de l'última pàgina

Al voltant de les 35 hores

L’Estatut del Personal Sanitari

escrit ahir: LES DICTADURES

Al voltant de les 35 hores

Fa uns anys, nosaltres i la resta del moviment sindical, no hauríem dubtat a donar un sí a les dues interrogacions. Avui, però, les coses són una mica més complicades, no per les grolleries dels neoliberals d’ara (i dels seus amics en el moviment sindical, tan sensibles a la corresponsabilització), eixos que diuen "si reduim la jornada i mantenim salaris estem perdent competivitat davant l’estranger, i a la llarga aixó va contra els interessos de les gents treballadores del nostre país". Un argument més vell que la picor i tant fals com sempre.

Volem reduir la jornada al nostre país i alhora a la resta del món. No competim amb els treballadors grecs o coreans, volem col.laborar amb ells per a reduir les jornades de tots.

La reducció de la jornada laboral esdevé avui possible i necessària. Possible perqué l’increment sense precedents de la productivitat ocorregut al món sencer i al nostre estat ha derivat quasi exclusivament en un increment de les rendes empresarials..

Sense abusar de les xifres, és suficient constatar com, a l’Estat Espanyol, el PIB s’ha multiplicat per 2’3... i l’ocupació ha disminuït en 268.000 persones! En conseqüència, la jornada per a produir el mateix amb el mateix nombre de persones, hauria d’haver-se reduït de 40 hores a 24 hores i 24 minuts.

El qué la fa necessària és que l’argument força dels liberals productivistes (siguen vells o nous, tant s’hi val) és empíricament falaç. Ho estem comprovant per segona vegada consecutiva. L’increment de la producció no porta, ni de lluny, un increment automàtic de l’ocupació.

L’atur generalitzat és una conseqüència quasi automàtica de les societats de "la fi de la història". I una font generadora de desigualtats, de marginació i de malestar.

Alhora ens apareix una variable nova que ha de ser tinguda en compte, i és la constatació que estem arribant als límits de suportabilitat ecològica del planeta. No ens ha de valdre qualsevol tipus d’ocupació. Aquesta ha de ser respectuosa amb els límits ecològics del territori. No volem fem ni ocupacions fem.

L’apatia social és una de les altres malalties de les nostres societats actuals. Els succesius triomfs ideològics i materials de les ideologies consevadores han generat i han estés una sensació d’impunitat envers les seues polítiques econòmiques generant una espiral d’apatia i conformisme en les classes treballadores que ha estat aprofitada per tal d’aprofondir en la seua explotació. El nus gordià ha estat tallat per l’increment de les lluites obreres i d’aturats en França i Italia1. Ens cal aprofondir en eixe tall.

No sabem amb certesa quina repercusió quantitativa podrà tenir en la creació de nous llocs d’ocupació. Sembla evident que ajudarà a crear-ne de nous i a frenar la destrucció dels ja creats. Caldrà, no obstant, vigilar que la reducció horària no és traduesca en una major flexibilitat de la jornada i, per tant, en la negociació concreta semblaria raonable d’introduir clàusules d’increment de l’ocupació paral.leles i proporcionals a la reducció de la jornada.

No resulta convenient apuntar-se a la idea de reduccions dels salaris lligades a la reducció de la jornada laboral. Ni per les polítiques de concentració dels beneficis en les rendes empresarials de les darreres décades ni per raons d’equitat i de pura justícia social. També la riquesa ha de ser redistribuïda. Altra qüestió és si, posteriorment, i sota un estricte control sindical, podem localitzar algunes feines o sectors on siga possible, voluntàriament, acollir-se a contractes d’aquest caire (previsiblement per part dels treballadors millors pagats).

Ens pronunciem finalment pel caràcter de llei d’una iniciativa com aquesta. No la entenem com una intromissió en la llibertat sindical. Més aviat al contrari, seria una formidable palanca per tal d’iniciar una acció sindical potent en benefici, sobretot, dels sectors més desafavorits.

A la fi, doncs, les propostes de reducció del temps de treball compleixen els tres criteris de fer front al problema de l’atur, de ser ecològicament viables i de ser susceptibles de generar una major activitat social i política.

Omplir eixa reivindicació genèrica, la de la reducció del temps de treball, amb fórmules concretes, 35 hores, contractes de solidaritat amb les persones majors, anys sabàtics i/o de formació, discussió del calendari escolar... és un dels reptes que l’STEPV-Iv afrontarà amb la il.lusió i l’esperança dels canvis.

L’Estatut del Personal Sanitari

En l’actualitat, el personal de institucions sanitàries tenim una vinculació jurídica diversa, així podem trobar personal laboral, d’altres que tenim la condició de funcionaris; però la major part dels treballadors de les institucions sanitaries tenim la condició de personal estatutari, la qual cosa vol dir que ens regim per un estatut específic que per al personal facultatiu és de 1966; de 1973 en el cas del personal sanitari no facultatiu; i 1971 per al personal no sanitari. Tot açò, amb una barreja inescrutable de modificacions posteriors, a càrrec de l’Administració central com de l’autonòmica, sobre aspectes puntuals, que han intentat adequar la normativa al nou model sanitari establert per la Llei General de Sanitat en 1986.

A la vista de tot açò i tenint en compte que estem en 1998, es pot dir que la normativa vigent està més propera d’una concepció feudal i totalitària de l’organització dels serveis sanitaris que no d’una concepció democràtica. Aquesta situació absurda, per anacrònica, podria haver-se resolt si cap dels successius governs que hem tingut, des de 1986, haguera aplicat l’article 84 de l’esmentada Llei, on es diu que el Govern aprovarà un Estatut-Marc com a normativa bàsica aplicable en matèria de personal (classificacions, selecció, provisió de llocs de treball i situacions, deures, drets, règim disciplinari, incompatibilitats i sistema retributiu); però, fins ara, cap formació política ha volgut assumir la responsabilitat d’iniciar la redacció d’un esborrany; i aixó, fa pensar, que no hi ha hagut una voluntat política per definir la relació laboral i jurídica dels que treballem en la sanitat pública.

La sorpresa l’hem tinguda quan ha arribat a les nostres mans, envoltat en un aura de secretisme i clandestinitat, un document de treball del Congrés dels Diputats que fa referència a l’Estatut Marc de Personal de Institucions Sanitàries. Pel que sabem, podem constatar que, efectivament, l’esmentat document és d’una Subcomissió de Sanitat i traça les línies ideològiques fonamentals que ha de reflectir la proposta definitiva, la qual seria aprovada per la Comissió de Sanitat, remesa al Ministeri per consensuar-la amb les Comunitats Autònomes en el Consell Interterritorial i, per últim, ja com avantprojecte, fer les consultes amb els sindicats i els col.legis professionals. Per tant, estem davant d’una eina de treball poc elaborada, susceptible de molts canvis i, en conseqüència, tan sols pot servir com a element d’orientació d’un debat entre els treballadors afectats.

Concretament, el document tracta aspectes com ara l’accés i provisió de places, mobilitat, drets i deures, retribucions i negociació col.lectiva. Després d’una primera lectura, s’observa clarament un interés obsessiu de l’autor o autors pel mercat laboral en l’àmbit de les institucions sanitàries. Paraules com flexibilització, mobilitat, laboralització i gestió apareixen amb reiteració i els apartats que fan referència a estes qüestions estan amplament tractats, mentre que d’altres com drets i deures i retribucions s’esmenten de passada.

Pel que fa a l’accés i provisió de places, s’albira un sistema basat en una acreditació per poder treballar en el Sistema Nacional de Salut que s’obtindria després de superar unes proves atenent els principis d’igualdat, mèrit i capacitat. Una vegada obtinguda l’acreditació, es podria obtar als llocs de treball oferits per cada centre en una mena de concurs que seria resolt mitjançant una avaluació global, no necessàriament baremada, dels curriculums dels aspirants. A més a més, fa referència a la flexibilització dels nomenaments possibilitant les jornades reduïdes, el treball a temps parcial i el nomenament per acte sanitari.

Quant a la mobilitat voluntària, el document estableix que els treballadors que venen prestant serveis en un centre podran optar al trasllat, mitjançant l’expedició del nomenament o contracte que procedesca, segons el règim aplicable al personal del nou centre, i amb independència del régim jurídic que tinguera l’interesat en el centre anterior.

Per últim, s’estableix un sistema de negociació col.lectiva per a tot el Sistema Nacional de Salut, articulat en el Consell Interterritorial, i en el que estarien presents totes les comunitats autònomes i els sindicats més representatius. En aquest àmbit, es podria acordar les línies generals i recomanacions amb valor merament indicatiu per a la negociació en àmbits territorials i funcionals inferiors, com per exemple, el centre, el servei, la secció assistencial i, en determinades matèries, individual.

Des de l’STEPV-INTERSINDICAL VALENCIANA, conscients de la provisionalitat d’aquest document, no anem a fer valoracions detallades perquè en conjunt es tracta de mesures contràries a qualsevol dels principis que nosaltres pensem que han de regir les relacions laborals en l’Administració Pública i, per tant, cal rebutjar-les sense més comentaris; a més a més, no és eixa la finalitat d’aquest article. El que volem és que tothom sàpiga que existeix el projecte i que eixa valoració la puguem fer els que treballem en la sanitat pública, en un debat obert i transparent, amb una informació actualitzada i fidedigna, que ens permeta opinar amb coneiximent de causa, i que no ens trobem, una vegada mes, amb una política de fets consumats com ja és habitual en la dinàmica de les negociacions entre l’Administració i els sindicats.