Què diu la LOGSE?

Article 13

"L'educació primària contribuirà a desenvolupar en els xiquets les següents capacitats: a) Utilitzar de manera apropiada la llengua castellana i la llengua oficial pròpia de la Comunitat Autònoma (...)".

Article 19

AL'educació secundària obligatòria contribuirà a desenvolupar en els alumnes les següents capacitats: a) Comprendre i expressar correctament en llengua castellana i en la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma, textos i missatges complexos, orals i escrits (...)".

Article 26

AEl batxillerat contribuirà a desenvolupar en els alumnes les següents capacitats:
a) Dominar la llengua castellana i la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma (...)".

 1. En els últims anys, l’increment de centres i alumnat que rep ensenyament en valencià ha estat el següent: 

En Educació Infantil i Primària l’augment de centres que apliquen el Programa d’Ensenyament en Valencià o d’Immersió Lingüística és menor cada any, però no així en centres de Secundària, on l’augment és major i més que ho serà enguany per la senzilla raó que s’ha de donar continuïtat a l’alumnat que finalitza enguany l’Educació Primària; en realitat no es tractarà de noves línies, sinò de la continuació de les ja existents en Primària.
Així, amb dades globals, no sembla la situació massa preocupant, però s’haurien de fer algunes reflexions que ens ajudaren a entendre en quin estadi ens trobem, més enllà de les xifres.

 2. És cert que que les línies continuen augmentant. Ara bé, dels 637 centres d’Educació Infantil i Primària que imparteixen ensenyament en valencià, sols 22 són centres privats-concertats. S'està creant, pel que fa al valencià, una doble xarxa educativa, ensenyament públic en valencià i concertat-privat en castellà. Per entendre la importància de la dada només cal recordar que quasi el 40% de l'alumnat valencià s'escolaritza en centres privats i que aquesta proporció s'inverteix a favor de l'ensenyament privat en algunes de les ciutats més importants del País Valencià, per exemple, a València.

 3. D'altra banda, 15 anys després de l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (1983), encara arriba professorat sense titulació o sense competència lingüística en valencià a centres que tenen un programa d'ensenyament en valencià, fins i tot professorat en comissió de serveis. Així no es garanteix ni la continuïtat de les línies ni tampoc la qualitat de l'ensenyament. En conseqüència, cada vegada hi ha més dificultat als centres per assignar un curs de valencià a un tutor o a una tutora que tinga una bona competència lingüística en valencià.

 4. La qüestió és que, per avançar definitivament, s’hauria d’incorporar al sistema educatiu valencià el professorat ja capacitat des de la Universitat per impartir les classes en qualsevol de les dues llengües oficials. Igualment, s'hauria d'exigir eixe mateix coneixement com a requisit per a ingressar a la Funció Pública.

 5. Una vegada que el professorat ha fet l'esforç d'aprendre valencià i de comprometre's amb un programa d'ensenyament, vindrà el problema de l'escassesa de recursos que pateixen els centres. Ocorre que des de la Conselleria no es publiquen materials de suport al professorat que imparteix la seua matèria en valencià i al mercat hi ha ben poc de material homologat per la pròpia Conselleria. La qüestió de l'homologació ha esdevingut, en els últims temps, un autèntic problema de censura prèvia, intolerable per a l'exercici lliure de la docència, però també la causa d'un buit de producció i un impediment per a la distribució de materials.

 6. Pel que fa als centres, tampoc no existeix una línia d'intervenció progressiva, sinó més aviat s'han cristalitzat els problemes dels inicis.
En Secundària moltes línies acabaran en l’ESO perquè els instituts no disposen de professorat amb titulació ni amb competència, perquè no s'ha regulat mai.
Mentre, la major part dels centres que apliquen el Programa d’Immersió Lingüística no compten amb el professorat de suport necessari per dur endavant el programa.

 7. Hi ha un nombre massa elevat d’exempcions de l’assignatura de valencià a les zones castellanoparlants, amb la qual cosa, de fet, no es pot dir que el valencià és llengua cooficial en tot el país. Quan l’alumnat, que ha fet ús del seu dret de demanar l’exempció, es desplaça per seguir els seus estudis en algun centre de la zona valencianoparlant, es troba amb vertaders problemes.
Igualment, a les zones valencianoparlants, encara es permeten les al$legacions en el Programa d’Incorporació Progressiva, un PIP (incorporació del valencià com a llengua vehicular a l'ensenyament en algunes àrees) , quan es tracta d’un programa de mínims que, encara ben fet, dificilment garanteix que l'alumnat arribe a poder utilitzar les dues llengües oficials amb igualtat de condicions.
Molts centres concertats comencen ara a plantejar-se això de que l’Àrea de Coneixements del Medi, en un PIP, s'ha d’impartir en valencià, cosa que fa alguns anys haurien d’estar fent.

 8. Darrerament, la mateixa Administració s'ha quedat fora de la LOGSE pel que fa a l'ús del valencià en la relació amb els centres: senzillament el valencià sembla que ha deixat de ser llengua oficial perquè no s'usa.

 En conclusió: podem dir que el nombre de centres que apliquen ensenyament en valencià i d’alumnes que el reben va en augment, encara que s'ha ralentitzat. Però tot i que això indica que hi ha demanda social, el que s'està fent ens diu que el valencià no sols no rep l'especial protecció estatutària, sinó que està lluny de tenir el tracte que té l'altra llengua oficial, d'acord amb el que diu la LOGSE.

 València, 7 d'octubre de 1998