| LES OPOSICIONS DEL 1991 |
Quan la Reforma Educativa va concretar-se en un projecte de llei (la futura LOGSE) es va plantejar immediatament el problema de donar una solució a l’extraordinari nombre de professorat interí que prestava els seus serveis en el sistema educatiu de tot l’estat (al voltant de 40.000). La solució d’aquest problema donà lloc a diverses posicions sindicals. Totes elles recollien el supòsit que el procediment d’accés a la funció pública de tot aquest personal havia de ser excepcional, singular i extraordinari. La nostra posició, a més a més, seguint el nostre model, coincidí amb la del moviment assembleari de professorat interí, que exigia una via específica i diferenciada de la que poguera establir-se per a altre tipus de personal (aturat i de fora del sistema) per a aconseguir l’estabilitat i la condició de funcionari. En aquest sentit, vam participar activament en la consolidació, extensió i manteniment de les reivindicacions de les coordinadores d’interins arreu de tot l’estat, exigint una via per l’estabilitat que no col.lisionara frontalment amb els legítims interessos dels aturats per obtenir un lloc de treball.
Tanmateix, la LOGSE va contemplar la fórmula pactada pel Ministeri amb ANPE i CC OO, i en la Disposició Transitòria Cinquena va donar una eixida a l’exigida estabilitat del personal interí, que l’enfrontava necessàriament als mestres i llicenciats aturats de fora del sistema en crear una única via que feia convergir els dos col.lectius.
Aquesta via legalment establerta tingué el seu desplegament en una norma bàsica per tot l’estat, el Reial Decret 574/1991, el qual contemplava les característiques del singular procés selectiu i el barem marc en el qual havien de basar-se les tres convocatòries del sistema transitori, l’engegada de les quals havia de recaure en el MEC i les Administracions educatives autonòmiques amb competències plenes. El conflicte estava servit, amb impugnacions directes al propi Reial Decret i indirectes a través de diversos recursos posteriors contra les distintes convocatòries que anaven produint-se (Andalusia, Canàries, Galícia, País Valencià).
Nogensmenys, en plantejar-se el conflicte, que vam anunciar a temps, no dubtàrem en mantenir-nos fidels a l’elemental principi sindical de lluitar per l’estabilitat dels treballadors que en aquell moment tenien un lloc de treball al marge del títol que ostentaren: no vam canviar interins per aturats en virtut de l’eventual, i de vegades aleatori, èxit puntual que uns o altres pogueren assolir en unes oposicions molt discutibles.
Al País Valencià, a l’inicial conflicte jurídic plantejat per un col.lectiu d’opositors que impugnaren les convocatòries d’accés al Cos de Secundària i de Primària de l’any 1991, un cop iniciada l’oposició amb el barem del Reial Decret, es va unir la consolidació d’una ideologia mantinguda per una organització, el COEP, que va dur a terme una campanya político-ideològica el denominador comú de la qual era el menyspreu, la denigració i la humiliació sistemàtiques del col.lectiu d’interins (i dels sindicats que els defensaven), de la seua capacitat docent i del seu treball, atribuint-se tan sols la idoneïtat de la tasca docent a ells mateixos. Al llarg del temps aquesta persecució anà fins i tot a la impugnació sistemàtica de tot allò que tinguera a veure amb els interins i els aprovats pel sistema transitori (Acord d’interins signat per l’Administració i els sindicats, constitució de borses de treball, actes d’adjudicació de setembre, concurs de trasllats, etc.).
Les actuacions del COEP tingueren acollida en el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que va admetre les seues posicions amb les sentències que declararen no ajustats a la Constitució els barems arreplegats en les convocatòries, tant de Primària com de Secundària, i determinà uns nous barems que devia aplicar la Conselleria d’Educació. Aquesta, en primera instància, no estava disposada a recórrer davant el Tribunal Suprem aquestes sentències, cosa que va fer per la pressió de la vaga de 4 de febrer de 1992 i es va comprometre a defensar decididament el sistema transitori de la LOGSE, que primava els interins en l’accés a la funció pública.
Al costat dels recursos de la Generalitat es van articular d’altres de diversos col.lectius representats, entre d’altres, pels serveis jurídics de l’STEPV.
Els recursos d’apel.lació i de cassació posteriors van ser rebutjats primer pel TSJCV, i hagueren els recurrents d’acudir en queixa al TS, que finalment els va admetre. Aquesta oposició del TSJCV constitueix també una de les causes del retard en la solució definitiva del problema.
Al mateix temps, la Conselleria no reconegué, en principi, altra llista d’aprovats que la del barem del Reial Decret i de la pròpia convocatòria, admetent-los com aprovats en les adjudicacions de places de setembre dels anys 91 i 92, fins que amb el canvi de Conseller a agost del 1993 va ser prioritzada incomprensiblement la llista d’aprovats segons el barem del TSJCV, posició que va donar lloc a la conflictiva adjudicació de places de setembre del 1993. Així mateix, degut al canvi de rumb de la Conselleria, les oposicions del 93, realitzades els primers mesos del 1994, es van celebrar amb el barem dictat pel TSJCV, quan la prudència i la coherència política aconsellaven la no celebració.
El TS i el Tribunal Constitucional dicten durant aquests anys un munt de sentències, totes elles favorables al sistema transitori, que permeten a la Conselleria convocar sense excuses les oposicions del 94 i del 95 segons el barem unànimement reconegut i avalat pels Alts Tribunals, la qual cosa contradiu palesament el nomenament com a funcionaris de carrera, produït per Resolucions de 24 de gener del 1995, del personal tant aprovat pel barem del Reial Decret com, incomprensiblement, de l’aprovat pel barem del TSJCV. Aquest és, sens dubte, un dels majors errors comesos per l’Administració al llarg de tot el conflicte, perquè implicava a la llarga o a la curta el cessament com a funcionaris de carrera d’un dels dos col.lectius quan definitivament el litigi jurídic acabara, i en aquell moment era absolutament previsible com acabaria. Aquesta mesura apareix encara amb més gravetat des del moment en què no es va permetre la suspensió temporal en la presa de possessió com a funcionari de carrera d’un personal que quedava impossibilitat, si no renunciava a la seua condició, a no poder subsanar la seua situació presentant-se a noves oposicions.
Les conseqüències han estat molt greus per als intervinents directes en el conflicte, però ho han estat també per al propi sistema educatiu valencià: ha quedat totalment malbaratat el sistema transitori d’accés pel terrible retard que ha sofert la seua aplicació, coincidint amb convocatòries ordinàries en tot l’estat i per la disminució de places que ha patit, de manera que el nombre d’interins que han accedit a la condició de funcionari siga notablement inferior al projectat pel sistema transitori, i ha significat un greu deteriorament del sistema educatiu públic, farcit de lluites, enfrontaments i desqualificacions públiques del seu professorat interí o originàriament interí, que han arribat als claustres i lamentablement a les aules.
La darrera sentència que cabia esperar sobre el barem que va servir per a la selecció dels aspirants a funcionaris de carrera del Cos de Professors d’Educació Secundària en les oposicions del 1991 (a l’espera de la de Primària) ha estat emesa el proppassat dia 9 de desembre de 1997 pel Tribunal Suprem (TS), el qual ha estimat favorablement els recursos de cassació interposats per via ordinària per la Generalitat Valenciana, un col.lectiu molt petit d’afectats i el col.lectiu representat pels serveis jurídics de l’STEPV-iv.
Aquesta sentència, així com les anteriors de l’Alt Tribunal i del Tribunal Constitucional referents a les oposicions del 1991, tant per a mestres com per a professorat de Secundària, confirma la legalitat de l’Ordre de 29 d’abril del 1991 i, expressament, la del barem que dita Ordre conté, en contra de les tesis defensades, amb tanta obstinació com falta de raó, pel denominat Col.lectiu d’Opositors -COEP-, promotor de nombrosos recursos contra la citada Ordre de convocatòria, que sempre trobaren empara en el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), sobre el qual el TS diu: "El uso de su independencia por el Tribunal ‘a quo’, que este Tribunal Supremo respeta, no justifica que su ejercicio se ampare en la base de partida de una inexactitud constatable, como lo es la de atribuir la condición de única sentencia, cuya doctrina expresamente se elude, cuando en ella se citan otras dos anteriores del mismo contenido, lo que denota o bien una consciente actitud de distorsión del contenido de la sentencia, o bien que no se ha leído con la atención que deben merecer a todos los tribunales las sentencias del ‘órgano jurisdiccional superior a todos los órdenes, salvo en materia de garantías jurisdiccionales’ (Art. 123.1), que es el Tribunal Supremo, actitudes igualmente inaceptables". Així com: "No cabe que la jurisdicción utilice sus propios criterios de valoración, sustituyendo en esa tarea a la Administración, para decidir qué méritos deben tener mayor entidad y qué puntuaciones deban ser las adecuadas, cuestiones que entran dentro del margen de libertad de apreciación que corresponde a la Administración, siempre que se respeten los márgenes de la Ley y del Reglamento, que en este caso no se vulneran".
La sentència del Tribunal Suprem conté una exhaustiva i pedagògica argumentació jurídica que ve a resumir-se en la consideració del caràcter singular, excepcional i extraordinari amb què la LOGSE ordenà la posada en marxa d’un procés selectiu amb la finalitat de donar solució a l’abundant professorat interí que en aquells anys -com ara mateix- prestava serveis per a les diferents Administracions educatives de l’Estat. Per tant, no cabia considerar aquelles oposicions del 1991 com un procés ordinari amb característiques ordinàries, sinó com un procediment extraordinari les condicions particulars del qual havien de servir a l’objectiu proposat, com era atendre, preferentment, els mèrits de les persones que venien prestant els seus serveis, des de feia molts anys, als centres públics.
En relació amb les conseqüències que poden derivar-se d’aquesta darrera sentència del TS -que, com hem dit, tanca el procés seguit per a Secundària-, convé recordar reiteradament que els responsables de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència decidiren, en contra del parer d’aquest sindicat, nomenar com a funcionaris en pràctiques en 1993 i, finalment, com a funcionaris de carrera des del 1995 tant els aspirants seleccionats en funció del barem contingut en l’Ordre de convocatòria (que aleshores ja tenia la confirmació del Tribunal Suprem) com aquells aspirants el títol dels quals no era altre que una sentència més del TSJCV que continuava mantenint, "contra viento y marea", un barem alternatiu. És aquesta sentència la que, ara, el Tribunal Suprem, amb aquesta darrera sentència de cassació, ha revocat expressament. En aquests moments, doncs, aquests darrers aspirants (283) s’han quedat sense l’únic suport jurídic de què es va servir la Conselleria per realitzar aquell nomenament amb trets salomònics, i que, en contra d’allò que es pretenia aleshores, no sols no tancà el llarg i tortuós contenciós, sinó que prolongà la inseguretat jurídica dels aspirants nomenats fins aquests darrers dies. És molt rellevant recordar una vegada més que el BOE de 23 de febrer del 1995 publicà la Resolució de 24 de gener, del Director de Personal de la Conselleria d’Educació i Ciència, per la qual s’aprovà l’expedient del procés selectiu convocat per a l’ingrés al Cos de Professorat de Secundària en 1991.
En aquesta Resolució es van incloure, d’una banda, les persones seleccionades en el marc de l’Ordre de convocatòria de 29 d’abril de 1991, tot açò en compliment de la Sentència del Tribunal Suprem que avalava dita convocatòria. Per altra banda, també es van incloure aquells que, entre els opositors, resultaren seleccionats per l’aplicació del barem alternatiu contingut en la sentència 772/1993, de 24 de desembre del 1993, del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, i contra la qual... "la Generalidad Valenciana (...) interpuso recurso de queja, estando pendiente su resolución por el Tribunal Supremo...". Segons aquesta mateixa Resolució i en relació amb els actes de nomenament dels qui reberen empara del TSJCV... "procede que la Administración realice los actos debidos en cumplimiento de dicha sentencia, aunque la eficacia de los mismos dependerá, en definitiva, del éxito de los recursos interpuestos ante el Tribunal Supremo".
Finalment, aquest nomenament condicional queda de bell nou reflectit en la part dispositiva de la Resolució esmentada, amb major claredat si fóra possible, en el següent paràgraf: "Los aspirantes que se relacionan en el Anexo II, que aparecen con asterisco, corresponden a los seleccionados cuya situación jurídica en este acto de aprobación del expediente, de propuesta de nombramiento como funcionario de carrera e incluso su propio nombramiento dependerá del sentido de las resoluciones que dicte la Sala Tercera del Tribunal Supremo en los recursos que ante la misma penden".
Així doncs, sembla clar que l’Administració tenia previst que poguera arribar aquest moment. La pèrdua de la condició de funcionari de carrera és inevitable, i així ho va establir en 1995 la pròpia Administració. Aquesta conseqüència jurídica, no obstant, seria la mateixa encara que no l’haguera prevista la Resolució de nomenament.
Per a l’STEPV, la situació actual deu molt a la contumàcia amb la qual actuaren els representants del denominat Col.lectiu d’Opositors, sembrant pertot arreu recursos contra l’Ordre, contra el barem i contra les llistes de seleccionats, utilitzant la via de protecció de drets fonamentals i també la via ordinària, impugnant també la constitució de les actuals borses de treball i els diversos actes d’adjudicació de llocs de treball per a interins. Tot açò provocà un rosari de sentències del TSJCV que han judicialitzat el sistema educatiu des de fa anys. Així mateix, el divorci permanent entre les tesis defensades pel Tribunal autonòmic i els criteris del Suprem i del Constitucional s’uneix a l’actuació del COEP i constitueixen les causes que expliquen un procés que dura ja set anys, amb les conseqüències que ara recauen sobre les 283 persones perjudicades per la sentència. No s’ha d’oblidar que l’any 1993 el Tribunal Suprem ja havia establert jurisprudència sobre les oposicions, en la nostra i en altres comunitats autònomes.
Secretariat Nacional STEPV-iv