles i fills de la pública ho fa. La manera de defendre-la és donar-li el que es mereix, una inversió d’almenys el 7% del PIB: no hi ha solucions miraculoses.

Si es pensa el nou Secretari d’Estat que la Patronal complirà el seu compromís en matèria de transparència en els processos d’admissió i que eliminarà les quotes il·legals, una vegada rebut els diners, és que no sap en quin país vivim.