Els horaris escolars a Europa

Si fem un repàs al conjunt dels horaris escolars vigents a Europa, la primera qüestió que cal considerar és que l’Estat espanyol se situa dins la mitjana d’hores lectives anuals, la qual cosa evidencia que en comparació d’altres països del nostre entorn existeix bastant uniformitat pel que fa a aquest aspecte. Tanmateix, la manera d’organitzar els temps escolars varia significativament segons els països. Hi ha tres o quatre fórmules:

06 / 11 / 2012 | STEPV jornada continuada
  • La majoria distribueix l’horari entre matí i vesprada, si bé el temps que s’empra per al dinar es significativament més reduït que a casa nostra. L’hora d’entrada i la d’eixida és diferent en els distints països.
  • La jornada contínua està implantada a Alemanya, Dinamarca, Itàlia i Finlàndia —paradigma de l’èxit escolar, segons l’informe PISA—. En els tres primers, l’escola intervé de manera significativa en el desenvolupament del lleure i de la dinamització social.
  • Alguns estats, com França o Luxemburg, fan festa una o dues vesprades cada la setmana.
  • Un cas a banda és Grècia, amb una jornada única de matí o de vesprada, per a la rotació de l’alumnat derivada de la escassetat de centres.
  • Pel que fa als horaris lectius, el professorat de primària se situa en la mitjana dels països de l’OCDE (788 hores), mentre que el de secundària obligatòria, amb 545 hores, està per davall de la mitjana (642 hores).

Europa està assistint a la generalització de la desregulació dels horaris escolars des de les administracions centrals, no només a escala local sinó també en els mateixos centres; és a dir, creix la seua autonomia organitzativa. El debat sobre els horaris escolars a Europa no té com a base elements estrictament acadèmics, ans al contrari, rau en un conflicte sociolaboral més ampli i complex, el desenvolupament de la societat actual dins el marc de les polítiques neoconservadores i la globalització.
En la societat del segle XXI, la incorporació de les dones al treball exigeix cada vegada noves solucions per a atendre els fills i les filles que abans eren atesos des del mateix entorn familiar. Ara, comencen a posar-se en marxa polítiques de conciliació familiar, que estan incidint en l’augment de places per a educació infantil a càrrec de les despeses públiques. També comencen a abordar-se els temps extraescolars dedicats a la cura dels xiquets i les xiquetes, uns aspectes que abans depenien sobretot de la iniciativa privada. Aquesta “cura” extraescolar de l’alumnat, sobretot del de poca edat, fa temps que funciona a Dinamarca i a Alemanya, no sempre dins de les intal·lacions escolars, amb un enfocament adreçat bé a la sociabilització de l’alumnat o bé a l’adquisició de noves possibilitats de reforç i d’aprenentatge sobre noves tecnologies o altres activitats formatives i participatives.
D’altra banda, una comparació amb els horaris i temps escolar de la Unió Europea no pot quedar reduïda a consideracions de caràcter estricament lectiu. No podrem trobar solucions adients si no és des de la percepció social de la problemàtica, la qual cosa implica participar-hi tota la comunitat educativa. En aquest sentit, les responsabilitats assignades a l’escola i al professorat han de vertebrar-se dins del marc real de les sues possibilitats i temps d’intervenció directa amb l’alumnat.
A més a més, calen iniciatives locals i de barri que permeten una inserció adient de les escoles, amb implicació dels agents socials i una atenció especial a les poblacions més desafavorides socialment i econòmicament. L’obertura dels centres per al seu aprofitament educatiu, social i comunitari representa una possibilitat a considerar molt seriosament.
Finalment convé saber que entre els quatre països on el professorat roman més hores amb l’alumnat, les retribucions docents més baixes corresponen a l’Estat espanyol.