El futur de la Sanitat al País Valencià
Els progressos realitzats al llarg del segle actual en el camp de la salut han estat espectaculars. A casa nostra, els paràmetres negatius, com són la mortalitat general i particularment la infantil, han arribat a límits pràcticament insuperables, les expectatives de vida són de les millors del món, i les enquestes demostren que l’estat de salut subjectiu de la població és satisfactori. Els avenços de la medicina han contribuït de manera significativa a fer possible aquesta realitat, bé que no podem oblidar la gran importància que ha tingut, ací i a tot arreu, la progressiva millora de les condicions sòcio-econòmiques i del nivell de vida, el grau de desenvolupament tecnològic i el nivell mitjà d’instrucció de la població.
La constatació d’aquesta realitat no pot amagar que no tots els problemes estan resolts, ni que determinats fets poden enfosquir el panorama. Els intents de privatització de la Sanitat pública, amb el que suposa de retallades de personal i sobrecàrrega de treballs pels professionals, i la conseqüent desmotivació; el constant envelliment de la població, els costos creixents de les tecnologies diagnòstiques i terapèutiques, les limitacions pressupostàries, l’exigència cada vegada mes elevada -que es dóna a tots els països- a mesura que s’incrementa el nivell de renda, i els problemes bioètics que origina l’actual pràctica mèdica, són els principals esculls que haurà d’esquivar la política sanitària del segle que estem a punt d’iniciar.
Una primera recomanació seria la de donar màxima importància a la protecció de la salut i la prevenció de les malalties. De fet, tal com ja s’ha dit tantes vegades, la salut és cosa de tots, i no solament dels professionals que n’han de tenir cura. Les campanyes d’educació sanitària de la població i la conscienciació de la importància dels factors de risc (dieta inadequada, manca d’exercici, consum immoderat d’alcohol, tabaquisme, drogadicció, etc.) per part del conjunt de la població són essencials per a mantindre un bon estat de salut.
En el terreny de l’assistència sanitària no hi ha cap dubte que s’han produït millores importants, tot i que encara hi haja aspectes a resoldre, com, per exemple, completar la reforma de l’assistència primària. En el transcurs dels propers anys, el sistema sanitari valencià hauria de situar la persona com a eix del funcionament del mateix sistema, tot orientant els serveis cap a l’atenció integral de la salut, de tal manera que puga existir una clara continuïtat entre la prevenció, l’assistència primària, l’hospitalització i la rehabilitació, tant en els aspectes físics com en els emocionals i socials. Caldrà, altrament, racionalitzar i optimitzar l’aplicació d’uns recursos forçosament limitats. Per això, caldrà establir prioritats i definir clarament un catàleg de serveis i prestacions el més ample possible, tot preveient que ningú no podrà quedar exclòs d’una prestació sanitària per motius econòmics.
També s’han de considerar els problemes relacionats amb la formació en Ciències de la Salut. En aquest sentit, caldria redefinir les competències dels diferents tipus de professionals, per tal d’adequar-los a les necessitats i les exigències socials del moment. En línies generals, es recomana una més gran interconnexió entre les diferents carreres sanitàries, cal advocar en favor dels nous sistemes d’ensenyament que es basen més en el raonament que en la memorització i insistir en la absoluta necessitat de la formació continuada, això sí, dins l’horari laboral, per a que hi haja igualtat d’oportunitats.
Finalment, considerar la recerca en Ciències de la Salut, ja que constitueix, sens dubte, uns dels fonaments de la qualitat i el prestigi de l’atenció sanitària. Amb tot, per tal de no distanciar-nos dels països del nostre entorn, caldria destinar-hi encara més recursos i evolucionar cap a un model multi i interdisciplinari que supere les tradicionals fragmentacions entre les diferents disciplines biomèdiques.
Certament, per tant, des de l’STEPV-Intersindical Valenciana i com a treballadors i treballadores de la salut, lluitarem per tal que es prenguen mesures amb decisió i a temps, per aconseguir un desenvolupament sanitari sostenible, així com ampli i solidari, i tanmateix aconseguir que la Sanitat pública al País Valencià puga no ja mantindre, sinó millorar l’estat de salut de la població.
Per la tolerància a l’escola
Aquesta és una història real. Va ocórrer a un poble del Camp de Túria fa uns quants anys.
Era l´hora del descans i xiquets i xiquetes de diferents edats jugaven al pati. De sobte, per algun motiu d´eixos intranscendents que ocorren cada dos per tres, ves-te’n tu a saber, una xiqueta de set anys li digué a un xiquet d’onze: fill de puta! El xiquet, fora de si, iracund i furiós, colpejà la xiqueta amb força. Ja podeu imaginar el quadre.
Agafí el xaval pel muscle, entràrem a un despatx, i tractí d’explicar-li amb severitat i fermesa que el que havia fet no estava bé. Li vaig explicar que rebutjava el seu comportament perquè havia sigut un acte de força tremendament injust. El xiquet -perquè era un xiquet- va assentir, afligit, i se n’anàrem cadascú a continuar les nostres tasques. I em va semblar que s’hi acabà la cosa.
Quan regressava del dinar de migdia, el pare del xaval m’esperava a la porta del col.legi. Era un home corpulent -bo, en realitat el que mostrava era un enorme estómac cerveser- al qual no havia tingut encara el disgust de conèixer, encara que sabia que era regidor de l’Ajuntament. Em va demanar uns minuts per a parlar amb mi en privat. Vam passar a un xicotet enfony que feia les voltes de magatzem i despatx, amb unes parets de les quals penjaven antics mapes de l’Espanya preautonòmica. Ens quedàrem sols, front a front, acompanyats d’un desballestat esquelet humà de tamany natural. Aleshores em digué: he vingut a que em diga vosté fill de puta. Li vaig explicar que tenia coses més productives a fer, a la qual cosa em respongué amb un gest histèric, quasi pregant-me que li diguera fill de puta. Va continuar defensant la seua tesi: si jo li ho deia, ell m’anava a ensenyar amb actes què han de fer els homes de bé quan se’ls esmenta a la mare, que això era el que havia inculcat als seus fills des de xicotets, i que no anava ara cap mestret de merda, roig i anarquista, pel que ell ja sabia, a canviar tan sacrosant principi moral. Vaig mirar de reüll l’esquelet i em vaig veure reflexat a la seua cara de sorpresa, fàstic i pena. Vaig obrir amb ràbia la porta del magatzem/despatx i me n’aní a la classe, on estàvem treballant els poetes de la generació del 27. Poc de temps després em vaig enterar que alguns “ciutadans” d’eixe poble havien eixit, amb les escopetes de caça a la mà, a saludar els tancs de Milans del Bosch que baixaven des de Bètera a València en aquella imborrable nit del 23 de febrer.Aquest trist tros de la meua memòria ve a conte perquè ara no sembla sobrada una crida al diàleg, la tolerància i l’encontre col.laboratiu entre les famílies i els treballadors i les treballadores de l’ensenyament. Entre moltes altres raons, una ben poc menyspreable és que potser només des d’eixe diàleg col.laboratiu siga possible soterrar definitivament a la mar el feixisme i la intolerància que encara acudeix a dificultar la labor radicalment educativa dels bons ensenyants. Però també perquè en aquest final de segle ple de sorpreses no podíem imaginar en el “sistema” -que diria Eduardo Galeano- tan miraculosa transformació: alguna cosa que s’inicià al carrer, unint pares i mestres davant el ministre d’Educació - pense en les lluites per la qualitat de l’ensenyament i l’escola pública als primers anys de democràcia formal-, ha esdevingut progressivament espectacle televisiu, enfrontament ferotge entre famílies i professorat, sent el ministre l’àrbitre que crida a l’ordre. Mentre, frares i rectors, i d’altres empresaris de la reproducció cultural, es freguen les mans, i els sindicats semblen més agències de viatges i acadèmies nocturnes per al reciclatge barat de la mà d’obra. Increïble travestisme social.
Com expliquem la pau?
En directe, a l’hora convinguda, en verd i molt asèptica. És la guerra, en versió de la CNN, segons les conveniències orgànico-mediàtiques de Clinton i amb la complaença d’un exèrcit mundial al servei de la democràcia i la lliure informació. És una guerra en fascicles, amb un guió obert, sense final, on qui té el poder de trepitjar i la impunitat per poder-ho fer l’anirà escrivint a la seua conveniència. Li hem llegit al Sr. Rupérez, diplomàtic i antiga víctima del terrorisme, que cal saber de part de qui s’està, que, si hi ha dubtes, sempre a favor dels aliats. I com expliquem ara la pau als nostres alumnes? Ho tenim difícil, perquè haurem de construir una contradicció total envers aquesta guerra. Per començar, ni és verda ni és asèptica. Si la televisió la mostra així és perquè les imatges de la guerra no són la guerra. I perquè qui fa la guerra i qui fa la televisió s’hi han posat d’acord. Primera lliçó: preparar-nos com a consumidors d’informació. Continuem. Aquesta guerra és particular, no la fa una part del món en defensa de valors superiors, com ara la vida de les persones, contra una altra part que els maltracta. Segona lliçó: els drets humans són universals, no són una coartada al servei d’una estratègia política, ni són secundaris perquè es tracte de pobles no occidentals. Més encara. Qui fa aquesta guerra no pretén acabar amb un dictador perquè ho és, sinó que pretén canviar el dictador actual per un altre a qui puguen considerar aliat. Tercera lliçó, doncs: d’història. Anem acabant. Els nostres aliats, si són amics, els hem de tractar com a iguals, hem de poder dir-los allò que pensem perquè pensem que és allò just. Recolzar-los sense raons justes sols es fa per temor o per interessos. Última lliçó: si més no, quan estan en joc la vida i els drets humans, no paga la pena de ser un miserable a canvi de ser amic del gàngster del barri o d’equilibrar la balança comercial. Epíleg: de com el poder i la televisió poden destruir l’educació per a la pau. O una educació en valors o la CNN.
< index >
| Quaderns de l'Ensenyament del País Valencià | ÈPOCA IV - Núm 134 desembre 1998 |