A les ciutats, moltes famílies han de decidir, per primera vegada, el centre educatiu al que assistiran els seus fills i filles. D’altres, que els tenen en l’edat de l’ESO, es veuran, de bell nou, en una situació semblant: tot dependrà d’on és l’institut més a prop, de si té el programa bilingüe escaient, el transport assegurat, un menjador... un servei públic com cal. A molts dels nostres pobles, i per a una bona part de la població, no es planteja cap elecció.

Per a les ciutats, on es pot triar el model educatiu, l’actual Administració planteja, com un objectiu de la seua política educativa, l’increment de la llibertat d’elecció per als pares i mares. Mitjançant aquesta capacitat de decisió, se’ns insisteix, s’anirà construint l’oferta escolar: els ciutadans trien i l’Administració financia aquesta elecció. Aquesta és la tesi neoliberal de qui ens governa. Naturalment, no veu antagonisme entre ensenyament públic i privat, ans al contrari, les considera xarxes complementàries amb objectius comuns, però atorga al sector públic un caràcter subsidiari respecte de la iniciativa privada (on manca la "iniciativa social" acudeixen els poders públics), considerada, a priori, la de més qualitat i, per tant, la que tindrà més demanda. Recordeu les paraules de la Ministra Aguirre?

Als qui ens posicionem en defensa de l´Ensenyament Públic, sovint se’ns acusa de defensar interessos aliens a l’ensenyament, de posar per davant interessos corporatius abans que els del conjunt de la societat.

Res més lluny de la realitat. Nosaltres afirmem que les patronals dels centres privats no tenen els mateixos objectius que té l’Ensenyament Públic i també que en aquest debat, ens juguem el model social del futur: una societat excloent, fragmentada i insolidària, o una societat integradora, solidària i amb un projecte col.lectiu. Una aposta per l’Ensenyament Públic és una aposta rendible per a la majoria social i, en el nostre cas, fonamental per a un projecte polític nacional.

L’Ensenyament Públic té uns objectius i, per tant, unes característiques, ben diferenciats.

La gestió democrática i participativa de tots els sectors implicats (pares/mares, alumnat i professorat), tot i importants retrocesos legislatius en els últims temps (LOPEGCD), manté un camí obert que avui hem de reafermar. No passa el mateix en els centres privats concertats on és el titular del centre qui determina l’ideari, on la participació de pares i mares en el Consell Escolar és anecdòtica, no existeíx pluralisme i, en definitiva, la gestió democràtica és inexistent.

Quan es parla d’eficàcia, cal situar aquest concepte en relació als objectius a aconseguir. Massa vegades es mesura l’eficàcia exclusivament en funció de la quantitat de coneixements adquirits, però no en funció dels objectius definits en la LOGSE: ensenyament comprensiu, desenvolupament del sentit crític, formació integral, educació en la solidaridad. Sense oblidar mai que l’escola és l’espai i el temps privilegiat per al coneixement, l’eficàcia última vindrà definida pel tipus de societat que anem construint: si avancem en la democràcia, la solidaritat i la inclusió social, l’educació haurà estat eficaç. Si avancem cap a una societat cada dia més competitiva i excloent haurem de qüestionar-nos l’eficàcia que ens mena a aquest fracàs social. Des d’aquesta concepció, l’eficàcia és patrimoni de qui sostinga objectius socials i col.lectius.

Respecte al plantejament que el cost d’un lloc escolar en el sector privat és més barat que en el públic, convé fer algunas consideracions. Quan els poders públics inverteixen en construccions educatives de titularitat pública estan incrementant el patrimoni del conjunt de la ciutadania, quan es concedeixen subvencions per a obres en centres privats, s’està donant diners públics a empreses privades que incrementen el seu patrimoni particular amb els diners de tots i totes. Així mateix, les condicions salarials i laborals dels treballadors i treballadores són discriminatòries, no sols respecte a les del sector públic, sinó totalment inadequades a la importància social del treball que realitzen, per la qual cosa no són les empreses les que ofereixen un servei igual a menor despesa, sinó a costa del salari del personal. Les millores en les instal.lacions i els recursos es "subvencionen" amb freqüència amb els diners dels pares i mares, quan no amb els avals dels treballadors.

Però, sobretot, és el sistema públic el que garanteix una extensió universal de la formació, que és una de las característiques bàsiques del nostre entorn europeu.

La funció de l’Ensenyament Públic en un projecte d’integració col.lectiva i cultural és central. No hi ha projecte nacional, especialment al País Valencià, si no s’avança en un procés de normalització lingüística i cultural. Aquest projecte sols serà possible des d’un model educatiu integrador, que iguale els coneixements lingüístico-culturals de tot l’alumnat, independentement del seu origen socio-cultural.

Sols des del sector públic es possible construir un model d’Escola Pública Popular i Valenciana. I és aquesta una responsabilidad ineludible del Govern Valencià.

Però existeix realment capacitat d’elecció? És clar que no, no per a molts ciutadans que viuen en zones rurals i a la perifèria urbana. La iniciativa privada no s’interessa per l’accés a l’educació dels sectors menys afavorits de la societat. Ans al contrari, s’instal.la a la ciutat i reclama l’alumnat procedent dels estaments socials més acomodats, als quals els proposa una educació selectiva que els situe en una posició de privilegi, mitjançant una formació complementada per una oferta d’activitats extraescolars no gratuïtes que allunyen del centre als qui no poden pagar-les.

Un año después, el MEC, a través de un escrito de la Subdirección General de Régimen Jurídico de Centros, estableció la "ilicitud", por contrario al "espíritu del Real Decreto", de la negativa de numerosos centros a adjudicar el punto extra que permite la norma. Esta Subdirección, a la que creemos sin autoridad legal ni competencias, estableció que el punto extra debe darse obligatoriamente, entre otras cosas, a las calificaciones académicas obtenidas en niveles anteriores, y al haber cursado niveles anteriores en el centro aunque no sean concertados.

Este desarrollo del Decreto, sin carácter normativo -era un simple fax de la Subdirección citada- confirmó lo que denunciamos en su momento: que la discrecionalidad de otorgar el punto permite a los centros seleccionar al alumnado en función de los recursos económicos y del expediente académico, aspectos que tienen que ver más con la segregación del alumnado que con la libertad de elección de éste.

Desde la Confederación de STEs denunciamos de nuevo este uso del R.D. y pedimos al MEC la retirada del fax de la Subdirección de Régimen Jurídico de Centros. El Director General de Centros cesó al responsable del mismo y anuló su contenido. Debió parecer que no era necesaria tanta obviedad. Los STEs estamos pidiendo a los Centros que no utilicen la facultad que otorga el Decreto y no den este punto dentro del baremo de admisión del alumnado; también estamos pidiendo a los Centros de Primaria que no faciliten información académica de su alumnado nada más que con los Boletines de Notas y, al acabar el curso, con el Libro de Escolaridad.

Con estos antecedentes, la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència estrena para la matrícula del curso que viene en nuestra comunidad autónoma un Decreto de contenido similar al del MEC, el Decreto 27/1998, de 10 de marzo, además de una Orden específica para su desarrollo, Orden de 3 de Abril de 1998, también con un punto que los centros otorgarán con absoluta discrecionalidad y que, como ha quedado demostrado por la actuación del MEC, se ha pensado para discriminar al alumnado, no para incrementar la elección de centro por parte de la familia. Además, la nueva legislación considera que el alumnado matrículado en niveles no gratuitos tiene garantizada la admisión en el mismo centro concertado cuando pasa a niveles obligatorios gratuitos, es decir, una inicial situación de desigualdad, cual es la de poder pagar por la enseñanza, confiere una prioridad sobre quien no ha podido hacerlo, lo que, desde nuestro punto de vista, contraviene el derecho básico y constitucional a recibir un trato igual cuando se trata del dinero público. Finalmente, hay que decir que se ha obviado en la Orden dar cumplimiento a lo establecido en el Decreto que regula el Reglamento Orgánico y Funcional de los Colegios de Infantil y Primaria en relación a la preceptiva adscripción de los centros que imparten el primer ciclo de la ESO a los institutos donde se imparte el segundo ciclo del mismo tramo educativo para garantizar la necesaria coordinación docente de todo el tramo educativo.