El professorat en primera persona. José Francisco Torres: “No podem continuar amb la pèrdua de poder adquisitiu dels darrers 20 anys”

Vicent Xavier Contrí Ribes
Àrea de Comunicació

Recorda algun curs t’ha mogut com aquest 2025-2026?
La veritat és que no recorde un curs tan mogut. Som un col·lectiu que sempre ha hagut de bregar amb les polítiques de torn perquè sempre hi ha alguna cosa a reclamar, alguna cosa per la qual eixir al carrer; però aquest curs estem notant més l’acumulació de carències que arrosseguem des de fan un quants: ràtios més altes que mai, manca d’espai, manca de professorat, manca de manteniment als centres educatius o manca de climatització a les aules. Treballem amb el més preat de la societat, que són els nostres fills i filles. Estem formant els ciutadans del futur i no estan sent tractats ni atesos com es mereixen. A tot això, li sumem l’encariment de la vida de manera vertiginosa després de la pandèmia. Hem arribat a unes situacions molt difícils de sostindre, no podem continuar amb aquesta pèrdua de poder adquisitiu dels darrers 20 anys. Les dades són aquestes i, com a sindicat, les coneixeu bé. És lamentable vore que som el col·lectiu pitjor pagat de l’Estat. Demanem una equiparació salarial que ens traga del furgó de cua pel que fa als sous. El salari ja no és tan atractiu com fa 20 anys. La gent prefereix dedicar-se a una altra cosa i no a la docència. La vocació està molt bé, però el salari ha d’acompanyar la faena que fem. Si la mateixa Administració no valora la nostra faena, ho farà la societat?

Com a docent, creu que les famílies i l’alumnat coneixen les dificultats que travessa el professorat?
Doncs lamentablement he de dir que no és així. Som un gremi que té fama d’estar ben pagat, que tenim moltes vacances i tristament no és així, almenys ja no és així. Quan vam començar amb la primera jornada de vaga, les i els alumnes de la meua tutoria de 2n de Batxillerat em preguntaven a què es devia aquesta vaga i, en dir-los els motius, van entendre el perquè, i els pareixia plenament lògica. A casa, doncs igual o pitjor perquè són les famílies les que transmeten la idea que “vivim molt bé” i res més lluny de la realitat. Fa trenta o quaranta anys ens van posar eixa etiqueta que a hores d’ara seguim pagant injustament.

Com viu en primera persona la docència. Quines són les seues preocupacions, alegries i entrebancs que pateix?
Em preocupa que cada volta tenim alumnat més divers, amb diferents necessitats i on ara tot es diagnostica. I el que es diagnostica és sinònim de burocràcia, adaptacions en exercicis, exàmens. Hem de fer fins a 4 o 5 tipus d’examen diferents per a un mateix grup i dia. Atendre la diversitat està molt bé en la teoria, però a la pràctica és una sobrecàrrega de treball per al docent. Per a dur-ho a terme, cal abaixar ràtios considerablement. Aquesta situació és molt difícil de dur durant el curs i amb tots els grups que podem tindre. Tanta paperassa i burocràcia resulta esgotador. Volem dedicar temps al nostre alumnat, no a preparar documents davant de l’ordinador.

Quins problemes té específicament el seu centre?
El meu centre, per a ser relativament nou, posseeix mancances severes quant a eficiència energètica. El pitjor és la calor que patim a principis i finals de curs. També comencem a notar la manca d’espai. Ens falten aules perquè el centre està superpoblat. Si volem fer grups més reduïts, caldria un altre centre educatiu. Si l’Administració vol aules on estiguem a pilots, tindrà un servei de guarderia i no una educació de qualitat i amb atenció a la diversitat. Això és el que volen les famílies com a contribuents? Jo no ho crec.

Per què pensa que no hi ha acord amb la Conselleria, per a desbloquejar els principals problemes com el salari, la burocràcia o les ràtios?
Ens posen com a excusa la manca de finançament per part del govern espanyol, quan tots sabem que les competències, tant d’educació com de sanitat, estan transferides a les autonomies. Ens trobem davant de la necessitat de construir nous centres i augment de plantilles docents, cosa que l’Administració no contempla a curt o mitjà termini.

Veu animadversió cap al professorat per part de la Conselleria?
Veig que ens menysprea amb accions com aquesta: han apujat el sou als inspectors d’educació un 8% sense que ho demanen. Ningú no els ha vist manifestar-se. Nosaltres estem reclamant l’augment fa temps i no volem seguir a la cua. Exigim una pujada immediata a la part autonòmica.

El valencià a Alacant està en retrocés. No el sorprén que la Conselleria d’Educació no treballe per a revertir la situació i potencie la llengua a les comarques del sud?
Considere que caldria capgirar la llei de llibertat educativa. Jo com a pare estic molt en desacord amb aquesta reforma, perquè deixa a l’atzar la formació de grups segons la zona. En el cas del centre on estudia el meu fill, hi ha tres unitats del mateix nivell; doncs bé, hi ha dos grups de castellà amb 15 alumnes cadascun i només un grup de valencià amb la ràtio de 25. Tot un despropòsit. Amb aquesta llei se segrega l’alumnat i s’arracona el valencià, de manera que tornem al principi de l’entrevista. Hem de bregar amb les polítiques de torn i l’educació s’hauria de “salvaguardar” d’aquests “capritxos polítics”, però malauradament no és així. I els que en paguen les conseqüències són els nostres fills i filles.

És la vaga la millor manera d’arribar a un acord satisfactori per al professorat?
Espere que la Conselleria s’assente a negociar amb els sindicats durant el mes de març. I aprofite per a felicitar aquesta unió sindical, perquè així la força és més gran. Si al mes de març no s’assoleixen acords, ja hi ha una vaga programada per al dia 31. Si no es dona una negociació favorable, farem que al maig s’acabe el curs. La vaga és la millor manera perquè se’ns escolte, perquè pareix que, si no és així, no ens prendran seriosament.