allioli.gif (2023 bytes)

OPINIÓ

nº 144 desembre 1999

 

Força i enteniment

¿Llibertat d'elecció de centre?

TOTES I TOTS:      Ara, de nou


 

Força i enteniment
 

Que no ens manque força ni enteniment. Aquest final d'any se'ns amuntega la feina i se'ns requereix encert per transitar entre tan accidentada conjuntura. Fa escasses setmanes, ens reuníem milers de persones als carrers de València, coincidint amb un ressò permanent que arriba des de pobles i ciutats, per reclamar el Govern valencià que abandone una política educativa que amb un degoteig continu erosiona l'ensenyament públic. El 14-D ens manifestàrem els empleats públics, farts de veure minvar els nostres salaris mentre l'aristocràcia político-administrativa s'enriqueix a pleret amb els diners de tothom. El mateix dia, però, els sindicats de l'ensenyament i l'Administració educativa acostàvem posicions per tal de posar fi a la insostenible postergació de les nostres retribucions -el complement específic, concretament- respecte de les del professorat d'altres territoris de l'Estat. Tenim la sospita, però, que aquesta conquesta serà utilitzada per anunciar que el professorat veurà el seu salari considerablement augmentat en el 2000. D'aquesta manera, els mateixos diners serviran per a tot: per saldar un deute amb el discriminat professorat valencià, per actualitzar el seu salari davant el nou any i, fins i tot, per recuperar allò perdut en els darrers 10 anys. Només ens faltava que el Ministeri d'Educació muntara unes jornades sobre l'ESO, amb la participació de "500 profesores de todas las comunidades autónomas" (la delegació valenciana només la coneix el director general del ram), per descobrir que el fracàs escolar en acabar aquesta etapa (encara que som al primer trimestre del primer curs que s'imparteix l'ESO de forma completa) és del 25% (per cert, el mateix que el de BUP) i que açò s'arregla destriant l'alumnat a partir dels 14 anys (o dels 10, si els deixaren) i punt. És la cançó que ja coneixem. En canvi, res es diu sobre les condicions d'implantació, de la manca de professorat i de la formació adient, dels barracons en lloc d'instituts, de la manca d'espais educatius als centres, de l'estrangulament econòmic de la reforma educativa. Que no ens manque força ni enteniment.

tornar al començament


¿Llibertat d'elecció de centre?

Carta oberta d'una mare d'alumne al conseller
Mari Carmen Molina*


Un pare, una mare i dos fills. Ell treballa a una fàbrica fent cadires, 117.000 pessetes al mes. Ella neteja cases, 60.000 pessetes al mes. Despeses del curs escolar. Col·legi d'élite concertat: uniforme, 62.000; llibres, 17.289; matrícula, 15.000; transport, 13.000; total: 107.289 pessetes. Col·legi públic: llibres, 17.289 pessetes. Al col·legi concertat d'élite el menjador ve a costar unes 12.000 pessetes i el transport i activitats extraescolars entre 10.000 i 50.000 pessetes. Als col·legis públics el menjador costa entre 8.000 i 9.000 pessetes. És evident que no totes les famílies poden triar. ¿Qui té realment llibertat d'elecció?
¡Ah! Les beques. Família de pare, mare i fill. Ingressos anuals segons la declaració de la renda: 1.201.817 pessetes. Beca de 10.000 pessetes denegada. Als centres de l'Opus se'ls donen en canvi 523.401.752 milions de pessetes, perquè els pares i les mares tinguen l'oportunitat d'elegir l'escola que vulguen per als seus fills.¡Quina barra! ¡Quina hipocresia!
A la nostra escola (pública) hem passat molts anys sense mestra de Gimnàstica. Malgrat tot, la professora de Mate, a qui li agrada molt l'esport -és de l'associació Correcaminos-, a més de donar la seua assignatura, feia de mestra de Gimnàstica. Ara tenim mestra però, clar, no tenim gimnàs, i l'alumnat o bé baixa al riu a fer esport o bé va al poliesportiu del Carme, on el director, amablement, ens el deixa unes hores a la setmana per tal que els nostres xiquets facen esport. Gràcies.
Per a fer-se una idea de les dimensions del nostre pati, cal dir que no poden baixar tots els xiquets alhora (hi ha 180 xiquets i xiquetes a tota l'escola) i ixen per torns de 30 minuts. Com que tampoc hi poden jugar futbol, llancen penals, i com no tenen porteries (no hi caben), unes mares –que dibuixen molt bé– les pintaren amb els xiquets.
L'any passat, amb un pressupost extraordinari de zero pessetes, el coordinador d'ESO va organitzar una Setmana Cultural amb xerrades i activitats molt interessants i de qualitat. És clar, tirant mà de la col·laboració altruïsta de pares, mares i amics que treballen en sanitat, periodisme, moviments socials, ecològics…
Quan no teníem especialista de Pedagogia Terapèutica, una mestra es quedava després del seu horari habitual i atenia els xiquets. Ara ja en tenim però, francament, com que ha d'atendre més escoles, doncs… ¿què voleu que us diga? Açò també li passa a la psicòloga. Tampoc tenim aula de Música i l'especialista (la tenim des de fa dos anys) va de classe en classe carregada amb el ràdio-casset, la flauta, la pandereta…
La professora de Religió (perquè també tenim Religió, ¡eh!) dóna la classe al menjador perquè no hi ha un altre lloc. Però, amb tot, ací lluitem per l'Escola Pública. Podria contar-vos moltes coses, però el més important de tot és que, amb ganes i voluntat, sense diners i amb un sentit de la responsabilitat de cara al treball, anem tirant endavant. Gràcies a açò, l'Escola Pública funciona, perquè escoles com la nostra, de qualitat i gran nivell educatiu, hi ha moltes. Això sí, cada vegada amb menys recursos i manca d'instal·lacions. Per cert, aquest any encara no ens ha arribat ni un llapis de material escolar. ¿Ja no queden diners? ¿Tanta falta feia donar-li més de cinc-cents milions l'Opus?
La qualitat d'una escola la dóna el treball i la dedicació dels mestres, la col·laboració i la participació dels pares i de les mares, la veu dels xiquets i la solució que donen als seus problemes i a les seues necessitats. Vosté, senyor conseller, ha de posar els mitjans adequats perquè tot aquest esforç es faça amb les condicions adequades i, per tant, done els resultats esperats.
Per la nostra banda ho tenim clar, ¿i per la seua? Si vol, demà a les 9 del matí, l'esperem a l'escola per a solucionar aquest desgavell. ¿O és que ja no queden diners?

* Presidenta de l'AMPA del CP Santa Teresa, València.


tornar al començament


TOTES I TOTS

Ara, de nou

Xelo García Murillo

 
Anys setanta. Moltes persones fem classe i, sense necessitat de les modernes transversals, ens calfem el cap per donar sentit al currículum ocult del moment. Ens preocupem que aquella part de l'alumnat de l'escola mixta, xiquetes per més senyes, puguen trobar-se còmodes i afiançades en una institució que no està concebuda per a elles, una escola que no les nomena, una educació on no s'hi poden reconèixer. No estan reflectides en les imatges dels textos, ni apareixen protagonitzant fets importants. És com si les seues avantpassades no hagueren existit. El nostre treball les estimula per a que s'esforcen, per a que s'integren en un món que els hi dóna l'esquena. Per als xiquets la cosa és ben diferent. Entren per la porta gran de l'escola mixta. Com a protagonistes de ple dret, nomenats, reconeguts i amb totes les expectatives de cara. Aleshores ens vam esforçar per a que les xiquetes se n'adonaren que podien ser tan estupendes com els xiquets sense perdre per això la diferència. Treballàvem per la igualtat d'oportunitats, promovent la confiança en elles mateixes per tal que canviaren les seues expectatives.
Ha plogut molt des d'aquella etapa i podem estar més tranquil·les. Amb la LOGSE i el reconeixement de les matèries transversals, podem explicitar finalment aquell currículum ocult i al cor se'ns encén la flama de l'esperança. Confiem que l'escola mixta es puga transformar en coeducativa, perquè tenim el suport legal per a eradicar el sexisme de les aules i comptem amb més docents motivats. En aquest procés hem analitzat, reflexionat; hem escrit papers, projectes educatius; hem participat a jornades sobre Coeducació. Amb el transcurs dels últims temps, però, algunes institucions han desaparegut i altres han estat buidades de sentit. És el cas de l'Institut de la Dona, de les assessories als CEFIRES o de les Jornades Internacionals de Coeducació.
Ara cal obrir un nou capítol i mirar l'escola amb els ulls de la igualtat, de totes les igualtats. Quan els papers ja han callat i el PEC és un llibre tancat, podem contemplar de nou la realitat. Perquè hem vist que a l'escola moltes paraules no s'han convertit en fets. És cert que ens falten mitjans i que, fins i tot, anem per darrere de les lleis. La nostra tasca no és fàcil, però segueix sent necessària.
A més de celebrar cada any el Dia de la Dona, què fem? Com transformem en realitats una legalitat farcida de formalismes? Com corregim o eliminen les desigualtats i discriminacions? Com estimulem entre l'alumnat el desenvolupament lliure de les pròpies personalitats? Com fomentem un autèntic clima d'igualtat sense condicionants o limitacions per raó de sexe?     Quines accions i estratègies posem en peu per a combatre el sexisme? Com fem possible la integració dels models masculí i femení en un model únic i integral de persona i d'espai vital comú i compartit? Com avancem cap a una igualtat real que ens òbriga -a tots i a totes- nous horitzons de felicitat, de futur i d'esperança compartida?
Són massa preguntes, és cert, però no podem quedar-nos només amb paraules, teories i legalitats. Hem de poder arribar a la realitat de cada dia, de cada moment, de cada xicoteta cosa. Aquestes són, a grans trets, les línies de reflexió que anirem impulsant des d'aquest racó. Procurarem -per nosaltres, no quedarà- que eixa flama d'esperança per la igualtat, ara de nou, continue encesa. Repassarem temes, refrescarem la memòria, buscarem estratègies i accions per a que la igualtat d'oportunitats entre xiques i xics siga cada dia més real. Quasi res.


tornar al començament - tornar a l'index d'All-i-Oli - tornar a la pàgina principal