La reforma educativa global

El Global Education Reform Movement (GERM) és un germen contagiós que emmalalteix els sistemes educatius i les persones que hi treballen, amb una simptomatologia típica de privatització, desregulació i retallades.

14 / 09 / 2013 | Amadeu Sanz lomqe germ
Culpabilitzar el professorat

Cal esperar que els pròxims mesos coneguem un enduriment de la campanya de descrèdit del professorat i dels sindicats que el representen. Recentment, ja hem vist alguns indicis de per on poden anar les coses. Així, mitjans de comunicació suposadament progressistes, com El País, ara controlat pel BBVA, publiquen els resultats d’uns exàmens per a mestres que qüestionen la preparació dels aspirants, perquè s’enganyen en preguntes que semblen extretes del Trivial Pursuit. O una campanya difamatòria de les joventuts del PP que anima els i les estudiants a denunciar el professorat que adoctrine en classe.
Enmig de les retallades que pateixen les plantilles de professorat, l’augment de ràtios i de càrrega lectiva del professorat, junt amb la minva de recursos per a les escoles, és previsible que els resultats de l’informe PISA 2013, que s’haurà de publicar en 2014, redunde en la desqualificació de l’educació
als nostres territoris. La seua interpretació esbiaixada pot servir de munició propagandística de la urgència de la privatització. L’estratègia de la propaganda del GERM passa per formular el que s’anomena el “menor denominador comú”: una veritat inqüestionable que aglutine el consens de l’opinió pública. Aquest ha de ser que si el sistema educatiu fracassa és per la incompetència d’un professorat poc preparat,  massa acomodat, massa ben pagat. Així, al País Valencià, la consellera d’Educació invoca la necessitat d’atraure “els millors” a les aules com a excusa per a la rebaremació de les borses del professorat interí, que pot suposar la pèrdua del lloc de treball per a milers de docents.
En aquesta línia de descrèdit del professorat, algunes institucions i governs, com el de Madrid, volen importar iniciatives com el Teach for America (TFA) nordamericà a través de la seua franquícia internacional Teach for All (TFA). Als EUA, TFA funciona com una mena de voluntariat per mitjà
del qual, amb la connivència dels governs interessats, joves llicenciats exerceixen la docència durant dos cursos amb la finalitat d’evangelitzar en les comunitats educatives més desafavorides les bondats de la privatització de l’educació, sota l’eufemisme de l’expansió de les oportunitats. En la iniciativa, segons TFA, ja hi han participat més de 30.000 persones acabades de llicenciar, i ha tingut un èxit redó, especialment pel que fa a la fortuna personal de la seua fundadora, Wendy Kopp, que ingressa 400.000 dòlars l’any, i per a les finances de l’organització, que ha recollit més de 5.000 milions de dòlars en fons públics els darrers cinc anys (via Diane Ravitch, dianeravitch.net/2013/03/21/tfa-follow-the-money/). A l’Estat espanyol TFA es diu Empieza por educar, i la presidenta del seu patronat és Ana Patricia Botín, filla d’Emilio Botin, president del Santander (http://www.empiezaporeducar.org).
Els taurons del mercat, una vegada han sentit l’olor de la sang, s’enrossinaran en una porfia en què no tenen res a perdre i molt a guanyar: un bon pessic de la factura de l’Estat per al benestar de les persones. Coneixem la visió que tenien els economistes del Banc Mundial durant el colp d’Estat de Boris Yeltsin de 1993 a Rússia, que va suposar la privatització total de la URSS, i que va tindre com a conseqüència l’empobriment sobtat, i la mort de milions de persones: “Mai no m’he divertit tant en la vida” (Charles Blitzer, economista principal del Banc Mundial en declaracions al Wall Street Journal; citat per Naomi Klein).
En una situació de campe qui puga, no és descartable el perill del foc amic: el pànic pot apoderar-se d’alguns sindicats que desconfien de l’energia dels treballadors i treballadores per a oposar-se a les retallades, la desregulació i la privatització i autoorganitzar-se. No és descartable una campanya antisindical i de desmobilització per part d’algun sindicat que se senta temptat d’intentar sobreviure a costa de representar un rol en la contenció de les mobilitzacions.