Les bones
companyies

(Època I. Núm. 0. Octubre 1979)

MANUEL SANCHIS GUARNER
"Hi ha que tenir en compte que la majoria dels valencianistes són conversos, gent que ha rebut una educació a la castellana, però que en arribar a l'adolescència, als 16, als 18, als 20 anys, se'ls ha plantejat un problema de consciència: jo sóc valencià, el meu poble té una llengua, som una comunitat ben definida (…) És la gent que s'ha llançat a la tasca de fer País (…) La unitat de la llengua no és una qüestió política, és una qüestió científica, i si neguen la unitat de la llengua per raons polítiques, estan fent una política a base de mentides científiques, i això és molt perillós. Molt perillós."

(Època I. Núm 1. Desembre 1979)

JOSEP VICENT MARQUÉS
"Moralista laic, predicador tímid com sóc, no he pogut menys que animar-me amb això que els xiquets puguen tenir classe d'Ètica en lloc de Religió. Les meues informacions al respecte són ben minses. He sentit a dir que en més d'una escola, amb l'excusa que no hi havia encara professor d'Ètica, el mestre fica tots els nanos en la mateixa aula i els hi explica les activitats de l'Àngel de la Guarda i altres temes de l'enlairada teologia de l'ordre públic o viceversa.
Quina ètica pensem ensenyar-los als pobres salvatges? Seria terrible que el nou catolicisme laic fóra una repetició de les mateixes històries canviant-los tot simplement l'avalista, garant o promotor."

(Època I. Núm. 1. Desembre 1979)

VICENT VENTURA
"No dic que no s'haja d'impedir que els xiquets ho destrossen tot. Cal ensenyar-los que facen les coses on es deuen fer, i no damunt. S'ha de mirar que ploren menys, i menys escandalosament, etc. Jo aconsellaria un mètode que probablement serà heterodox o potser massa bèstia. És el següent: s'ha de limitar la llibertat dels xiquets, i fins i tot amb l'aplicació de càstigs, com sembla inevitable. Però al mateix temps s'hauria de suscitar la desobediència civil infantil, per dir-ho d'alguna manera (…) Es conrea així el gust per la llibertat, i per la llibertat per la que s'ha de pagar el preu de poder ser sancionat. És clar que jo, a més a més, no sancionaria el xiquet que és capaç de prendre's la llibertat. Torne a dir-ho, faria la vista grossa, perquè potser felicitar-lo seria un gra massa."

(Època I. Núm. 3. Gener 1980)

GONZALO ANAYA
"Creer que la libertad de cátedra es para que la Universidad diga u opine sobre tal o cual cosa es inviable, porque está claro que la Patología o la Química Analítica no necesitan la libertad de cátedra. La libertad de cátedra será necesaria en determinadas disciplinas que admiten opiniones o versiones diferentes. La libertad de cátedra es más necesaria en la EGB, donde tiene su máxima amplitud (…) Hacer con los niños lo que los padres deseamos no es más que una brutal manipulación: yo quiero que los niños sean como yo, católico o socialista. El niño no puede ser católico, ni socialista, ni patriota, ni burgués, ni buen ciudadano, ni demócrata. El niño no tiene que ser nada en el sentido de manipulación. El niño podrá encontrar, cuando sea mayor, un conjunto de respuestas a los problemas que son más graves desde el punto de vista de la ideología: quién hizo el mundo, si existe o no existe Dios…, pero esos son problemas generalmente de los mayores, que los proyectamos sobre los niños."

(Època I. Núm. 3. Gener 1980)

MELCHOR BOTELLA
"Este Primero de Mayo presenta características semejantes al de 1979 (…) En un rápido análisis personal, a expensas de lo que valore el Consell Intercomarcal, creo que las características fundamentales de las manifestaciones de este año han sido el confusionismo hasta última hora, la búsqueda de protagonismo por parte de las centrales mayoritarias y la menor asistencia de los trabajadores y trabajadoras. Son hechos importantes que merecen un análisis profundo y reflexivo de los órganos y dirigentes de las centrales sindicales, y, por supuesto, de todos nosotros. Creo que resulta muy negativo el que se den estos hechos en un día en que hay que demostrar fundamentalmente la unidad, la fuerza y el avance del movimiento obrero (…) Hay que cuestionar la conciencia de trabajadores de un elevado número de compañeros y compañeras y seguir hablando mucho en los centros sobre el particular."

(Època I. Núm. 6/7. Juny 1980)

JOAN FRANCESC MIRA
"Pel que fa a l'alimentació general bàsica, jo puc apreciar-ne els resultats en els meus fills: tremolors, febre alta, migranyes persistents, congestió mental, inapetència, per dir-ne uns pocs. Les pobres criatures vénen d'escola cada dia com si tornaren de fer la mili a Ceuta, com si els hagueren apallissat l'esperit, alacaiguts, inerts, carregats amb enormes motxilles plenes de llibres, diccionaris, multitud de quaderns, uniforme de gimnàstica i altra impedimenta, talment un legionari romà en temps de campanya (…) El que és jo, enyore la meua antiga escola, unitària, anàrquica, desordenada, desmetoditzada, des-inspeccionada, sense conjunts ni subconjunts, ni sintagmes, ni morfemes, ni exàmens, ni cartilla de notes. Què hi farem! Deu ser que em faig vell i vaig tirant a carca. Però jo no patia tant com els meus fills."

(Època I. Núm. 6/7. Juny 1980)

JOSEP V. BEVIÀ
"Davant l'actitud, en solitari, del portaveu d'UCD, el senador Broseta Pont, per a qui ‘la llengua valenciana no és la llengua catalana’, i que ni tan sols va tindre un recolzament clar del seu ministre, les intervencions dels representants dels distints grups parlamentaris subratllaren unànimement, d'una banda, la inqüestionable realitat científica que valencians, catalans i balears parlem una mateixa i única llengua, i, d'altra, reconegueren tots que el que es debatia allí no era pas un tema ‘local’, casolà, sinó que es tractava d'una qüestió d'Estat. El reconeixement de la pertinença del valencià a la mateixa unitat idiomàtica de la resta de modalitats de la llengua catalana no és quelcom que ens afecte sols als valencians: ateny també directament els altres pobles de la mateixa àrea lingüística, i indirecta el patrimoni cultural de tots els espanyols."

(Època II. Núm. 10/11. Desembre/Gener 1981)

PERE BOLUDA
"Es necesario repetirlo de nuevo. No es posible hablar de ‘catástrofe natural’ o de ‘desastre inevitable’. Son muchos los factores, controlables, que hacen que se produzca la riada del día 20 o que influyen directamente en la misma (…) Ahora nos preocupa el futuro. Nos preocupa que no se sepa sacar las consecuencias de lo que ha pasado; que se siga con una planificación de obras públicas de espaldas a las necesidades reales de la colectividad; que no se plantee seriamente la necesidad del equilibrio ecológico; que se continúe con la central nuclear de Cofrents; que no se haga un estudio a fondo de lo que debe ser una protección civil y su funcionamiento, o que no se exijan las responsabilidades correspondientes. Nos preocupa también la reconstrucción material, económica, de las comarcas y pueblos afectados; que no lleguen las ayudas necesarias, el apoyo necesario. Nos preocupa el fraude, la corrupción y la incompetencia."

(Època II. Núm. 7. Gener 1983)

ELISEU CLIMENT
“Sense Fuster, el País Valencià seria un apèndix de Castella, i la cultura catalana seria una realitat amputada, en procés de disgregació i, per tant, amb els dies comptats. Oblidar-ho seria tan perniciós com desmesurar-ho. El millor homenatge que li podem retre valencians, catalans i balears és resseguir el seu treball, prosseguir-lo i millorar-lo. La seua mort va ocasionar un buit, sí, però la seua obra, que és la de l’intel·lectual més suggestiu que han produït els Països Catalans al llarg del segle present, continua germinant des de diversos àmbits. Amb diverses formes.”

(Època IV. Núm. 87b. Novembre 1993)

ALBERT SANSANO
"Caldria assenyalar breument quin és el paper dels MRPs, de la Renovació Pedagògica (…) Per a nosaltres, que afirmem que cal organitzar l'espai de contestació i resistència front al discurs que vol ‘professionalitzar’ (burocratitzar) la tasca docent, aquest és l'espai dels Moviments de Renovació Pedagògica. Un espai que es construeix en l'acció cooperativa al costat d'altres, i que té les Escoles d'Estiu com una part fonamental -i més coneguda- del seu treball (…) Un espai, en definitiva, que vol anar més enllà de fer bé el nostre treball. Un espai que vol analitzar també la funció social del treball docent per a desenvolupar un nou coneixement professional emancipatori."

(Època IV. Núm. 116. Novembre, 1996)

FRANCESCO TONUCCI (FRATO)
"L'escola pública és una escola que no té una ideologia pròpia, sinó que es configura i es proposa com un lloc obert que accepta les idees que els alumnes porten a l'escola i arriba, així, a ser un lloc de trobada i d'intercanvi per a tots. És a dir, és pública perquè és per a tots i de tots. I les seleccions que fa aquesta escola, l'única elecció ideològica, jo crec que hauria de ser l'elecció democràtica. Ha de ser un lloc que garanteix la llibertat de pensament de tots els participants, dels alumnes. I un bon mestre ha de ser el facilitador d'aquesta garantia. No és una persona que contraposa el seu pensament i la seua ideologia als pensaments dels alumnes, sinó que afavoreix que els alumnes s'expressen amb el seu propi pensament i se n'adonen que tenen idees pròpies que poden confrontar amb les dels altres."

(Època IV. Núm. 116. Novembre 1996)

ANNA ROS
"Evitar les mirades simples sobre realitats complexes hauria d'ésser un dels eixos de treball de les i els ensenyants compromesos en la transformació del món, com som les persones d'aquest sindicat, i això començant per nosaltres mateixes i els termes en què plantegem les anàlisis del món en els debats (…) Una vegada més, la diversitat i complexitat s'imposen per damunt de la mirada simple i uniformitzadora, per damunt i enfront d'una altra mena de vel, el que ens pretén a les persones iguals o classificables, el que busca la uniformitat de les categories per entendre un món ordenat d'avantmà, i açò no és patrimoni del pensament islamista que vela, sinó que, en forma del famós ‘pensament únic’, va envaint també els nostres models explicatius i les nostres percepcions del món."

(Època IV. Núm. 120. Abril/Maig 1997)

ENRIC VALOR
"Estic molt convençut i molt tranquil que me n'aniré del meu país, quan em pertoque anar-me'n a les galàxies, amb una gran moral. Tenim un cos immens de professorat amb una gran preparació i un gran amor per la llengua. Ho demostren en tots els actes, en totes les manifestacions. Ho demostren havent d'estudiar llenguatge, quan ensenyen en els col·legis amb una gran perfecció, amb una gran il·lusió, amb un gran estímul. I si políticament no sofreix el nostre país una veritable catàstrofe política, un canvi total a l'entrada a l'Europa unida que volem, la nostra cultura té molts segles de seguretat, molts segles d'esplendor per davant."

(Època IV. Núm. 120. Abril/Maig 1997)

CARME MIQUEL
"Creure en l'educació obliga a revisar dia a dia la nostra tasca d'educadors i educadores i a exigir la societat -família, mitjans de comunicació, carrer, ciutat, política- que siga educadora. Cal exercitar al màxim el sentit crític i traspassar l'àmbit de l'escola per a incidir en l'àmbit social. La influència positiva i negativa cada vegada ve més de fora de l'escola. Haurem de fer-nos a la idea que no hi ha més remei que actuar també en altres espais (…) En qualsevol cas, el futur està per fer, és un projecte. I participar en la construcció de projectes és engrescador i il·lusionant. I una altra cosa: amb la quantitat de coses boniques que estan fent moltíssims companys i companyes en les seues escoles, en els seus pobles i ciutats, amb tantíssimes actuacions de trellat que es plantegen, la cosa, forçosament, ha de funcionar. I això, en un moment o altre, s'hi veurà."

(Època IV. Núm. 123. Novembre 1997)