opinió

¿Reforma?
¿Quina Reforma?

La llei de la Reforma educativa en curs, la LOGSE, ha complit deu anys, això és, la meitat del temps que va estar en vigor l'anterior (1970-1990), i encara no s'ha generalitzat la seua aplicació. Tres vegades es va canviar el calendari per posar-la en marxa, per ajornar-lo sempre, i tanta cautela no mai va servir per proveir un finançament específic. Set ministres i sis consellers han estat al capdavant des d'aleshores. Dues majories parlamentàries de signe contrari han actuat sobre el seu desplegament. Certament, difícil ho ha tingut aquesta Reforma educativa. Tot plegat ha provocat que la situació del sistema educatiu estiga lluny de ser homologable entre segons quins territoris de l'Estat. En aquest sentit, el País Valencià no juga en Primera. El pacte escolar que aquesta setmana ha llançat la Conselleria ho reconeix implícitament en proposar objectius que no són més que obligacions pendents. Així que cada dia que passa la Reforma té més detractors i encara més desencisats. Atenció!, perquè els indiferents no són pocs. Qualsevol mirada crítica hauria de reconèixer aquesta complexitat a l'hora de traure'n conclusions. I tanmateix, tant el discurs oficial com el més fàcil i epidèrmic -perillosament, cada vegada més popular- coincideixen a assenyalar la mateixa LOGSE com a culpable del deteriorament de la docència i de l'estat de perplexitat de molts docents. Es diu sovint que aquesta és una llei poc menys que incomprensible i encara més inaplicable. Potser perquè no s'ha format el professorat per a entendre el canvi que necessitava una societat que poc s'assembla a la dels 70. I perquè no s'ha aplicat (almenys, fins ara) ni l'esperit ni tan sols la lletra de la reforma que hi conté, sinó el que queda després de llevar el compromís polític: Una xerrameca tecnocràtica que ens distreu del que cal: apostar sempre pels nostres alumnes. Sense un nou discurs pedagògic assolit i sense una realitat material que deixara endarrere l'escassesa i la mediocritat del passat, difícilment es podia generar entusiasme. No es tracta de Logse sí o Logse no. El nom no fa la cosa. Cal que exigim el que necessitem perquè cadascun dels nostres alumnes tinga l'oportunitat d'aprofitar tant com puga el període d'escolarització més llarg de la nostra història educativa. Comencem per esforçar-nos a entendre el que passa a les nostres escoles i instituts. I plantem-li cara al present si volem tenir un futur.

DES DE LA INSPECCIÓ
Una assignatura pendent Marc A. Adell
La Inspecció Educativa, en el context de les intervencions de l'Administració Pública, es troba mancada d'un projecte d'actuació operatiu i realista, envers els centres i els serveis educatius. Així doncs, és una assignatura pendent, una més, de l'actual conjuntura política. La normativa anterior (Decret 180/1992 del Govern Valencià) havia definit les competències atribuïdes als seus funcionaris, però no ha estat formalment desenvolupada ni actualitzada, en el context de la LOGSE i de la LOPEGCE, per més que hi ha alguns esborranys erràtics. Altrament, i a falta d'un pla d'activitats vertebrador de les actuacions d'aquell servei en l'àmbit del País, cada direcció territorial funciona al seu aire, amb una temporalitat contínuament superada per les urgències de les diferents direccions generals o dels serveis centrals. En aquestes condicions de provisionalitat permanent -inclós l'estatus d'indefinició de més del 50% dels efectius, nomenats en comissió de serveis, per a la funció inspectora- resulta molt difícil mantenir un conjunt d'intervencions coherents, en un model d'inspecció inexistent. I així no està consolidada ni definida cap proposta d'intervenció en l'exercici de la funció inspectora, ni segons el model administratiu-gerencial, ni l'administratriu-pedagògic, ni l'avaluador-auditor, i encara menys, i superant els esquemes clàssics de supervisió, tampoc no es planteja una intervenció integrada i polivalent, que abaste tota la problemàtica educativa dels centres escolars no universitaris. Una Inspecció Educativa integrada en el context d'altres intervencions de l'Administració –com ara la Inspecció de Serveis– i integradora que dinamitze i potencie el potencial humà, la preparació i especialització dels seus components. Perquè cal, en primer lloc, instrumentar un fil conductor d'eficiència en la intervenció inspectora, com a servei a la qualitat de l'ensenyament i a la consolidació de la democratització del sistema. Així, als seus funcionaris cal exigir-los un coneixement en profunditat del paquet de legislació educativa i un bon nivell de competència en l'organització i gestió dels centres, així com estratègies d'optimització de recursos humans i tècnics, de capacitat d'anàlisi dels rendiments, de valoració de les problemàtiques del funcionament d'òrgans col·legiats i de participació i govern dels centres, la pràctica en alternatives d'anàlisi d'estructures horàries i d'optimització temporal, la capacitació en la mediació en conflictes d'atribucions, i l'assessorament i orientació a la ciutadania en temàtiques educatives. Altres aspectes necessiten, més que que no de la hiperespecialització de l'inspector o inspectora en matèries curriculars, que portaria a una dispersió acadèmica gens desitjable, l'assessoria competent de l'expert en formació, instrumentada des dels CEFIRE. Això sí, amb coordinació amb la Inspecció Educativa, que, de resultes de les seues intervencions prop dels centres i serveis, estarà en condicions de fer propostes de formació per optimitzar la funció professoral. Tot això suposa, primer que res, tenir un projecte de sistema educatiu -que incloga la funció inspectora com a peça vertebral- i, després, la voluntat de portar-lo a efecte, el tal projecte. I no sembla que l'Administració Educativa tinga, a casa nostra, ni una cosa ni l'altra. Més bé percebem una perillosa instrumentalització d'un organisme tècnic a favor d'interessos no sempre presentables. La Inspecció Educativa, en una democràcia consolidada, ha d'estar no al servei dels polítics de torn, sinó de l'Estat de dret. I això en el context d'un projecte col·lectiu de millorament de la societat i de superació de les desigualtats. Ara mateix, però, es dilata interessadament la promulgació de la norma reguladora de l'exercici de la funció inspectora i s'utilitza partidàriament l'existència d'aquell buit legal. En absència, doncs, d'un model institucional d'Inspecció Educativa, sembla que ha arribat el moment en què, des de les associacions professionals de funcionaris i des dels sindicats del professorat, es prenguen iniciatives per garantir el dret a una educació de qualitat, en el marc de la LOGSE i en un context social i cultural democràtic de caire europeu i universalista. Ara, doncs, és el moment.

TOTES I TOTS
	El somni possible
Xelo García Murillo
	En això estaven. Jo anava de visita. Era l'hora de l'esplai. Entrava a la sala de mestres i l'ambient estava caldejat. En conéixer el tema de la discussió, vaig procurar no fer massa soroll perquè no es trencara aquella conversa. Més bé participaven totes, que no tots, mentre ells es mantenien fora de joc. De fet, van acabar allunyant-se del rotgle. Amb un cafenet en la mà, vaig acostar-me per escoltar el que deien. No era cap sorpresa, perquè ja ho havia escoltat altres anys en circumstàncies semblants en arribar el mes de febrer. "- ¡Sempre hem de celebrar-ho tot! Estic farta de treballar tant... Se'ns amuntega la feina. ¡No parem! - Ja ho tenim programat com a celebració i no caldria ni plantejar-s'ho. - A hores d'ara ja no té molt de sentit, jo em trobe ridícula. És com celebrar el Dia de l'Arbre. - Damunt que és el Dia de la Dona, sempre som nosaltres qui més treballem. Cal fer la programació, preparar els materials, planificar les activitats… És com si això no anara amb ells. - Mentre un xiquet, només pel fet de ser-ho, se senta superior a qualsevol xiqueta; mentre encara hi haja tanta violència contra les dones, els xiquets continuaran aprenent-ho, i a l'escola haurem de seguir treballant-ho. - ¿I per què només un dia? ¿No caldria que tots foren dies de la dona? - Sí, sí. A casa ja ho celebrem ben bé cada dia carregant amb la doble jornada. I mira que bé ho aprén l'alumnat. Els de primer curs d'Infantil ja saben a qui correspon cada tasca. - Doncs, ¿no seria millor no fer res?" En arribar a aquest punt, vaig rememorar el cabreig d'un mestre d'una altra escola perquè a l'institut de la seua filla amb motiu del 8 de març els havien passat un curtmetratge, El sueño imposible, i a sa casa s'havia generat una gran discussió sobre el repartiment de les tasques domèstiques. Aquell profe se sentia perdedor, perquè les seues prerrogatives ancestrals es posaven en qüestió. Se sentia amenaçat i manifestava sense reserves la seua indignació per la iniciativa del professorat de l'institut. La seua filla havia aconseguit de son pare el que no havia pogut fer la seua dona: a partir d'aquell dia s'hauria d'implicar a les faenes de la casa. Només em va caldre una xicoteta aproximació per introduir-me en la conversa de les meues companyes. Els hi vaig relatar aquesta història mentre comprovava com s'il·luminaven els seus ulls. La música d'entrada a classe va posar fi a la conversa i em vaig preguntar com acabaria tot. Per cert, si encara no heu vist el vídeo, aconseguiu-lo sense demora. Perquè, contràriament al que adverteix el seu títol, el somni sí és possible.

	OPINIÓ
*nº 145 febrer 2000*