Antoni Llidó

        Pepa Llidó té ben clar per què calia passar d’una lluita personal, familiar, privada, a la recuperació de la memòria d’Antoni Llidó, mitjançant una plataforma pública com l’Associació Cultural que du el nom del seu germà. Tot es pot resumir en allò que diu l’article 4 dels estatuts de l’Associació Antoni Llidó: “Com a persona, mestre i sacerdot, deixà un valuós patrimoni ètic i cultural a les persones i als països on va viure... és un deure personal i social de moltes persones conèixer, conservar, difondre i transmetre aquest llegat a les generacions posteriors i, en la mesura de les seues possibilitats, millorar-lo. A més, sense reunciar mai a la justa reivindicació del retorn amb vida del sacerdot Antoni Llidó, averiguar el lloc on puga trobar-se i les circumstàncies de la seua desaparició, segrest, tortures i presumpte assassinat a Xile”.

        El treball d’Antoni Llidó va ser, des de bon començament, un compendi de treball social, docent i religiós, sense límits ben definits. Pepa recorda que quan va arribar a Balones i Quatretondeta (El Comtat), com a rector, seria l’any 63: “Al principi tractava la gent amb molta formalitat i revestia d’eixa mateixa formalitat els actes religiosos. Acabava d’eixir del seminari, encara que havia estat un seminarista llegit, sobretot d’autors francesos, a més d’haver vist molt de cinema i art... Tot açò el fa un rector diguem-ne que solemne. Però de seguida s’implica en la formació de la gent més jove del poble i aviat en posa en marxa una experiència de resultats ben encoratjadors: convéncer la joventut dels dos pobles per tal que, després de la feina a la muntanya, fera un batxillerat radiofònic. Amb la col.laboració dels mestres dels pobles, matriculen la gent a través de l’institut d’Alcoi, i treballant per la nit i els caps de setmana, anant a buscar els joves al bar, va aconseguir que canviaren el café-licor pels llibres. De fet, el batxillerat elemental hi ha gent que el fa en dos anys. Al remat, 47 joves acabaren en la Universitat: metges, enginyers, mestres, infermeres... Aquesta experiència li va donar la capacitat d’organitzar després a Xile coses semblants. Però no ho va fer sol. Va rebre l’ajuda d’universitaris que es traslladaven als dos pobles, feien conferències, donaven classes de totes les matèries durant el cap de setmana. Es va produir una culturització de tots, perquè aquesta gent que anava de la Universitat era gent també compromesa, amb una part de la seua vida en la clandestinitat. Aquest ambient li va crear contradiccions, es preguntava per qüestions relacionades amb la llengua, per què feia els sermons en castellà, es difonia la lectura de molts llibres, es discutia molt. D’ací li vingueren conflictes amb l’entorn. De fet, la Guàrdia Civil l’esperava de vegades quan acabava el sermó, i la secreta li anava al darrere. Els amics ens deien a la família que l’Antoni se l’estava jugant. Perquè va fer molts amics, també estrangers, per exemple, uns amics belgues li van aconseguir el finançament d’una biblioteca per als dos pobles. Tot açò durà cinc anys, fins que l’Església l’envià a fer la mili a El Ferrol, on va estar fins desembre de 1968”.

        I a Xile, un any més tard, Antoni Llidó continua, en bona mesura, el que havia estat fent: “Quan arribà a la primera parroquia ja l’estaven esperant cent xiquets per al catecisme. Però al poc de temps va renunciar a la plata dels feligresos (al rector li pagaven el jornal els feligresos de la seua parròquia) i va decidir donar classes de francés a l’institut. Amb l’ajut dels estudiants universitaris van començar les campanyes d’alfabetització al camp. Clar, que aleshores s’hi vivia una realitat ben diferent a la d’ací, hi havia democràcia a Xile, era un moment molt ric d’experiències, de debat permanent; es van crear els grups de cristians pel socialisme, i ell va canviant. Només són cinc anys, però de molta intensitat. Quan ens escrivia, les seues cartes reflectien aquell canvi que estava experimentant ell i el país al mateix temps. Quan arriba la Unitat Popular i veu que no acaben d’arribar els canvis anunciats, encara es compromet més”.

        Pepa ens conta que la família conserva moltes relacions a Xile, amb molta gent que va conèixer l’Antoni. Conserven cartes sobre la seua detenció i d’altres, alguns regals i records de gent que el conegué. Recentment, però, el seu fill Andreu ha estat a Xile i s’ha portat d’allí més de 50 hores de gravació on apareix molta gent de l’entorn de l’Antoni. “No sé com l’Andreu va poder soportar tanta emoció, tants testimonis estusiastes i afectius sobre el seu oncle. Ara sabem que molts amics continuen reivindicant la seua condició de sacerdot, que no va perdre mai, mentre d’altres ens diuen que sempre va ser un revolucionari, un mestre i un sacerdot, totes tres coses, totes igualment importants. Ell no va renunciar mai al seu sacerdoci, de fet no es troba enlloc la seua suspensió; malgrat que el bisbe li la va comunicar, ara no es troba ni a Xile ni a Espanya. Igual que ha fet el nostre fill Andreu, molta gent està arreplegant el seu testimoni. De fet, a Xile, també existeix l’associació Antoni Llidó, però allí es diu Fundació”.

        Li hem demanat a Pepa què li sembla la idea d’un Tribunal Internacional que s’ocupe de les causes obertes contra els drets humans i de seguida s’ha mostrat escèptica, més encara, li sembla una poca vergonya el que es pretén fer des de l’àmbit polític en relació a aquest Tribunal. “Des del 94 s’estan reunint per veure de fer un Tribunal i al que han arribat fins ara és molt trist. Hi ha moltes limitacions i lletra petita. El cas de Pinochet, per exemple, no es podria veure en aquest Tribunal. Mentre un dictador estiga en el poder, res no es podria fer. I si no hi ha conflicte armat, és a dir, guerra civil, no hi ha cas. Dóna la impressió que els polítics s’estan defensant ells mateixos. Són els moviments cívics, i no els polítics, els que de debò estan demanant un Tribunal com cal, van per davant del poder polític. És una burla que es considere un èxit rebaixar de deu anys (com pretenien des dels EUA) a set anys la moratòria per poder jutjar un acusat de crims contra els drets humans. Vaja quin èxit!”

        “Ha estat la pressió que es manté des de Xile i Argentina, i actuacions quasi personals, el que ha fet possible el que estem vivint actualment, no sense una certa sorpresa per a molta gent que no ens ho esperàvem. El militars, quan organitzaren la seua venjança, no comptaren amb ‘les mares i les iaies de la Plaça de Maig’. Nosaltres, la primera demanda judicial que poguérem posar a Xile, en la democràcia ja, és de l’any 1992, perquè abans no era possible. I n’hem posat tres i les tres han passat al Suprem i han acabat amb una amnistia. Deu mil habeas corpus es van presentar a Xile, només un el van admetre, i el mataren. Res s’ha sabut de ningú més. Ells diuen que no està detingut i s’ha acabat. Així estan tots els desapareguts.”

        Pepa Llidó i la seua família van rebre, des del primer moment de la detenció del seu germà Antoni, una resposta de les autoritats espanyoles, fins i tot l’ex-president Suárez va demanar personalment per l’Antoni a Pinochet. Malhauradament, la simple negativa del dictador xilé a les pretensions espanyoles deixava les coses tan fosques com si res s’haguera fet. Pepa recorda que només assabentar-se’n de la detenció del seu germà, el mateix dia es va presentar l’habeas corpus, van anar a l’església, a l’endemà ja estaven al Ministeri d’Afers Exteriors d’Espanya. “Segons el Ministeri, és el cas més documentat, perquè des del principi hi ha un creuament de preguntes i respostes entre Espanya i Xile. La resposta sempre va ser ‘no està detingut i res no se sap d’Antoni’. Els testimonis que tenia l’ambaixador espanyol a Xile per demanar per ell no servien de res davant les autoritats xilenes. La dictadura era un mur.”

        “Així les coses, el bisbe de Valparaíso, Monsenyor Tagle, en desembre del 74, ens diu que tranquils, que sap per una alta autoritat del Govern que Antoni està detingut, però que oficialment no se sap res, i que se segueix el procés ordinari de la justícia. O siga, que és un procés ordinari que no se sàpiga res oficialment! De quina justícia? Hauria d’haver dit: ‘Del procés ordinari de la justícia d’ací, que és la tortura i la mort’. I açò fins a quatre vegades, per telèfon. Al mateix temps, tenim notícies del Comité Pro Paz (una organització de les esglésies cristianes a Xile per ajudar les famílies de desapareguts), que havia anat a parlat amb Pinochet –perquè les autoritats volien que els portaren casos concrets– i li portaren el cas d’Antoni, concretament el va presentar Monsenyor Ariztia, el bisbe catòlic, a qui Pinochet li va dir que: “Ése no es un cura, sino un marxista, y a ésos hay que torturarlos, porque, de lo contrario, no hablan”. Una resposta directa a una pregunta concreta. Monsenyor ho ha declarat després davant el parlament xilé, i també el bisbe luterà, que hi estava present, davant García Castellón, a l’Audiència Nacional. És, per tant, un dels casos que implica directament Pinochet, perquè sabia qui era Antoni i sabia que estaven torturant-lo. Així que, mentre el Comité Pro Paz ens donava males notícies, Tagle ens deia que no passava res. Va ser una intervenció directa de Ruiz-Giménez la que ens va desvetllar que no ens havíem de refiar de Tagle, i quan li ho posàrem tot al davant, aquest, ens va dir que ‘eso es lo que me decían a mí’. Així que mentre l’Església xilena feia açò, la valenciana simplement no existeix, no hi ha cap document seu. Sí que hi ha, en canvi, una carta de la de Màlaga, i de Tarancón” (ací Pepa es posa tensa i recorda que Tarancón, malgrat tot, considerava el tema un assumpte intern de Xile).

        Amb l’arribada del PSOE, en 1982, es crea una comissió de drets humans al Senat amb la finalitat d’averiguar el que es puga sobre els desapareguts a Xile i Argentina. Però Pepa lamenta que “res no hem sabut d’allò que poguera fer, i després, tot com si res no haguera passat”. Preguntem Pepa si continuaren insistint davant el nou Govern sobre el destí del seu germà: “I tant, però es va fer el silenci, no tocava, segurament. I ara, de sobte, en el 96, quan ja estava presentada la denúncia dels fiscals progressistes, que, per cert, es fa a València, hi ha una proposta del PSOE a les Corts Valencianes demanant que es personen les Corts en la denúncia i que se sol.licite al Govern espanyol que se li done suport total en el terreny diplomàtic, així com un suport econòmic de les Corts per dur endavant tot el procés jurídic. No s’aprovà la personació de les Corts, però si la resta. Bé, està bé. També ha estat important que ara s’hagen manifestat les Corts en ocasió del processament iniciat contra Pinochet”.

        Com es pot veure, són moltes les coses que es poden contar, perquè són moltes les que caldria saber. La família Llidó ha lluitat des de fa 24 anys perquè els crims contra els drets humans no queden impunes. Pepa i els seus són un exemple, només que un dels molts que tenim, per enfrontar-nos cada dia a les injustícies, però és un exemple que ens toca de ben a prop, com a valencians i com a ensenyants.

        Pepa Llidó, com a presidenta de l’Associació Antoni Llidó, voldria, en primer lloc, la solidaritat de molts valencians i valencianes amb la seua tasca, i animar a la lluita contra la impunitat dels criminals, com Pinochet. De fet, Pepa i la seua família han pogut comprovar, esperançats, que molta gent ha participat, que hi havia molta gent en la nit de la vigília, per exemple. Pensant en la major part dels lectors de l’All-i-Oli, Pepa afegeix que “des de l’ensenyament cal difondre els valors de les persones que han cregut que és possible una societat més justa i equilibrada; cal viure eixos valors morals des de l’aula”.

< index >

Quaderns de l'Ensenyament del País Valencià

ÈPOCA IV Núm 134 desembre 1998

< altres núms. All-i-oli > < pàgina principal STEPV-Iv >