OPINIÓ
nº 144 desembre 1999
|
OPINIÓ |
nº 144 desembre 1999 |
Ara, de nou |
|
Xelo García Murillo |
|
| Anys setanta. Moltes persones fem classe i, sense necessitat de les modernes transversals, ens calfem el cap per donar sentit al currículum ocult del moment. Ens preocupem que aquella part de l'alumnat de l'escola mixta, xiquetes per més senyes, puguen trobar-se còmodes i afiançades en una institució que no està concebuda per a elles, una escola que no les nomena, una educació on no s'hi poden reconèixer. No estan reflectides en les imatges dels textos, ni apareixen protagonitzant fets importants. És com si les seues avantpassades no hagueren existit. El nostre treball les estimula per a que s'esforcen, per a que s'integren en un món que els hi dóna l'esquena. Per als xiquets la cosa és ben diferent. Entren per la porta gran de l'escola mixta. Com a protagonistes de ple dret, nomenats, reconeguts i amb totes les expectatives de cara. Aleshores ens vam esforçar per a que les xiquetes se n'adonaren que podien ser tan estupendes com els xiquets sense perdre per això la diferència. Treballàvem per la igualtat d'oportunitats, promovent la confiança en elles mateixes per tal que canviaren les seues expectatives. Ha plogut molt des d'aquella etapa i podem estar més tranquil·les. Amb la LOGSE i el reconeixement de les matèries transversals, podem explicitar finalment aquell currículum ocult i al cor se'ns encén la flama de l'esperança. Confiem que l'escola mixta es puga transformar en coeducativa, perquè tenim el suport legal per a eradicar el sexisme de les aules i comptem amb més docents motivats. En aquest procés hem analitzat, reflexionat; hem escrit papers, projectes educatius; hem participat a jornades sobre Coeducació. Amb el transcurs dels últims temps, però, algunes institucions han desaparegut i altres han estat buidades de sentit. És el cas de l'Institut de la Dona, de les assessories als CEFIRES o de les Jornades Internacionals de Coeducació. Ara cal obrir un nou capítol i mirar l'escola amb els ulls de la igualtat, de totes les igualtats. Quan els papers ja han callat i el PEC és un llibre tancat, podem contemplar de nou la realitat. Perquè hem vist que a l'escola moltes paraules no s'han convertit en fets. És cert que ens falten mitjans i que, fins i tot, anem per darrere de les lleis. La nostra tasca no és fàcil, però segueix sent necessària. A més de celebrar cada any el Dia de la Dona, què fem? Com transformem en realitats una legalitat farcida de formalismes? Com corregim o eliminen les desigualtats i discriminacions? Com estimulem entre l'alumnat el desenvolupament lliure de les pròpies personalitats? Com fomentem un autèntic clima d'igualtat sense condicionants o limitacions per raó de sexe? Quines accions i estratègies posem en peu per a combatre el sexisme? Com fem possible la integració dels models masculí i femení en un model únic i integral de persona i d'espai vital comú i compartit? Com avancem cap a una igualtat real que ens òbriga -a tots i a totes- nous horitzons de felicitat, de futur i d'esperança compartida? Són massa preguntes, és cert, però no podem quedar-nos només amb paraules, teories i legalitats. Hem de poder arribar a la realitat de cada dia, de cada moment, de cada xicoteta cosa. Aquestes són, a grans trets, les línies de reflexió que anirem impulsant des d'aquest racó. Procurarem -per nosaltres, no quedarà- que eixa flama d'esperança per la igualtat, ara de nou, continue encesa. Repassarem temes, refrescarem la memòria, buscarem estratègies i accions per a que la igualtat d'oportunitats entre xiques i xics siga cada dia més real. Quasi res. |
tornar
al començament - tornar a
l'index d'All-i-Oli - tornar a
la pàgina principal