CULTURA
nº 144 desembre 1999

A propòsit de les estrenes cinematogràfiques de La lengua de las mariposas i Hoy empieza todo
El món de l'educació, a les pantalles	Joan Carles Navarro, Castelló de la Plana

Encara existeix la possibilitat de presenciar dues interessants pel.lícules que aborden el tema educatiu des del realisme del drama social: La lengua de las mariposas i Hoy empieza todo. Són històries diferents, protagonitzades per mestres que creuen en el treball que realitzen, que es comprometen amb les seues respectives societats. I encara que els films parlen de llibertat i d'esperança, ho fan amb sinceritat, sense la moixor o l'espectacularitat fictícia i recurrent del cinema. Això, ara i sempre, constitueix ja una garantia: les pel·lícules són dignes i es deixen veure molt bé.

Daniel Lefebvre, el mestre protagonista de Hoy empieza todo, s'enfronta amb vitalitat a les jerarquies educatives i s'estampa contra el mur de la burocràcia. El seu treball va més enllà de les aules i transcendeix les famílies i els organismes oficials. Tavernier qüestiona el paper de servei a la societat dels funcionaris públics (educadors, assistents socials, policia) i furga en les ferides de la pretesa societat del benestar destapant-li la seua cara amarga.
A La lengua de las mariposas, la relació de don Gregorio amb Moncho i els seus pares condueix el guió, que s'acompanya d'històries de circumstància que serveixen per construir un món fictici més complex, però que són anècdotes. Es tracta d'un argument molt narratiu, amb una història que té un principi i que transcorre fins arribar a un final. Dins es mouen uns personatges amb una evolució coherent i completa. En definitiva, és una història clàssica de bons i roïns.
Ben diferent és en aquest sentit Hoy empieza todo, que no té un to dramàtic convencional: la pel.lícula és realista, però està esquitxada amb la veu en off del protagonista, que ens condueix al món de la poesia. El film s'ha alliberat dels tributs a la ficció, a la intriga: és un documental, amb un argument extret de fragments de realitat, sense principi ni final, on també es conten històries paral·leles al relat troncal (la mare alcohòlica, el xiquet maltractat...), que tenen interés perquè són esborranys exemplificadors d'una realitat marginal que la cinta certifica i incideixen directament en la vida del professor Lefebvre: li condicionen els pensaments, les actuacions i l'evolució com a personatge.
El guió és un tot cohesionat on res sobra. S'hi parla sense mollors de la infantesa i s'hi denuncia les errades del sistema, que tot i les seues consignes de progrés i igualtat, s'ha encarcarat en rígides normes creades per ell mateix.
Pel que fa a l'estètica, José Luis Cuerda ens brinda un film molt visual, on la il·luminació provoca somnis de vida rural. Tavernier, per contra, presenta un món creat, i no re-creat, amb un estil auster, càmera a mà i sense cap artifici; només hi ha desplegament d'escenari per a la festa de la seqüència final. L'estètica és ara urbana, d'un barri deprimit.
Don Gregorio és el personatge central de La lengua de las mariposas, tal vegada per la presència de Fernando Fernán Gómez, a qui li va bé dibuixar un caràcter que pot ser alhora tendre i colèric, un punt extravagant. És un mestre honest, humanista i liberal, que parla tal com va de les coses que sap, sense reflexionar sobre si els alumnes poden assimilar informacions com la procedència nord-americana de les creïlles o la forma de la llengua d'una papallona. Però recita poesies o ix al camp si cal.
El mestre de la producció francesa, interpretat per Philippe Torreton, tot i ser moralment íntegre, té les seues fisures humanes: relacions familiars conflictives, inquietuds particulars, flirteig suggerit amb l'assistenta social, i sobretot, la seua veu en off (per demostrar que la ment vola), és de vegades molt lluny d'aquells problemes tan quotidians. Al remat, és un artista de la vida amb pensaments poètics emocionants i reflexius. Aquests matisos li donen una dimensió complexa, més humana i allunyada del personatge de ficció.
Quant als secundaris, actors professionals o no, semblen convençuts del que representen, són autèntics. Atrau el personatge de Mrs. Delacourt, una mestra major que fa declaracions patètiques sobre una societat sense eixides, on la televisió provoca incomunicació i un perillós transvasament de responsabilitats educatives de la família a l'escola.
En els finals, el missatge d'ambdues produccions es troba concentrat. A La lengua de las mariposas, don Gregorio li mostra a Moncho el valor de la llibertat i l'amistat. L'un està entusiasmat amb l'altre, però amb l'esclat del 18 de juliol Moncho i la seua família traeixen el mestre republicà, mostra la veritable cara dels qui sobreviuen a la supressió dels drets democràtics. Al desenllaç triomfen l'instint de conservació, la covardia i la humiliació. L'espectador s'identifica solidàriament amb els perdedors, però ix del cine deprimit. Pel contrari, a Hoy empieza todo el final és vitalista, presidit per pensaments ideals poètics que comuniquen una confiança essencial en el ser. Hi ha un raig d'esperança: la comunitat s'organitza quan l'Estat no funciona, i es forcen els canvis. L'objectiu és la consciència, i de fet el Ministeri d'Educació francés ha intentat ja resoldre alguns dels problemes plantejats a la pel.lícula. Tot plegat, el missatge és optimista, encara que la realitat siga el caos. És possible somiar i sempre ens queda l'art. Val la pena viure.
Tenim encara l'oportunitat de veure dues pel.lícules emotives i boniques, dues visions que cal recomanar. Per als que vagen mal de temps, es pot buscar el vídeo La viga (Roberto Lázaro, 1997), un curt-metratge que en 15 minuts condensa tot allò de què s'ha parlat: a la burocràcia no li importa l'educació perquè creu que és una inversió sense rendiment a curt termini, que defuig afrontar els problemes i es refugia en processos interminables de parauleria vana.

tornar al començament - tornar a l'index d'All-i-Oli - tornar a la pàgina principal