Allioli 294 - La llengua no es toca
La paradoxa del català a la franja: guanyar les aules però perdre el carrer
El català a la Franja és una matèria digna d’estudi. Tot i que des de mitjans dels anys vuitanta el nombre d’alumnes escolaritzats en català no ha parat de créixer, la imatge sociolingüística de la Franja ja no és aquella que ens permetia presumir de ser el territori administratiu dels Països Catalans amb un percentatge més alt de parlants. Dues rectes secants que demostren que l’educació no ho és tot.
Mequinensa. La Franja
Marcel Pena Zanuy
Moviment Franjolí
No val de res guanyar les aules si perdem el carrer
Tot comença l’1 de febrer de l’any 1984, quan disset alcaldes de poblacions de la Franja es van reunir al Castell de Mequinensa amb el llavors conseller de Cultura del Govern aragonès, el favarol José Bada. El punt més destacat d’aquella trobada, que va concloure amb la coneguda com a Declaració de Mequinensa, és que a partir del curs 1985-86, els alumnes de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya podrien estudiar l’assignatura de català a escoles i instituts, posant punt final a un analfabetisme en la llengua pròpia arrossegat durant segles.
En aquell moment, tot i que gran part de la població no sabia llegir ni escriure en català, la llengua gaudia d’una bona salut a les nostres comarques. Lluny queda aquella dada de finals de segle XX que deia que el 83% de la població tenia el català com a llengua inicial (Euromosaic, 1994). L’any 2004, més del 70% dels franjolins continuava tenint el català com a primera llengua (Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici el segle XXI), però, deu anys més tard, el 2014, aquesta mateixa dada ja no arribava al 50% (Els usos lingüístics a la Franja, 2014).
Des del curs 2016-17 fins avui dia, el català és idioma vehicular a les escoles de la Franja. Això vol dir que, a més de l’assignatura de llengua catalana que existia des de mitjans dels anys vuitanta, certes matèries poden ser amostrades en la llengua pròpia, a proposta dels equips directius dels centres i sempre que ho aprove el Servei d’Educació de la Diputació General d’Aragó.
En canvi, la inclusió del català al programa educatiu no ha significat un augment de catalanoparlants entre els més joves. Com mostren les dades dels darrers estudis realitzats, la situació sociolingüística ha canviat molt i molt ràpid en només trenta anys. De moment, no hi ha cap estudi que radiografie la situació el 2024, però res fa pensar que haguem de ser optimistes.
El doctor en Sociologia matarranyenc Natxo Sorolla atribueix esta davallada a «una pèrdua de prestigi, un creixent sentiment anticatalanista o l’impacte cada vegada més evident d’un procés homogeneïtzador» (El català a la Franja: minorització històrica i substitució en temps real, 2023). En altres paraules: a la Franja, el català està patint el mateix reculament que a la resta de territoris del país.
La solució, si és que n’hi ha, exigeix dotar la llengua de prestigi social, afavorir la transmissió generacional i crear referents socials i culturals que reivindiquen el català. Una situació que, per descomptat, ha de vindre acompanyada d’una actitud proactiva a escoles i instituts. Però, com demostra la sociolingüística, no val de res guanyar les aules si perdem el carrer.