Entrevistem a

Jaime García Ibáñez ...

Director de l’I.F.P. San Vicente Ferrer de València

Aquesta entrevista hem volgut fer-la en l’àmbit de la Formació Professional, i aprofitant una bona ocasió per mostrar els seus resultats. L’alumnat d’Hostaleria de l’Institut San Vicente Ferrer de València va organitzar el 4 de febrer el IV Concurs Gastronòmic. Vuit equips, formats per xics i xiques de 4t. i 5é, van realitzar les seues propostes gastronòmiques i les van presentar d’una manera tan acurada como imaginativa. El producte de tot el que aprenen va ser admirat per un munt de visitants, entre amics, professorat i familiars, va comptar amb el suport molt important d’una bona nòmina d’entitats i empreses col.laboradores i va ser objecte d’atenció informativa per la premsa valenciana i la televisió. Després, alguns afortunats, vam donar compte de les excel.lències preparades i servides per mans tan expertes i jovenívoles i, als cafés, vam aplaudir, agraïts i satisfets, el repartiment dels trofeus: presentació, imaginació i degustació van ser premiades de forma que n`hi hagué per a tots. Per a després quedà l’escurada. Nosaltres ens n’anàrem.

 

Jaime García Ibáñez és professor tècnic de l’especialitat de Metall i ja porta 15 anys treballant al centre i, amb els sis anys que està al càrrec de la direcció, li donen una experiència notable per opinar sobre la Formació Professional, una modalitat educativa que, amb la Reforma actual, serà profundament modificada.

 

1. L’Institut té una llarga història en la formació professional de moltes generacions. El model actual de Formació Professional és, per fi, el que cal?

El model que hem tingut fins ara no ha funcionat com calia, fonamentalment per falta de recursos, la qual cosa ha provocat mancances importants als tallers i dificultats en el reciclatge del professorat, i per una rigidesa excessiva en els currículums professionals, que no han permés d’adaptar-se adeqüadament als canvis socials i tecnològics. El model nou és massa nou per jutjar-lo en les mateixes condicions que el que hem tingut fins ara; haurem d’esperar un poquet. Hi ha la gran novetat de la realització de l’anomenada Formació en Centres de Treball (FCT), d’una gran duració (entre 400 i 700 hores, depenent del Grau i de la Família Professional) per la qual cosa hem de tindre una xarxa d’empreses disposades a "aguantar" els nostres alumnes molt de temps. Potser siga aquest el repte i la dificultat més gran que, entre tots, haurem d’assumir.

2. L’FP ha de qualificar l’alumnat en el sentit de formar tècnics, més que no aprenents?

Pense que sí. L’aprenentatge, en principi, quedaria reservat a l’Educació Compensatòria. De tota manera no és difícil que el primer contracte en acabar els estudis siga "en pràctiques", temporal, per tres mesos renovable "ad infinitum", ... és a dir, el període d’aprenentatge està quasi assegurat.

3. Una bona formació tècnica és compatible, encara, a aquestes edats, amb una formació integral?

Per suposat que si. El que molt sovint s’oblida és que una formació integral ha d’incloure una formació tècnica. No saber quina és l’estructura d’un sonet i no saber com funciona un interruptor diferencial en un circuit són deficiències culturals equivalents.

4. L’Institut té una gran capacitat i alberga un bon grapat de branques i mòduls de FP. Aquestes dimensions presenten molts problemes per a gestionar el centre? Seria més adequat un model de centre més reduït?

Encara que en principi semble que la dimensió siga el major handicap del centre, el més important és la dotació econòmica, perquè, tal i com diu la dita, "amb diners, cacaus". Afortunadament per a tots, la professionalitat de la majoria dels treballadors del centre fa que funcione

5. L’Institut fa un treball de mediació entre les empreses i el centre en varis sentits. Comentem-ho. És satisfactori? Què caldria fer a més?

En un principi és el professorat qui busca empreses per als alumnes; si l’experiència és satisfactòria, és molt probable que aquesta es repetesca el curs vinent; inclús hi ha empreses que telefonen interessant-se per les pràctiques, perquè així tenen l’oportunitat de provar gent nova. Un xicotet percentatge de l’alumnat obté un contracte de treball en acabar les pràctiques, cosa que no està mal.

Pensant en les noves FCT, l’Administració educativa ha de trobar maneres d’implicar el món empresarial (mitjançant estímuls fiscals, exempcions) per tal que puguen desenvolupar-se en condicions. I el món empresarial ha d’entendre que si vol professionals competents, què millor que participar en l’etapa final de la seua formació?

6. L’Hostaleria és una branca que té una escassa oferta pública de formació a la nostra comunitat autònoma i, de fet, aixó fa que cada any s’ha de rebutjar un bon nombre de sol.licituds de matrícula. Per què penses que açò ocorre en la terra del turisme per antonomàsia? L’empresariat del sector no requereix personal qualificat?

Dissortadament, l’empresariat no ha tingut en general gran interés en la qualificació del seus empleats i ha confiat més en la recomanació de l’amic o en la seua visió innata. Afortunadament, això està canviant i l’hostaleria no n’és una excepció; els empresaris se n’adonen que un professional qualificat i competent, potser és més car, però també és més rendible.

 

L’hostaleria, una especialitat escassa

 

El concurs gatronòmic és l’ocasió de donar a conèixer els fruits dels aprenentatges que durant cinc anys assoleixen els alumnes que tenen la sort de matricular-se en la branca d’hostaleria de l’institut San Vicente Ferrer. Sort perquè la demanda és molta i l’oferta escassa. Escassa perquè hi ha pocs llocs per aprendre la professió i escassa per abastir de professionals ben formats un sector industrial tan voluminós com ho és en el cas valencià. Potser per açò, la major part de l’alumnat que acaba els seus estudis ix de l’institut amb una oferta de treball a la butxaca. L’institut, mitjançant el departament que s’ocupa de les pràctiques de l’alumnat en les empreses, no és alié a aquest alt index d’ocupació. Són les compensacions de que cadascú faça bé la seua feina.

I com d’això es tracta, de fer les coses bé, el director de l’institut voldria que les instal.lacions de què disposa la divisió d’Hostaleria tingueren més superficie, disposaren de més espai a les cuines, per exemple, perquè l’alumnat es bellugue millor i puga fer ús dels estris i aparells sense amuntegar-se, i això que fa poc que es van ampliar les instal.lacions. També caldria que tingués un mòdul propi que no haguera de compartir amb cap d’altra especialitat. Seria més adequat, també, per a la manipulació i conservació dels aliments. Amb tot, hem pogut comprovar que els resultats palesen un bon nivell d’organització i d’aprofitament del que hi ha, i del que tenen ocasió d’aprendre quan fan intercanvis amb d’altres països de la Unió Europea, com ara França i Itàlia, dues potències gastronòmiques, sens dubte.

Aquelles persones que puguen acostar-se a dinar al menjador que hi ha annex a les instal.lacions de la Divisió d’Hostaleria podran comprovar agradablement que l’Ensenyament Públic dóna uns bons i saborosos resultats. Només cal telefonar a l’Institut i reservar lloc a taula per a dimarts o dijous. Tot a preu de cost, com aquell que diu. Els guanys ací són per a la societat. I per al "client". Bon profit.