|
|
¿Quin és el plantejament que es fa
en 1979 per treure la revista?
Jaume Muñoz: Abans d'ALL-I-OLI ja editàvem uns Fulls Informatius, que
tenien uns continguts molt semblants, encara que alguns d'ells eren monogràfics i van
tindre molt de ressò. Allò sí que era una faenassa perquè els mateixos que ho
escrivíem ho ciclostilàvem, ho grapàvem, i ho repartíem a les assemblees i als
centres, era una bogeria. Quan es va plantejar per primera vegada fer una publicació vam
treure dos o tres fulls amb motiu del conflicte de l'escola Pegaso a Madrid.
¿Existien moltes dificultats?
J.M. Encara que semble mentida, el més difícil va ser escriure la
primera pàgina del número zero, explicant per què batejàvem la revista com a
ALL-I-OLI, perquè potser costaria d'entendre. Estàvem a una reunió a Gandia i Elvira
Mondragón va ser, crec que amb Baltasar Vives, l'artífex de la proposta. El disseny de
la revista i la capçalera, que encara es conserva, és original d'un creatiu reconegut
com Francesc Jarque i la part gràfica dels primers exemplars déu molt als esforços de
Ximo Ureña. Alguns volíem que el nom de la capçalera fóra més homologable. Perquè,
clar, aconseguir publicitat per a una capçalera amb un nom com ALL-I-OLI era una cosa
absolutament demencial.
Joan Blanco. Ací està el número zero. Mira l'explicació que dóna
l'editorial al que et refereixes: "si cal buscar-li alguna significació [al nom
d'ALL-I-OLI] és el de la intenció contundent de deixar-se de formalismes, retòrica i
elucubracions per anar a la realitat viva, a l'experiència constatada i a l'acció ferma
i estudiada" (Rialles).
¿Com va ser rebut el primer número?
J.M. El primer ALL-I-OLI es va presentar públicament i amb molt d'èxit
coincidint amb la celebració de l'Aplec del 9 d'octubre a la plaça de bous de València.
En vam vendre molts exemplars.
Feu un exercici de repàs als continguts de les seccions de la primera etapa.
J.M. Hi havia uns criteris molt amples, però volíem una revista
accessible, no recarregada d'articles de fons. La secció Corresponsals, per exemple,
responia a un objectiu evident, donar-li protagonisme a les comarques. Els que més
escrivien eren Manolo Civera, del Camp de Morvedre, i el malograt Melchor Botella, d'Elx.
Vidas Ejemplares tenia un to més literari i es comentava en clau irònica la vida
pública de personatges d'actualitat. En pla revival estaven Això era... o El raconet,
una secció de jocs. La meua comarca i Anem d'excursió permetien organitzar i realitzar
una excursió mensual. Se'n van fer a la Vall d'Albaida, a la Safor, a l'Alcoià, a les
quals, per cert, no hi vaig poder anar. Això sí que era una idea bona, perquè el
problema d'aquest País és que la gent no se'l coneix. Jo aposte perquè recupereu aquest
secció. D'altra banda, Història urbana era un espai per repassar un poc de geografia i
Millorem el llenguatge, el constituien textos d'Enric Valor i de Carles Salvador.
¿Com treballàveu?
J.M. Doncs, molt bé. Al principi, com deia adés, es volia fer una cosa
molt seriosa, amb les reunions preceptives del consell de redacció. De fet, el consell
que consta als primers números, amb Ismael Blasco, Paco Moreno, Ximo Ureña, Pedro
Olivares, Melchor Botella, Empar Aloi i Zequi Castellano entre altres, es reunia els
dissabtes, normalment a la platja de Bellreguard, després d'esmorzar unes coques de
dacsa. Ens ho preníem com si forem periodistes de veres. Es repartia la faena en un
ambient d'autèntica camaraderia. Sabies que a banda del treball, t'ho anaves a passar
bé. Amb el temps, però, eixe hàbit es va perdre.
Una faena que feieu sense ordinadors.
J.M. És clar, escrivíem a màquina i cadascú ho feia amb un aparell
diferent. Maquetar-ho després era una autèntica odissea.
J.B. I les portades anaven en letraset. La revolució més gran va vindre
quan vam comprar una màquina elèctrica, que ara encara és a la seu de Gandia. Era una
màquina que duia tres margarides i això ens permitia escriure amb més d'un tipus de
lletra. Totes les publicacions de la vaga del 1988 les vam fer amb aquella màquina.
J.M. ¿I què em dius d'aquesta portada, amb l'ou i el text d'Escola
Pública en letraset? Vam haver de fer una sessió de fotos amb l'ou. Èn aquella època
fer portades mínimament creatives ens duia molta feina.
¿Es va discutir la llengua en què s'havia d'escriure la revista?
J.M. La llengua va anar definint-se en la pràctica. De fet, l'unic que
anava bilingüe era l'editorial. La resta de la revista s'escrivia bàsicament en
valencià.
J.B. Però hi havia presència del castellà. També traduíem molts
articles després de demanar permís als autors. En general, no ha hagut mai una postura
molt estricta sobre la llengua de la revista.
¿Hi ha algun tema que vau treballar amb profunditat?
J.M. N'hi ha molts, i alguns no han perdut vigència. És el cas de
l'ensenyament de la religió a l'escola o el document sobre drets i deures de l'alumnat.
ALL-I-OLI ha estat una molt bona inversió.
Segur que vau deprendre molt.
J.M. Professionalment practicàvem un periodisme d'anar per casa. La
maquetació era complicada, alguns inclús escrivien a mà, i ens passàvem la major part
del temps a la impremta. Feiem més hores que Cascorro. El problema era moltes vegades les
seccions, perquè en ocasions els originals no ens arribaven a temps i el procés es
retardava molt.
Els canvis de format de la publicació, ¿a què van obeir?
J.B. El pas al format tabloide és degut a que permetia penjar el
periòdic als taulers, era més barat i la impressió per rotativa accelerava molt el
procés. Recorde que vam augmentar el format per a les eleccions sindicals del 1987, i vam
passar a una periodicitat més curta, fins arribar en un moment a tindre periodicitat
setmanal. El tabloide ens permetia fer més agitació i arribar a més personal. ¿Te'n
recordes dels cartells que vam editar sobre la responsabilitat civil? ¿I d'aquella
portada, també del 1987, que deia allò de "nos quieren chulear la democracia"
amb la imatge de la sota de bastos? El primer canvi de format, previ al tabloide, obeïa
també a raons polítiques. S'havia produït una ruptura a la Confederació, la UCSTE, i
hi havia un desencís després de les primeres accions del govern del PSOE. És una etapa
de forta davallada en la participació a tots els moviments socials. Aquell ALL-I-OLI juga
un paper fonamental, perquè, a pesar del seu escàs nombre de pàgines, manté una
periodicitat quinzenal. Al sindicat es produeix una certa indefinició amb un procés
important de debat, amb aquell III Congrés, i la revista esdevé el fil conductor que
permet l'arribada permanent de les posicions sindicals a tots els centres. ALL-I-OLI
enllaça el que és l'últim moment fort de participació, fins el 1982, amb la
recomposició que es produeix arran de les primeres eleccions sindicals del 1987. En
moments d'indefinició, en perdre la iniciativa, ALL-I-OLI va permetre el manteniment
d'una posició, gràcies al treball fonamental de Pere Boluda i de Jaume Muñoz. ALL-I-OLI
va servir per cohesionar el sindicat.
¿Recordeu algun conflicte?
J.B. Home, alguna vegada venien alguns companys d'Alacant a demanar-nos
explicacions de per què havíem publicat un article sobre els interins, però la veritat
és que no va ser res important. Podia aparéixer algun problemeta, però sense
trascendència.
J.M. En cap moment se'ns va plantejar cap problema sobre els continguts
de ALL-I-OLI, cosa que haguera sigut una cosa normal.
¿Però la gent ho llegia?
J.M. Sí que ho llegia, sí. Recorde una ocasió que José Manuel Grima,
un company de la Vega Baixa, en un dels moments crítics del sindicat, va contestar quan
li van preguntar sobre què pensava l'STEPV d'un determinat assumpte responent que el
sindicat pensava justament el que apareixia a ALL-I-OLI. I això ens va vindre molt bé,
sobretot quan vam haver de començar la negociació autonòmica. Potser abans es llegia
més que ara perquè hi havia més mobilitzacions. Estem parlant d'una època on no hi ha
autonomia, es quan es crea una Conselleria d'Educació que comença a omplir-se de
competències. Els sindicats reaccionen amb moltes mobilitzacions i això fa que la gent
es preocupe de llegir.
¿Recordeu algun episodi especial?
J.B. L'anècdota, que encara em fa riure quan l'evoque, la va
protagonitzar un company que acabava d'afiliar-se, Vicent Monroig. Ens havia de dur
urgentment a la impremta uns originals que ens faltaven per tancar un número. Però s'hi
va equivocar d'impremta, i quan va entrar als altres tallers, mig ofegat per la carrera
els va dir: "Vinc a dur-vos l'allioli". I un dels que estaven allí, s'ho va
agafar literalment i li va contestar: "Doncs a veure si demà véns més prompte, que
avui ja hem acabat d'esmorzar".
J.M. Tu tens una memòria a prova de bombes. Jo recorde que després de registrar
oficialment el nom de la capçalera ens cridaven de tant en tant per veure si donàvem
permís per a utilitzar-la. El primer recurs que vam presentar va ser contra un tebeo que
es deia "Alí Olí".
J.B. Jo podria explicar moltes coses que tu m'has contat a mi i ja ni
te'n recordes.
J.M. Home, això segur.
Coincidint amb la marxa de Jaume de la direcció, ALL-I-OLI experimenta uns canvis.
J.B. Efectivament, des d'aleshores comptem amb una revista sindical que
fa més agitació, que impulsa i vertebra més decididament l'acció sindical. Abans ens
havíem preocupat per reflectir aspectes com la renovació pedagògica i les experiències
perquè també hi havia aquestes necessitats. Amb la creació dels Centres de Professors i
les primeres publicacions dels Moviments de Renovació Pedagògica van perdre sentit
aquells espais.
J.M. És que, mirat des d'ara, no hi havia cap sindicat que es plantejara
una revista com la que nosaltres vam traure, ¿a sant de què? Abans comptàvem amb molts
estímuls per a reomplir les planes d'aquella publicació. Actualment és molt diferent,
poden destapar-se els concerts de Tarancón que heu denunciat a l'anterior número, però
les coses han canviat molt.
Potser és un poc atrevit preguntar-vos si vau practicar alguna volta el
periodisme d'investigació.
J.B. Sí que hem fet periodisme d'investigació. En una ocasió vam
alçar la llebre per les instal·lacions de gas a les escoles, després de l'accident
d'Ortuella i vam estudiar molt detingudament l'aplicació del reglament sobre aquestes
instal·lacions als centres educatius. Altre tema va ser el dels parallamps radiactius en
1986, a partir de la denúncia que es va fer al col·legi Rei En Jaume de Xirivella. Vam
estimular una campanya de denúncia que va aconseguir que es retiraren molts parallamps de
les escoles i instituts.
J.M. Jo recorde quan treballava amb nosaltres Pere Boluda, seria l'any
1985, que vam ser portada al diari Noticias al Día perquè havíem fet una anàlisi dels
pressupostos on es demostrava amb un estudi molt rigorós que les transferències
d'educació estaven mal fetes. L'assumpte va provocar que ens cridara el propi conseller.
És un model de treball periodístic que caldria reprendre. |
