Honorat Ros, mestre i regidor

El difícil equilibri entre la praxi i la utopia

“La construcció d’un sindicat sociopolític i unitari va suposar molt de debat, capacitat de diàleg i superació de divergències; molt d'equilibri.”

P. ¿Com va acabar la mobilització?
R. El primer resultat fou que el ministre va acceptar l'elecció d'un representant per província. Com a delegat triat per l'Assemblea de València, vaig recórrer pobles i poblets explicant què significava comptar amb "un organisme autònom, representatiu i democràtic", que era el que volíem construir. Eixíem a assemblea diària, i la resposta era clara: calia una radical reforma educativa. Era l'inici d'un procés col·lectiu que encara em sembla apassionant.
P. Estàs parlant de mestres i de províncies, però l'STEPV es constitueix ja com un sindicat intersectorial i nacional. ¿Com arribeu a la nova organització?
R. El curs 1976-77 es va consolidar el moviment. Hi havia una estructura assembleària ben robusta, amb assemblees i delegats de centre i de comarca, una coordinadora provincial de delegats comarcals, i una assemblea provincial de delegats de centres. Va ser la base de l'anomenat Moviment Unitari de Mestres.
Les dificultats, però, naixien de totes les bandes, perquè hi havia molt poca consciència nacional, molts temien la politització del moviment, i sempre hi havia el perill del corporativisme. A més, existien recels cap el Moviment Unitari per part de les centrals sindicals, que ja volien crear les seues federacions d'ensenyament. Vivíem en un equilibri constant i, com a representant de l'Assemblea, massa vegades havia de fer de pont entre les distintes posicions. La connexió entre els nuclis de València, Castelló i Alacant era feble, mentre la coordinació estatal anava molt bé. Tampoc existia una coordinació sòlida entre els diferents. Però, a poc a poc, els objectius organitzatius anaren aprofundint-se. En 1977, a València, es va crear el SATE (Sindicat Assembleari dels Treballadors de l'Ensenyament), i a Alacant i Castelló l’STEA i l'STEC, i vam eixamplar l'organització a tots els sectors de l’ensenyament. En 1978 es va constituir a nivell estatal la gestora de la UCSTE (Unión Confederal de Sindicatos de Trabajadores de la Enseñanza) i va nàixer la Federació dels STE del País Valencià, que seria l'embrió de la constitució de l'STEPV en 1979.

P. ¿Què va significar en aquells moments difícils constituir un sindicat sociopolític i unitari?
R. Molt de debat, capacitat de diàleg i superació de divergències, molt d'equilibri per ser pragmàtics, però sense oblidar la utopia. Calia tindre molt de seny, conjugar estratègies per a atraure a quants més millor sense deixar frustrades les esperances dels capdavanters per uns canvis més radicals. No volíem ser un sindicat corporatiu, perquè calia incidir en el canvi democràtic sense tindre una adscripció partidària. Les reivindicacions les portàvem fins on fera falta i la lluita sindical va arribar al Congrés dels Diputats (l’aconsecució de l’exclusiva o l’estatut de centres de la UCD) o a la Presidència del Consell del País Valencià (decret de bilingüisme).

P. ¿Com va intervindre el sindicat en les lluites pels drets nacionals?
R. Mantinguérem un debat intern molt intens sobre el procés autonòmic, que vam acabar amb la signatura d'un compromís amb la resta de les forces sindicals. Demanàvem l'acceleració del procés en la línia de les opcions manifestades pel 90% dels ajuntaments valencians. Encara que alguns ho han volgut oblidar, fórem capdavanters, dins l'objectiu per una escola arrelada, en la lluita per la normalització lingüística i de defensa de la unitat del català-valencià-mallorquí. Maig del 1982 fou una fita decisiva, perquè l'assemblea de sindicats d'ensenyants i d'entitats docents del País Valencià establí una línia unitària d'encontre dels progressistes, que més tard va assumir el PSPV-PSOE com a eix de la seua política.

P. L'any 1982 el Partit Socialista guanya les eleccions i, en aquell context, el sindicat elabora el document "Una política educativa per al present", amb un ampli debat i repercussions. Han transcorregut 17 anys i la conjuntura política és ben diferent, ¿quina valoració en fas?
R. La victòria del PSOE significava que la societat havia fet una opció de progrés, i molts militants de l’STEPV, encara que no ho manifestàvem als debats sindicals, havien donat suport a l'opció. ¿Podia el sindicat oblidar-se d'aquest fet? ¿Podien plantejaments minoritaris, però molt actius al si del sindicat, condicionar actuacions en la línia d’accentuar el "no és això pel que vàrem lluitar"? Després d'analitzar-ho molt, vaig prendre la iniciativa de generar noves actituds i fer públic que el programa educatiu socialista era positiu i progressista en la seua globalitat, i que per a dur-lo a terme i enfrontar-se al conjunt de forces reaccionàries necessitaria del suport cívic, també del sindicat. L'STEPV podia aportar elements de concreció i enriquiment, sense abandonar les reivindicacions sobre les que manteníem discrepàncies. El text es va aprovar com un dels documents per al II Congrés i com a proposta a defensar a la UCSTE. Va marcar una nova línia d'actuació. Era l'opció d'un sindicalisme sociopolític, autònom, solidari amb les aspiracions cíviques, sense vocació profètica d'élite, i amb vocació de treball junt amb altres de polítiques de progrés.

P. Durant l'etapa de gestió del PSPV has estat al front del Servei d'Ús del Valencià de la Conselleria d'Educació. ¿Com s'incorpora un sindicalista a les tasques de l'Administració?
R. Inicialment, vaig optar, juntament amb un ample equip de companys, per donar suport directe i compromès a la política lingüística del PSPV com a coordinador de l'ensenyament del valencià. Era una tasca amb utopia de futur, però amb els peus molt en terra, perquè sabíem quina era la realitat, quines eren les mancances dels centres i del professorat. Però la Llei d'Ús i Ensenyament ens dotava d'un marc normatiu que, tot i les seues ambigüitats calculades, ens marcava el treball per a molts anys. En 1983 vaig assumir responsabilitats de coordinació administrativa en la Conselleria, sempre junt amb un equip extraordinari, procedent majorment de l'STEPV. Primer ens centràrem en la contractació de professors extraplantilla, en el reciclatge i en la incorporació progressiva del valencià com a eina d'ensenyament. El curs 1988-89 la implantació de l'ensenyament del valencià era total i no podíem creure's-ho. Amb el suport del professorat, crec que vàrem saber transmetre un nou projecte d'escola per a un nou projecte de país.

P. ¿Com veus l'evolució de l'ús social de la llengua ?
R. En crear-se el Gabinet d'Ús del Valencià, l'any 1987, redactàrem propostes de gran interès cívic que van estar aprovades pel Govern valencià. Es va renovar la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià; s'aprovà un Programa de Dinamització Lingüística, el Pla Triennal de Promoció de l'Ús del Valencià, la campanya “Visquem en Valencià”, i el Pla General de 1994 i la campanya “Anem a més”. Si més no, crec hem passat d'un context de conflicte i d'irregular situació sociolingüística, a eixamplar, amb normalitat, el nombre de compromesos en la recuperació i ús del valencià. El recent dictamen del Consell de Cultura ho ha deixat palés.

P. Dibuixes un panorama molt optimista en aquesta matèria.
R. El que he dit no vol dir que hi haja que abandonar el repte pel futur. No vull ser triomfalista perquè, tot i fer un balanç globalment positiu, en el Balanç i perspectives de la promoció del valencià, publicat per la Generalitat en 1995, ja dic que "cadascú des de la seua parcel·la de responsabilitat político-social, possiblement (…) hem malmenat l'oportunitat històrica més favorable de què hem disposat per al redreçament cultural i lingüístic a causa de les nostres pors, de les nostres còmodes ambigüitats o de la nostra incoherència". Tot i això, cal encoratjar-se per a anar a més. El procés, encara que està massa aturat, resta obert i el nostre compromís és ara tan necessari com sempre. Segueix pensant que paga la pena dedicar esforços, perquè encara hi ha utopies pendents. Personalment, treballaré tot el que puga per a que les polítiques de progrés governen la Generalitat i l'Estat.