 |
Cal tindre barra per a batejar
una publicació amb el nom d'un engrut culinari la principal característica del qual és
la de transmetre una sensació picant i repetitiva al paladar. En la història del paper
imprés hi ha publicacions amb nom disbaratat, batejades igual que un dia de la setmana,
un animal, una àrea geogràfica o un ofici, però probablement aquesta siga l'única
publicació que, no dedicant-se a qüestions gastronòmiques, duu el nom d'un element
imprescindible per a acompanyar aliments d'alt valor calòric i difícils de digerir. Fa
20 anys, els valencians vam iniciar una travessia il·lusionant amb la constitució dels
primers ajuntaments democràtics, la recuperació de la llibertat d'informació (iniciada
en 1977, quan es va suprimir l'obligació de totes les emissores de connectar amb El Parte
de Ràdio Nacional de Espanya) i la demanda de reinstaurar uns símbols d'identitat i un
autogovern aplastat per una dictadura criminal. A eixa onada de llibertat, que acabaria per consolidar-se definitivament malgrat els intents dels qui encara avui pretenen fer retrocedir uns drets guanyats a pols, van contribuir decididament els docents i l'STEPV. Una organització que, des de posicions progressistes i nacionalistes, s'ha ocupat en aquestes dues dècades no sols de la situació laboral dels seus afiliats, sinó també de la millora de les condicions necessàries per a que les noves generacions es prepararen en una cultura de llibertat i tolerància. Com a òrgan de comunicació entre els seus afiliats, el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament va constituir fa 20 anys la seua publicació. Una publicació que, com moltes altres de la seua època, es va llançar al carrer a construir un futur millor, sense altra garantia per aconseguir-ho que la tenacitat i la voluntat de persones amb ganes de normalitzar un país que reivindicava urgentment millores en un col·lectiu estratègic, el dels docents. Un cos essencial per tal de preparar les noves generacions de valencians en un clima de llibertat i de tolerància. Potser no siga cap casualitat (al contrari, és pura retòrica, perquè la Història està plena d'elles, perquè la majoria de les coincidències amaguen una infinitat d'esforços en un mateix context i en una mateixa direcció) que també ara s'acomplisquen els 20 anys de la posada en marxa de la Unió de Periodistes del País Valencià, una organització ja extinta (que vaig tindre l'honor de presidir) que va tindre un paper important en la democratització dels mitjans de comunicació i que va servir per a parir la Unió de Periodistes Valencians, l'actual associació professional dels periodistes valencians. Potser tampoc és cap casualitat que mentre ALL-I-OLI es prepara per a modernitzar-se i estimular amb els seus continguts les noves generacions de docents i funcionaris agrupats al voltant del sindicat, en la Unió de Periodistes Valencians hàgem decidit fa dos anys llançar la nostra pròpia publicació, amb objectius semblants cap el nostre propi col·lectiu, conscients que no és possible pensar en el futur sense comptar amb un mitjà de comunicació que responga a les necessitats específiques del nostre col·lectiu. Potser perquè, com va assenyalar Ortega y Gasset, "avui no existeix a la vida pública més poder espiritual que la premsa", i tots nosaltres estem necessitats d'ell. En qualsevol cas, es tracta d'un aliment d'alt valor calòric necessitat d'un bon ALL-I-OLI, amb el que segur podrem comptar. L'Oli per a ALL-I-OLI, amb el desig que dins de 20 anys parafrasege la cançó de Joan Manuel Serrat i acomplisca els 40. Felicitats. Ex-president de la Unió de Periodistes Valencians. |
