ACORD SOBRE INCAPACITAT TEMPORAL: DISCRIMINACIÓ PERMANENT
En els darrers dies hem llegit diverses informacions a la premsa, relacionades amb el pacte signat per la Conselleria de Sanitat i les Mútues de Treball, mitjançant el qual estes empreses privades estan autoritzades per excercir un control sobre les baixes laborals i, a més a més, a prestar l’atenció sanitària quan la sanitat pública, per questions de demora i llistes d’espera, no puga resoldre el procés morbós causant de la baixa en un termini relativament raonable. Tot açò, a càrrec de l’erari públic, amb un pressupost de 4.500 milions de pessetes.
Si analitzem el problema de fons, trobem que la Conselleria té la necessitat de retallar les despeses per incapacitat temporal (IT), tant les originades per problemes estructurals, ja esmentats, com aquelles derivades per la presència d’una borsa de frau, segons diuen, prou rellevant. En qualsevol cas, aquesta iniciativa porta implícit el reconeixement que la dotació de l’Atenció Especialitzada i dels Serveis d’Inspecció és insuficient per prestar un servei públic d’acord amb les demandes de la població general o, com en el cas que ens ocupa, de la població activa.
Des de l’STEPV-INTERSINDICAL VALENCIANA discrepem totalment de les mesures proposades pel Sr. Farnós, perquè, una vegada més, s’estan donant passes endavant en el procés de desmantellament dels serveis públics, propiciant el desviament de recursos cap a sectors privats, i així arribar a la conclusió absurda que el model públic de prestació de serveis no és operatiu i és millor el privat. Però, aquesta, que és una qüestió de principis bàsica per a nosaltres, no és l’única objecció que podem fer a l’aplicació de l’acord.
En primer lloc, creem que la posada en pràctica d’aquestes mesures implica una discriminació per a una part de la població, en donar prioritat als processos patològics de la població activa, per a l’atenció dels quals es crea un circuit assistencial paral.lel, mentre que la resta ha de continuar patint les mancances del sistema sanitari públic. Tot açò, agreujat per la circumstància de que els recursos destinats a aquesta finalitat no són generats per les empreses privades, sinó que es resten de les possibles inversions en el sistema públic, amb les consegüents repercussions negatives sobre l’actualització del mateix.
Per altra banda, fins ara, hi havia una infrastuctura en funcionament, constituïda pels metges de capçalera i els inspectors, que era la responsable de l’assistència i control de les baixes laborals; però a partir de l’aplicació del present acord es duplica i pot haver-hi un conflicte de competències, ja que la responsabilitat legal sobre totes les fases del procés d’IT és del metge d’Atenció Primària (diagnòstic, inici de la baixa, tractament, proves complementàries i alta) i, per tant, pot ocórrer una actuació contradictòria, en el moment que apareguen discrepàncies en els criteris terapèutics entre les dues parts i, encara més, si s’exigeix legalment la responsabilitat a un metge, quan este no ha tingut una intervenció directa en l’assistència sanitària del treballador.
Per últim, plantegem unes qüestions de caire ètic, que fan referència a la potestat que tindran, a partir d’ara, les Mútues per conéixer la situació dels expedients i sol.licitar a la Inspecció l’alta si ho consideren convenient. Primerament, qüestionem la competència de les Mútues per conéixer dades confidencials que no sempre guerden relació amb l’activitat laboral i, en segon lloc, pensem que la valoració de l’estat de salut d’un treballador sempre té un contigut subjectiu que és difícil de quantificar, i per tant, a l’hora de decidir si es manté una situació de baixa o, pel contrari, es dóna l’alta, cal garantir la imparcialitat de qui és responsable de la decisió. Aquesta qüestió queda entrebancada si s’introdueix un element nou de pressió en el procediment, que està sotmés als interessos de la patronal i, per tant, deixa el treballador en una situació d’indefensió que, a més a més, es pot considerar com una eina per a la fiscalització dels metges i inspectors, que pot condicionar la seua actuació.
En definitiva, l’STEPV-INTERSINDICAL VALENCIANA no pot recolzar unes mesures privatitzadores contràries a tots els principis que han de regir els actes administratius, que, no oblidem, han de garantir la condició d’igualtat de tots els ciutadans i la imparcialitat de les actuacions dels poders públics.
| escrit ahir | ‘DIARIO DE VALENCIA’ |
| (12 de Maig de 1935) |
La conversa amb el bibliotecari de l’Ateneu Mercantil era la pròpia de dos bibliòfils fins que va derivar a l’activitat cultural de l’Ateneu durant els anys 50:
- És que la gent interessada en aquestes coses no sap que ací, en ple franquisme, es feien cicles de conferències sobre Ausiàs Marc, o a la fundació de la Ciutat de València, algunes en valencià.
I qui organitzava tot açò?, li vaig preguntar.
- Els qui manaven, els Villalonga, Martí Domínguez, Moroder... ací, com a la Caixa d´Estalvis, a la Diputació, a l’Ajuntament, a alguns col.legis professionals, a Lo Rat Penat... la majoria dels qui manaven havien estat de la Dreta Regional Valenciana.
I així va ser com em vaig interessar per aquest partit, el qual, en temps del "Diario de Valencia" (el seu òrgan oficiós) que presentem, era el partit dels grans i mitjans propietaris agrícoles, d’alguns burgesos valencianistes, com Ignasi Villalonga, d’una part de les classes mitjanes i, naturalment, de la militància catòlica i els seus sindicats, en un temps en què anar a missa ja era ser "de dretes", i clar, també regionalista ben entés. I no era un partit de feixistes i espanyolistes. A iniciativa de la Dreta Regional Valenciana es fundà la CEDA. Guanyaren la guerra, i els seus homes es situaren en llocs clau, com ara Joaquim Maldonado, en la Secretaria del totpoderós Govern Civil franquista, o Corts Grau, en els serveis de propaganda del règim (amb més facilitat encara que els homes de la Lliga de Cambó).
Però alguns d’aquells ex-Dreta Regional es situaren en algun punt de l’ample camp que en política cultural i actituds cíviques va de "las curiosidades regionales" als reductes del valencianisme nacional, que en aquells moments no passava de l’edició en valencià culte. El cas és que els Segura de Lago, Mommeneu Gómez, els Soriano i Bueso, Calatayud Vayà... possibilitaren una certa continuïtat i evolució de la nostra cultura en activitats tan diverses com els cursos de valencià a Lo Rat Penat impartits per Carles Salvador, presentació oficial del Diccionari Català-Valencià - Balear a l´Ajuntament de València, edicions de llibres d’assaig en valencià (Sanchis Guarner) per la Diputació, o les convidades per a que Joan Fuster escriguera articles en la premsa "del Movimiento". Fins i tot entre els promotors de la Unió Democràtica del País Valencià hi havia més d´un ex-Dreta Regional Valenciana.
Ferran Pastor i Belda