| All-i-oli, València
Enric Valor, mestre de les lletres valencianes, va morir el passat 13 de gener i
va rebre l’últim adéu dels seus amics a la seu històrica de la Universitat de
València. Amb la desaparició de l'il·lustre escriptor i lingüista de Castalla
(l'Alcoià), Doctor Honoris Causa per les Universitats de València, Alacant, Castelló,
Illes Balears i Politècnica de València, el País perd l'últim referent d'una
generació de grans personalitats que van fer possible la resistència valencianista en la
llarga nit del franquisme.
En la densa trajectòria d'Enric Valor s'hi fonen les valuosíssimes aportacions
lingüístiques amb el seu insubornable compromís cívic.
Fa quasi tres anys, l'autor de les Rondalles Valencianes concedia una extensa entrevista a
aquesta publicació. Amb la recuperació d'alguns dels fragments més significatius
d'aquella conversa, All-i-oli reitera el respecte i l'admiració a aquest home de bé,
exemple de fidelitat a la terra. Amb el seu llegat literari, el monumental homenatge que
Valor ret a l'idioma, la comunitat educativa compta amb una eina imprescindible per
construir l'Escola Valenciana.
|
|
La felicitat de la infantesa em
fortificava en l'amor a la nostra cultura, que veia jo que era una cosa important i que
estava defensada per un país sencer, el nostre, i pels germans del Principat i de les
Balears.
El coneixement de molts grans amics, de molts grans professors, com Carles Salvador, com
Sanchis Guarner, com Moll... en fi, innombrables... Tot això és la meua vida. La meua
vida no ha deixat de ser això: una sèrie de fites, una sèrie d'esforços per a
situar-me dins de la cultura del nostre país, del coneixement de causa i dels efectes tan
importantíssims com la fortificació de les nostres nacionalitats.
La nostra història, dels quaranta o cinquanta anys darrers, ha estat molt moguda, com
sabem tots. Ha estat primer el colp d'Estat franquista i la seua conseqüència, quaranta
anys de persecució de la llengua catalana en tots els seus aspectes. [...] De tota
manera, la llengua s'ha aguantat prou sencera i no ha tingut perills greus. […] O
siga, que l'idioma ha sofert perjudicis, ha sofert confusions, però no greus. Els 40 anys
han sigut gravíssims i la llengua d'abans i després de la dictadura de Franco, en certes
comarques, podria notar-se una mica diferent, un poc patuesant, però perills greus de ser
una llengua irrecuperable, com passa en la llengua d'Oc en moltes regions franceses, no,
això mai. La llengua sempre ha tingut suficient vigor per a poder ser depurada, enriquida
per l'altra i tornada a la seua original i preciosa riquesa.
[…] Al País Valencià la llengua s'ha recuperat. Hi ha dotzenes i dotzenes
d'escriptors bons que fan una literatura moderna i normal, i durant els 12 anys llargs de
domini del PSOE en el país, l'ensenyament públic ha estat molt ben organitzat.
L'estàndard lingüístic que es va fer al principi, sota la direcció de Ciprià Ciscar,
és un estàndard magnífic, una llengua normal, i ha passat de l'ensenyament a influir i
millorar tot el valencià en general.
[…] Tinc molts guardons, però en bona part la meua és una modesta obra literària,
una obra corrent, normal; es deuen, trobe, més a l'entusiasme dels meus paisans, amb la
qual cosa demostren el seu amor a la llengua i al seu país, que al valor intrínsec de la
meua narrativa. […] Especialment, dins d'aquesta narrativa he intentat donar
testimoni del nostre país, lluny ja d'aquelles coses de joventut […] Després, a poc
a poc, vaig anar tornant a la terra mare perquè pensava que era molt necessari i molt
temptador parlar d'un país mediterrani com el nostre, tan viu, tan expressiu, tan
important […] Crec que he donat testimoni de com som els valencians.
[…] Al País Valencià, sobretot després dels 40 anys de persecució i prohibició
de l'idioma, encara es van poder assenyalar zones on la llengua s'havia empobrit i zones
on s'havia quedat amb la seua riquesa normal. […] En el valencià de les nostres
comarques apartades del centre, s'ha conservat una riquesa insospitada que em sorprén
moltíssimes voltes, en sentir la televisió i en persones de les nostres comarques
apartades, que mantenen uns girs tan castissos, tan elegants, d'una perfecció
lingüística tan sorprenent, que impressionen i entusiasmen. Encara s'aguanta un gran
lèxic. Jo he tingut, clar!, i tinc, una gran predilecció per la riquesa lèxica que
d'infant vaig sentir i d'una manera normal l'he conservada en les meues obres literàries.
És una cosa normal. Els castellans tenen molts homes, molts grans novel.listes, que fan
exactament el mateix que faig jo. Els francesos també. Un Delibes, per exemple, que
coneix tant la terra castellana, amb eixa riquesa. Sí, no és una cosa especial dels
escriptors valencians; és una cosa de tots els escriptors. Si posseeixen una llengua
àmplia, correcta, rica, per què no usar-la?
[…] No crec que jo haja fet cap cosa excepcional. Jo sóc, de certa manera, un
producte de tots els grans professors que m'han distingit amb la seua amistat i el seu
consell. Un Carles Salvador, Joan Coromines, Pompeu Fabra, Sanchis Guarner, Francesc de B.
Moll, el mallorquí. He tingut molta sort damunt d'haver nascut en unes comarques que ja
Cavanilles deia que feien una vida a part -la Foia de Castalla- i, per tant, que havien
conservat una gran puresa i una gran riquesa del llenguatge […].
[…] Estic molt convençut i molt tranquil que me n'aniré del meu país, quan em
pertoque anar-me'n a les galàxies, amb una gran moral. Tenim un cos immens de professorat
amb una gran preparació i un gran amor a la llengua. Ho demostren en tots els actes, en
totes les manifestacions. Ho demostren havent d'estudiar llenguatge, quan ensenyen en els
col.legis amb una gran perfecció, amb una gran il·lusió, amb un gran estímul. I si
políticament no sofreix el nostre país una veritable catàstrofe política, un canvi
total a l'entrada de l'Europa unida que volem, la nostra cultura té molts segles de
seguretat, molts segles d'esplendor per davant.
[…] Jo he procurat en les rondalles donar solta al meu amor, al meu amor a la nostra
gent. He procurat que tots els personatges que apareixien en les rondalles, reis,
prínceps, lladres, bandits, tota classe de gent, fos gent nostra; per damunt dels seus
defectes o virtuts, eren valencians, tots són valencians, eixa és la veritat. Per tant,
si es llig amb una certa perspicàcia, es veu que estime de certa manera, per la seua
representativitat valenciana, tots els personatges que apareixen en les meues rondalles.
Damunt, en les meues rondalles, mostre l'amor al territori i les he omplides de
paisatgisme, un paisatgisme que serà més o menys perfecte o poemàtic, però que
representa l'amor que jo he sentit passejant, pujant totes les muntanyes del nostre país,
caçant per les seues serres i els seus barrancs, fent excursionisme sempre que he pogut.
És a dir, que voldria que m'imitassen els meus lectors, estimant aqueixos paisatges que
jo he descrit amb tant de gust i amb tant de plaer […]. |
