Anàlisi crítica de la LOMQE

Estem davant de la nova versió de l’avantprojecte de Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa que el ministre Wert ha manat redactar als seus assessors, perquè quede palés que ell també vol fer la seua aportació a la dinàmica de mentides i fal·làcies que últimament es difonen pertot arreu. Ma. Ángeles Llorente ens una anàlisi en profunditat.

14 / 09 / 2013 | STEPV ma. ángeles llorente lomqe
1 EXPOSICIÓ DE MOTIUS

“En cerca de talents perduts”
Seguint estrictament les consignes neoliberals imposades per organismes supranacionals com el Banc Mundial, l’FMI, l’OMC i la UE,  es tracta de degradar l’educació pública universal, gratuïta i de qualitat per a tota la ciutadania, i afavorir la proliferació de concerts i centres privats que garantisquen font de negoci per als qui més tenen. Obrir l’educació al mercat, igual que estan fent amb la sanitat, és l’objectiu fonamental que orquestren amb precisió des de fa més d’una dècada.
És aquest un avantprojecte que no parteix d’una anàlisi rigorosa i compartida per la comunitat educativa sobre les deficiències i potencialitats del nostre sistema d’educació pública. En aquest país, ja fa temps que assistim a un procés de simplificació de les anàlisis i falsejament dels elements que condicionen determinades situacions. Es presenten com a veritats anàlisis parcials i poc profundes de la realitat escolar, es qüestionen lleis anteriors basant-se en pressupostos completament falsos, s’utilitza un vocabulari especialitzat desconeixent-ne, i fins i tot pervertint-ne, el significat i es llancen atacs contra col·lectius sencers sense haver aprofundit en els seus plantejaments ni experiència al llarg dels anys. I el que és encara més greu, el debat educatiu se segresta als professionals de l’ensenyament, l’alumnat, les famílies i la societat en general, que són els directament implicats aquesta. Diguem alt i clar que per a avaluar el sistema educatiu no n’hi ha prou de valorar l’alumnat d’una forma totalment parcial, esbiaixada i ni ètica, ni moralment vàlida, sinó que són necessaris altres instruments de mesura que relacionen els resultats amb els mitjans emprats, però sobretot amb els fins que perseguim.
Plantejar, com es llig en l’avantprojecte, que “l’educació és el motor que promou la competitivitat de l’economia i el nivell de prosperitat d’un país”… (i que)… “el nivell educatiu determina la capacitat de competir amb èxit en l’arena internacional, suposa optar per una concepció educativa reduccionista, de caràcter merament economicista, demagògica i obsoleta. Arrere queda l’ideal educatiu de la formació integral de la persona per a la seua emancipació, per a la seua socialització i per a intervindre críticament en la societat que li ha tocat viure. Anteposar la competitivitat a la col·laboració en el símil taurí de l’arena internacional, sona a vell i a caspós, a localista i curt de mires en una societat que es defineix com a planetària i global.
Una llei redactada en masculí, que diu, entre altres “perles: “Tots els alumnes tenen un somni, totes les persones joves tenen talent”. “Les persones i els seus talents són el més valuós que tenim com a país”. Fins volent ser poètic li ix la vena mercantil, com acaba aclarint quan diu: “La lògica de la reforma es basa en l’evolució cap a un sistema capaç de canalitzar els estudiants cap a les trajectòries més adequades a les seues capacitats… i es convertisquen en rutes que faciliten la seua ocupabilitat i l’esperit emprenedor.”  Quin eufemisme tan tortuós per a seleccionar els més desfavorits des d’edats primerenques i expulsar-los del sistema com més prompte millor; això sí, ara per via legal, per a tindre mà d’obra barata, que no proteste i a més siga submisa. El pensament és perillós germà…
Ocupabilitat!, quina ironia aquesta paraula en boca d’un govern que ha aprovat una reforma laboral que ha enviat a la desocupació milions de persones. Falòrnies i mentides sense fi, com constata el fet que persones joves, molt ben formades, ha d’anar-se’n d’aquest país perquè no hi ha faena per a ells i elles. I és que és evident que el mercat de la formació no soluciona la precarietat laboral. Per molta formació que tinga una persona, si no hi ha treball, no pot treballar.
En la seua lògica economicista i mercantil, tot està pensat i per això diuen; “Les habilitats cognitives… no són suficients, és necessari, des d’edats primerenques, adquirir competències transversals i actituds clau com la confiança individual, l’entusiasme, la constància i la capacitat de canvi”. Ací volien arribar! Així els xiquets i xiquetes des de la més tendra infància podran adaptar-se millor quan els pares es vegen obligats a anar-se’n al Canadà i d’allí a la Xina o a on siga que el neoliberalisme global decidisca, en funció de les deslocalitzacions de capitals i d’empreses que garantisquen a les grans multinacionals els majors beneficis possibles.
Un nou pas avant, tal vegada definitiu, en el camí que recorre el capitalisme salvatge que busca deslocalitzar persones, pensaments, actituds i valors, que trenca el moviment obrer, el moviment sindical, que intenta deslligar els éssers humans de les seues ciutats, dels seus amics, privar-los d’identitat col·lectiva, que tracta d’impedir el pensament compartit, que desprestigia la política per a assegurar-se el màxim control mitjançant la submissió que provoca la incertesa i la por.
Llei de millora de la qualitat, en diuen. En primer lloc, s’atreveixen a dir que el sistema educatiu públic és de mala qualitat, basant-se en estàndards internacionals que no tenen en compte la situació de partida de cada país, ni els progressos o retrocessos que s’hagen pogut produir i molt menys les característiques particulars de cada centre i en absolut les peculiaritats de cada alumne. Qualitat que mai es refereixen al sistema en conjunt, a tot el procés educatiu, sinó que se centren en resultats uniformes d’unes proves pensades, se suposa, per a “l’europeu mitjà”. Qualitat entesa com a producte final, identificant els estudiants amb unitats destinades al mercat de treball. No obstant això , investigacions contundents i la pràctica diària demostren que en els sistemes educatius hi ha una desconnexió profunda entre el que es pretén (que en molts casos no es defineix) el que es fa (incontrolable, amb caràcter general, a pesar de la uniformitat dels llibres de text) i el que s’aconsegueix (tothom sap que és impossible comprovar el que cada persona aprén en una situació d’aprenentatge concreta i molt més difícil globalment), fet que impossibilita un mesurament d’aquestes característiques i la fal·làcia d’intentar-ho. Normalment el que fa la dreta més conservadora és utilitzar aquestes imprecisions per a defendre les seues polítiques regressives i socialment injustes com “l’elecció de centre”, “tornar al que és bàsic”, “la pedagogia clerical de l’esforç”, “itineraris segregadors” etc., com podem observar en la lectura de l’avantprojecte.
Aquesta és la cinquena reforma educativa dels últims temps. Reforma que pretén, segons es diu, combatre el fracàs escolar i evitar l’abandó primerenc. Objectius irrealitzables amb l’actual política de retallades en educació i amb una política econòmica totalment errònia que està enviant a la desocupació milions de persones i el país a la ruïna. L’experiència i les dades empíriques demostren que com més injustícia social, com més desigualtat, més taxa d’abandó i més fracàs”.  Recordem que des de l’arribada del PP al govern de l’Estat espanyol, s’han retallat 5.212 milions d’euros en Educació i que la previsió és que en 2015, la despesa pública educativa, se situe entorn del 3,9%, cosa que ens situaria a la cua de l’OCDE i de la UE (retrocés als anys itanta).

 


 

 

TAMBÉ ET POT INTERESSAR

{related_entries id="noticia_relacionada"}

Anàlisi crítica de la LOMQE

{/related_entries}