de la política educativa

El discurs neoliberal imposat pels sectors econòmics i financers, i assumit per la majoria de forçes polítiques, ha rellançat el debat sobre allò públic-privat, tant en la seua concepció com en la seua utilitat i conveniència; això sí, sempre des de paràmetres d'economia de mercat, on l'eficàcia i la competència són claus per obtenir més diners i més poder per als mateixos. L'educació com a servei públic i l'escola com a lloc a on s'imparteix cultura no han quedat fora d'aquest debat. La triple xarxa de centres existent al nostre país (pública-privada-concertada) complica encara més les coses. ¿És la concertada escola pública? ¿La xarxa pública garanteix una escola pública de qualitat? ¿Com superar les desigualtats i avançar cap a una societat més igualitària i justa amb una concertada que segrega l'alumnat i una privada d'élite que incrementa les desigualtats socials en benefici dels que ja, per naixement, són més rics i poderosos?

El significat d’allò públic
L'àrea pública en una societat ve determinada per tot allò que respon als interessos col·lectius i comuns de totes les persones que la integren, mentre que la privada fa referència als interessos i circumstàncies de cadascuna d'eixes persones. Parlar d’allò públic ens porta, doncs, a la necessitat de determinar i conèixer els interessos col·lectius i comuns, la qual cosa només és possible des d'una organització social democràtica front a qualsevol altre tipus d'organització, religiosa, fonamentalista o científica, que imposa a tots i totes el que consideren coneixement vertader; i enfront també al liberalisme, que parteix del supost que la competència lliure entre els diferents interessos privats (en la qual sempre guanya el millor) s'identifica amb l'interés col·lectiu i comú de tots els membres de la societat.
L'organització democràtica, en principi i per principi, és la que permet la societat conèixer els interessos comuns, determinar-los i així assenyalar el concepte d'allò públic, i fer-lo operatiu. La titularitat pública és la d'un col·lectiu organitzat democràticament per a manifestar quins són els seus interessos col.lectius. La gestió pública és la que realitza el grup de persones que el col.lectiu ha elegit per realitzar-la. Els criteris, la lògica i els objectius que suporten qualsevol activitat són els que determina directament l'organització democràtica. Pensem, doncs, que no pot parlar-se d'allò públic en una societat no democràtica, ja que la seua qualitat depén del grau de democràcia aconseguit per aquesta i de la capacitat d'expressar els seus interessos comuns.
A la nostra societat, passar d'una democràcia representativa a una democràcia participativa és una tasca encara pendent, i al sistema educatiu també. La LODE ni tan sols s'apropa al caràcter públic que naix de la democràcia representativa: la participació estamental que proposa és predemocràtica i quasi medieval. Els MRPs parlem de l’Escola Pública com a projecte, que cal anar definint i construint mitjançant la reflexió, el debat i l'intercanvi d’experiències que afavorisquen el debat professional i social al voltant d'un ensenyament públic de qualitat.

El nostre model d'Escola Pública
1. L'escola pública és la de tots i totes. Per tant, ha de ser totalment gratuïta. Hi pot assistir qualsevol persona, independentment de la classe social a què pertany. Els recursos econòmics públics han de ser per a l'escola pública. La concertació escolar, com a mitjà de finançament de centres privats, hauria de desaparèixer. L'escola gratuïta ha de garantir una escolarització total i de qualitat per a tots i totes.
2. L'escola pública és democràtica. Així, la titularitat, la gestió, tots els criteris que organitzen les activitats i els objectius seran públics i la seua organització democràtica, amb autonomia pedagògica i de gestió. A més, l'escola pública té voluntat decidida d'incidir en la vertebració democràtica de la societat i treballa per impulsar una cultura de la participació. En aquest sentit, ha de ser dinamitzadora de l'entorn.
3. L'escola pública és plural, ideològicament i cultural. En ella estan presents les diferents cultures que conviuen a la societat. Per tant, és laïca, com correspon a un estat aconfessional; no practica l'adoctrinament, i garanteix la llibertat d'expressió. El seu projecte educatiu propugna valors universals, com ara la justícia social, la solidaritat, la tolerància, el respecte a la diversitat ideològica, cultural i lingüística, el pacifisme, l'ecologia, la coeducació, la racionalitat, front a idearis sectaris que contribueixen a aprofundir les diferències ideològiques, culturals i socials i a impulsar els fanatismes.
4. L´escola pública s'implica activament en la conquesta d'una societat més igualitària i justa. Per tant, no discrimina, no segrega, integra la diversitat i busca constantment instruments i estratègies per a compensar i superar les desigualtats socials, econòmiques i culturals. Manté, per tant, una actitud de rebel·lia front a les injustícies i de reivindicació front a l'Administració pública, que és l'encarregada de garantir una educació de qualitat a l'escola pública.
5. L'escola pública és investigadora i crítica. Promou que l'alumnat i el professorat siguen els constructors dels seus coneixements i cultura. Fomenta l'esperit crític i el pensament divergent. Practica la formació permanent i la renovació pedagògica. Utilitza l'autoavaluació interna i accepta l'externa com un procés de comunicació pel canvi i la millora educativa, establint sempre mesures compensadores, i no sancionadores.
6. L'escola pública ha de ser un esglaó d'un Sistema Educatiu de tronc únic, amb un cos únic d'ensenyants que afavoresquen la seua coherència pedagògica.

Una aposta per la xarxa pública
Per avançar cap al model d'escola pública que defensem, cal aprofundir en la participació social i l'organització democràtica. Hauria de ser aquest el principal objectiu d'un projecte educatiu global per a la nostra societat: l'educació de les persones per a participar i decidir sobre les seues vides, la preocupació de tota la societat.
L'existència de la privada posa de manifest l'absència d'un projecte global i demostra la falta de voluntat compensadora i igualadora de les capes socials que controlen l'economia i el poder. Mentres aquestes persones dipositen la confiança d'una bona educació per als seus fills i filles en centres d'élite, amb tots els mitjans humans i materials, es desentenen de la resta de ciutadans i ciutadanes que hauran de patir deficients infrastructures, nefastes planificacions, manca de professorat, etc..., assegurant-se, alhora, la permanència al poder i l'estatus econòmic privilegiat.
La situació de la privada concertada encara és més greu. Es financia amb fons públics un ideari educatiu que no és el de tota la societat, contribuïnt a la sectarització i afavorint la intolerància. A més, el seu funcionament no és democràtic, exigència bàsica d'allò públic. La privada concertada condiciona la lliure admissió d'alumnat per dues raons: econòmiques i ideològiques. Tothom sap que a la privada concertada les famílies han de pagar per les activitats escolars, cosa que margina d'entrada les classes més desafavorides . D'altra banda, les famílies que no participen de l'ideari tampoc no poden accedir a les mateixes. Aquest finançament de la privada va en detriment de la xarxa pública, que veu disminuïts els seus recursos pressupost rere pressupost.

Un projecte plural i democràtic
Ara per ara, només a la xarxa pública és possible la construcció del nostre projecte d'escola. Només a l'escola pública es pot donar un projecte educatiu plural i democràtic, amb una diversitat real de l'alumnat i, en conseqüència, fent possible la convivència, la tolerància, la integració. Només a l'escola pública la qualificació professional del professorat està per damunt de la seua ideologia. Som conscients que tenim moltes deficiències i que encara resta molt per fer, però sols des d'una defensa clara del nostre projecte serà possible un debat social sobre l'educació i la qualitat de l'ensenyament des d'una perspectiva solidària i emancipadora. L'accés a l'educació mai hauria de fer-se des de criteris de competència i promoció social. Freqüentment, són aquests criteris els que s'amaguen darrere de l’afirmació que les famílies tenen el dret d'elegir centre. L'educació de les persones és una tasca que ens implica a tots i totes: professorat, pares i mares, societat en general. Només des del diàleg, la participació i el compromís de tothom podrem avançar cap a una escola millor i una societat més justa.

* Federació d’MRPs del País Valencià

Conforme a la Constitución Española y a la Declaración Universal de los Derechos Humanos, defendemos la educación en valores civiles. La formación en la ética civil garantiza el derecho a la libertad ideológica, religiosa y de culto; asegura la neutralidad de las instituciones públicas; responde al carácter aconfesional del Estado español, y se opone al dogmatismo y autoritarismo de la ética religiosa.
El Sistema Educativo, basado en ese carácter aconfesional, establece como necesidad básica la educación en valores a través de los llamados "ejes transversales" que deben impregnar todas las áreas de conocimiento. Ello garantiza la neutralidad en el currículo, respetando el derecho de todos y todas al desarrollo integral de la personalidad desde el modo de ser, estar y convivir con los demás.
Esta legalidad nunca ha sido asumida por la jerarquía católica, que, en todo momento, ha pretendido subvertir la aconfesionalidad del Estado forzando una práctica confesional. La situación actual de la enseñanza de la Religión, fruto del R. D. 2.438/1994, de 16 de diciembre, y la sucesivas sentencias del Tribunal Supremo, sigue sin satisfacer las expectativas de la Conferencia Episcopal, que no renuncia a consolidar la enseñanza religiosa en nuestro Sistema Educativo.
El partido en el poder y su Ministerio de Educación, actuando como valedores de las exigencias de la Iglesia Católica, obviando los derechos de los ciudadanos y haciendo caso omiso de las leyes, plantean ahora una asignatura alternativa a la Religión, denominada "Valores Cívicos", términos sutiles cargados de eufemismo y de estilo saduceo, que sólo pretenden enmascarar el carácter obligatorio y evaluable de la Religión, so pretexto de educar en valores.
Ante este ataque directo a la enseñanza y a la propia sociedad, nos manifestamos contrarios a:
- La evaluación de la asignatura de Religión, por entender que no se ajusta a la objetividad requerida en cualquier materia.
- La vulneración del Art. 16.2 CE, en el que se establece que "nadie podrá ser obligado a declarar su ideología, religión o creencias".
- La programación de asignaturas de sesgo confesional que recargan el horario y el currículo, en detrimento de otras materias formativas del área sociohumanística.
- La programación de la nueva asignatura "Valores Cívicos", que elimina las intenciones de la LOGSE respecto al tratamiento transversal de los valores, basado en un tratamiento objetivo y generalista de la planificación docente que debe formar a todos y a todas, y no sólo a una parte del alumnado.
- La contradicción entre las intenciones del currículo y la interpretación que de algunos aspectos de la vida plantean las diferentes religiones, caracterizadas por la intolerancia y la discriminación (pena de muerte, aborto…).
- La ausencia de ética civil en la alternativa a la religión, en beneficio de la mera ética religiosa, de modo que no hay opciones: se oferta enseñanza religiosa o enseñanza religiosa.
Por ello, y desde el respeto a la libertad ideológica, nos manifestamos a favor de:
- Un modelo laico de enseñanza, compatible con el carácter aconfesional del Estado, que sea principal garante de la educación en valores. Los centros de enseñanza no pueden confundirse con un púlpito. A los enseñantes les corresponde explicitar los usos responsables de la libertad, y a las familias inculcar creencias.
- La impartición de la enseñanza religiosa en espacios propios y naturales, en un ámbito personal, familiar y confesional.
La enseñanza religiosa debe mantenerse fuera del ámbito escolar, evitando las confusiones sobre la aconfesionalidad del Estado, en beneficio del respeto a la pluralidad de opciones ideológicas y religiosas.

L’Institut Interuniversitari exigeix avanços en la normalització lingüística

All-i-oli, València

El Consell General de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), reunit a Castelló de la Plana el 24 de novembre, va aprovar una declaració pública en la qual denuncia “la situació de marginació del valencià en el sistema educatiu, els mitjans de comunicació i una gran part de les institucions públiques, així com en l'empresa privada”. L’IIFV editarà l’any 2000 una guia lingüística, dirigida específicament als membres de la comunitat educativa.

El document aprovat per l’IIFV denuncia les iniciatives d'algunes institucions públiques “d'utilitzar diferents models normatius, situació esperpèntica que vulnera el mandat estatutari de garantir un ús "normal" del valencià i el mandat legislatiu de vehicular la normativa consolidada majoritàriament, és a dir, l'única reconeguda per la comunitat científica”. L’Institut, igualment, es lamenta per “l'absència d'iniciatives públiques que faciliten l'aprenentatge del valencià als ciutadans que han superat l'edat d'escolarització obligatòria i el compliment del dret dels castellanoparlants a adquirir una competència activa en valencià”.
A la reunió de Castelló es va considerar que la llengua pateix una situació de marginació, la qual “no és solament una discriminació contra la comunitat valencianoparlant, sinó també un element d'anormalitat democràtica que perjudica el conjunt de la societat valenciana”.
Pel que fa a la comunitat educativa, s’exigeixen mesures per tal de “garantir que, en acabar l'ensenyament obligatori, tots els alumnes valencians estiguen en condicions de dominar igualment el valencià i el castellà”. També s’hi fa menció a la necessitat de garantir l'ús normal del valencià en els mitjans de comunicació públics, especialment a la TVV, “on hauria de ser clarament majoritari, a fi de compensar mínimament la presència quasi única del castellà en els mitjans de comunicació de titularitat estatal, i incentivar-lo en els privats”. Els usos normatius, segueix el text, han de ser “unitaris i conformes amb els criteris de la comunitat científica”.
L’IIFV publicarà l'any 2000 una guia lingüística per a ús de la comunitat educativa, per tal de manifestar clarament la posició de la comunitat científica respecte el valencià.
Finalment, l’Institut felicita tots els sectors de la Universitat Politècnica de València (UPV) que van fer possible que la seua Junta de Govern aprovés la incorporació d'aquella Universitat a l'IIFV. Tanmateix, l’IIFV es lamenta de la decisió final de l'equip rectoral. Aquells sectors han estat precisament els principals impulsors del nomenament d'Enric Valor com a doctor honoris causa per l’UPV.

La llista interminable		Anem a fer herbetes (1)
Onofre Espinós		Joan Pérez Albero

Quan arribes a un centre de Secundària i en obrir la porta veus, en un primer cop d'ull, un pati envoltat per barraques prefabricades de cartró i paper, simètriques i del mateix colorit, de segur que aleshores tindràs la sensació de reviure La llista de Schindler. Si, a més a més, obris la porta d'una d'aquestes aules prefabricades i tens l'atreviment de deixar caure la sola de la sabata sobre el pis, en un tres i no res te n'adonaràs que l'altre costat s'alça; és com si caminares pel vagó d'un tren de principis de segle: d'aquest, és clar. Si, a més a més, intentes gaudir del silenci, de sobte, te n'adonaràs com fluïxen les conversacions del vagó de darrere o del davant o d'altres més allunyats. Si, a més a més, fa fred, te n'adonaràs que les parets són transparents, pura fotocòpia de la realitat; i si fa calor, desitjaràs la manguera màgica d'Oscar Schindler. Si, a més a més, tens la necessitat imperiosa de visitar el servei, te n'adonaràs que la dansa forma part de l'ESO: els lavabos no desguassen i ben aviat hauràs d'anar de puntetes. Si, a més a més, com tu ben saps, en tot camp de concentració sempre fa falta la visita del capo per donar el vist i plau i..., tu saps qui és el capo? Jo no ho sé; ara bé, m'han dit sàvies llengües: que és un home que es preocupa per l'ensenyament públic; que per a l'any 2002 en tindrem 107 centres de trinqui; que els centres públics estaven ben condicionats per rebre la generalització de la LOGSE; que els pressupostos per a l'educació privada han augmentat en un 42%, mentre que a la pública tan sols en tenim un 11%, però tot va bé; que no podem parlar de falta de recursos, de materials, de construccions congelades, d'infrastructures inadequades, d'una llista interminable, perquè com bonament digué el capo: "Ja no cap parlar més d'escola pública-escola privada, ja que tots són centres sostinguts amb fons públics".		«El dia de l'Ascensió, per costum de tots els anys, anirem a fer herbetes més enllà del molí nou, Portem cantahueso, portem rabo i gat, portem mançanilla i herbeta la sang (...) portem un fardatxo del centre el barranc.» Vet ací una cançó popular del Baix Vinalopó que denota un dels costums molt arrelats a les nostres terres: «Anar a fer herbetes». Les persones que van a la muntanya a «fer herbetes» són coneixedores dels molts beneficis que aquestes poden aportar-nos: medicinals (camamilla, rabet de gat...), culinaris (romer, timó...), preparació de licors (cantueso...), perfums (lavándula...), etc. De les «herbetes» s'utilitza quasi tot. Les fulles, les tiges i les flors seques solen utilitzar-se en decocció, infusió i maceració, a fi d'extreure'n els principis actius que contenen. La utilització dels arrels comporta la mort de la planta, per la qual cosa cal restringir el seu ús i extreure'n la quantitat que veritablement hom pense utilitzar. Les nostres muntanyes són especialment riques en tota aquesta mena de plantes, moltes de les quals pertanyen a una mateixa família, les Labiades: el romer (Rosmarinus officinalis), el timó (Tymus vulgaris), la sàlvia (Salvia officinalis), les mentes, el poliol (Mentha sativa, M. polegium), l'espígol (Lavandula latifolia), el rabet de gat (Sideritis leucantha) i moltes més. Són plantes aromàtiques per excel·lència degut a les essències que produeixen: mentol, timol, diversos tanins, etc. Hui ens fixarem en el rabet de gat (Sideritis leucantha) del País Valencià. Els grecs anomenaven sideritis a diverses plantes que tenien la virtut de curar les ferides produïdes per armes de ferro. En grec, sideros designa el ferro, i d'ací l'apel·latiu de les plantes. El rabet de gat és una mateta blanquinosa tirant a gris, de soca llenyosa i branques verticals amb moltes fulletes estretes. Les fulles del capdamunt s'agrupen en forma de coret perquè a les seues axil·les isquen les floretes, de color blanc en la varietat descrita per Cavanilles. Se'n pot fer un ús intern i extern: es pren en infusió com a digestiva, desinfectant i per fer gargarismes, i en maceració, com a antiinflamatori. Ja ho diu la dita popular: «Rabet de gat i s'ha curat».

	DE LA POLÍTICA EDUCATIVA
*nº 144 desembre 1999*