 |
Sempre que he hagut de fer
públics els meus inicis dins d'aquesta jungla que suposa el món de la informació, he de
endarrerir el rellotge fins als inicis del 1979, moment en què una colla de mestres i
professors ens reuníem, ara ací, després allà, per a poder confeccionar el sumari
d'aquesta revista. Es tractava també dels inicis del Sindicat Assembleari de Treballadors
de l'Ensenyament (SATE) i, en coincidència amb això, de les seccions sindicals que
calien. Recorde encara les reunions al xalet vora mar de Jaume Muñoz i Carme Miquel, lloc en el qual amaníem tots els continguts i originàvem les discussions que calien i que envoltaven aquests aplecs de persones en les quals el sindicat havia dipositat la seua confiança perquè portaren endavant l'òrgan d'expressió i l'informatiu que havia d'arribar a tots els afiliats i afiliades. Si alguna vegada he tingut l'oportunitat d'aprendre el sentit periodístic de les qüestions, no és altra que gràcies a aquesta revista temàtica, dins la qual tenia la responsabilitat de bastir el racó de les cançonetes i de les danses, jocs i animacions que podien aplicar-se a l'escola. Amb aquesta publicació vaig descobrir -ara fa vint anys- el que suposa per als grups organitzats disposar d'un òrgan de comunicació i expressió lliure, transparent i participat. No hi ha dubte que ALL-I-OLI va ser la primera escola de periodisme i la primera finestra oberta a la lliure expressió i al comportament solidari des d'una perspectiva reivindicativa. Corria l'època del discurs mitjançant el qual es pretenia millorar la imatge dels mestres davant la societat que demanava canvis, al mateix compàs que s'hi produïen en la societat. Amb aquesta publicació, a més, els mestres podien posar en solfa les seues preocupacions i contribuir a la millora de la qualitat de l'ensenyament. Es reivindicava -adés com ara- una escola arrelada al medi, científica, participativa i participada, coeducativa, i amb suficient dotació humana, instrumental i material. No hi ha dubte que aquells anys van significar per a molts de nosaltres la descoberta de la realitat que ens envoltava. Els que, com en el meu cas, procedíem d'un substrat lingüístic diferent, vam poder descobrir mitjançant aquestes dues plataformes que esmente -l'ALL-I-OLI i el sindicat- una cultura més oberta, més clara i molt més alegre que aquella de la qual procedíem. Vam viure el goig de compartir amb companys i companyes unes mateixes preocupacions a favor de la millora del concepte d'escola pública, i també vam descobrir la necessitat de posar-nos del costat dels grups socials que necessitaven major atenció. Segurament, després hem pogut experimentar d'altres sensacions i aprofundir en la nostra formació com a mestres i com a persones compromeses en la millora de la realitat que ens envolta; però, per a mi, no hi ha dubte: ALL-I-OLI va saber trabar un suquet propici per a la presa de consciència de la realitat cultural que calia, la realitat política que havíem de transformar, i la realitat escolar que havíem de recuperar des de la perspectiva més participada possible. Feliç aniversari i, com diu la cançoneta, que d'ací a vint anys tornem a trobar-nos en condicions favorables com per a seguir fent l'anàlisi dels anys que separen l'inici d'un projecte formador, informador i reformador de les opinions com és ALL-I-OLI i la situació del moment. Salut i força! Membre del primer Consell de Redacció d’ALL-I-OLI. Director d’El Punt, València. |
