L'Opinió
Sobre la polèmica de les Humanitats
El valencià a la Universitat de València: aprovat justet o suspens?
1
Sobre la polèmica de les Humanitats
Una inoportuna lesió lumbar em té prostrat aquests dies al llit. Aquesta situació i unes pastilles, que segurament han augmentat els meus nivells de masoquisme, han fet que em trobe absolutament amerat del que ràdio, premsa i televisió vénen dient en relació a la reforma de l’ensenyament de les Humanitats. I com vé ocorreguent últimament en moltes coses, la realitat supera els pitjors malsons.
Els fets són -tal com han sigut presentats pels mèdia- que la dreta política en el govern pretén modificar en uns casos, i augmentar en molts altres, els actuals continguts del que ells anomenen les Humanitats. Era una reforma anunciada: fa un any que la ministra -eixa que ix en "Caiga Quien Caiga" (CQC)- en el discurs inaugural de l’Acadèmia es va comprometre davant Ses Majestats -eixos que també ixen saludant sempre en CQC-. Vingué a dir, quasi literalment, que ací ja ningú no se sabia el llistat dels reis gods i que això ho anava a arreglar ella d’un cop de ploma. I ara que arriba el cop apareixen en tres fases successives els disgusts. En la primera, s’enutja la dreta anomenada nacionalista, particularment els socis catalans. No han sigut consultats. Posteriorment, s’empipa el PSOE -ja fa temps que s’empipa sempre "posteriorment". No hi ha hagut consens. A més de tardans, desmemoriats. Ja no se’n recorden del "consens" amb què el ministre Pertierra va traure endavant la llei més de dretes de totes les lleis de dretes del PSOE. I en la tercera fase es disgusten els qui, d’una manera o d’una altra, encara en volen més: que ja està bé de localismes, diuen, que cal més España.
Més enllà de constatar que la dreta està a tot arreu i a tothora –pareu l’orella en això que es diu "tertúlies", tant se val el número del dial que trieu–, vegem alguns dels arguments que s’amaguen. Analitzem de què es parla i què no es diu. I qui parla.
1. Es parla de "Les Humanitats" i el que es posa en qüestió, bàsicament, són continguts de la disciplina d’Història. Como ja va ocórrer amb "La Reforma", quan les Ciències Socials es reduïren a Geografia/Història. El sociòleg M. Fernández Enguita publicà aleshores una interessant anàlisi on mostrava quins interessos corporatius impedien ampliar la perspectiva per tal d’abastar el que també són Ciències Socials, com l’Antropologia, l’Economia o la Psicologia, per exemple. I en aquest cas, en lloc d’obrir un important i necessari debat sobre la crisi actual de la cultura pública i el mode en què l’escola pot contribuir als processos d’intercanvi i reconstrucció cultural, el que s’hi posa a sobre de la taula són més quantitat de continguts de les disciplines que hegemonitzen en el currículum escolar el discurs dominant sobre la cultura.
2. Es parla de quantitat de continguts, i no de qualitat de processos. Aquest és un debat que mostra el signe dels temps que corren. En un altre moment, fa quinze anys, per exemple, s’hagueren posat rojos com un titot de vergonya els qui avui, d’una manera més subtil, tornen a demanar més memorització i quantitat de continguts. El problema, que s’hi mostra en el territori exclusiu i exclusivista de la política formal, és elemental des del punt de vista científic. Qualsevol estudiant dels primers cursos de Pedagogia sap que és més important la qualitat dels processos que la quantitat de continguts. Clar que fa un temps que els polítics vénen menyspreant el coneixement científic, quan aquest no acudeix a legitimar les seues polítiques.
3. Però, segurament, qui s’atreveix a enlairar la veu sobre la quantitat sap que no sempre hi ha qualitat en els processos. Aquest és l’altre debat ocult. La reforma canvià els llenguatges, i sobre aquest canvi de llenguatges -que no de realitats concretes d’aula- acudeix ara la reacció per a reclamar el retorn a un lloc del qual, en molts casos, mai s’havia eixit. El que mostra l’anàlisi dels llibres de text -els veritables reguladors de la pràctica de l’ense nyament- és que no havíem canviat quasi res. El que mostra l’anàlisi sobre el treball en l’ensenyament és que cadascú fa el que pot o el que li deixen fer -segons una complexa multiplicitat i heterogeneïtat de casos-, però tots som deu o quinze anys més vells. Que és pitjor.
4. És més que obvi que l’escola necessita un gran debat ciutadà sobre la qualitat de l’ensenyament. És el que pretenen impulsar les Plataformes en Defensa de l’Escola Pública, per exemple, on creuen els seus criteris estudiants, pares i mares, i el professorat. Altra cosa distinta és la substitució de les veus i el silenciament. ¿Què pensa el professorat sobre la polèmica de les Humanitats? Sembla que té igual, pel que mostra el poder mediàtic. La necessitat de pensar l’escola com esfera pública, com foro de ciutadans on expressar les necessitats i els interessos culturals de la gent, està essent substituïda per la veu exclusiva del polític professional, legitimat per la cohort d’"experts" afins, una de les pràctiques més miserables de l’intel.lectual postmodern. En aquest darrer format de la dreta en el poder, ni tan sols s’accepta el pre-democràtic criteri de la representació corporativa i el consens interestamental: tant se val el que diguen els sindicats, les AMPAs, les Universitats. Parla el polític professional recolzat en la crossa del professional expert. Així ens van les coses, també en l’escola. "Hi ha èpoques fetes per a delmar els ramats, confondre les llengües i dispersar les tribus" dèia Alejo Carpentier en El Siglo de las Luces.
Jaume Martínez Bonafé, professor de la Universitat de València
Anar al començament
2
El valencià a la Universitat de València
Aprovat justet o suspens?
Darrerament, venim observant que a la nostra Universitat s’està produint un relaxament -preocupant al nostre parer- en matèria de normalització lingüística. I no parlem només de les mancances que es produeixen en l’oferta de grups en valencià: la Mesa per l’Ensenyament en Valencià (de la qual l’STEPV-iv en forma part) ja ho palesà en l’informe de l’any passat. No se’ns amaga que la gasiveria i la inhibició del nostre Govern en té prou a veure. Tanmateix caldria, al nostre parer, vetllar perquè la docència en valencià deixés de ser una assignatura pendent, i sotmesa en bona mesura al voluntarisme dels Departaments i del Professorat. Fa temps que venim exigint una planificació que permeta dotar a la Universitat de places estructurals en valencià, alhora que cal incentivar el reciclatge del professorat i potenciar més l’edició de material didàctic en català. Però ara és altre el que ens preocupa. Hi ha àmbits no menys importants en què la nostra Universitat podria actuar d’una manera més decidida i -per què no dir-ho?- efectivament compromesa. Ens referim als diferents Serveis i Organismes de la nostra institució.
No passa dia que la comunitat universitària no reba escrits oficials i documentació en castellà només. Valga com a exemple la iniciativa del díptic d’Amics i Antics Alumnes de la Universitat de València, que ha estat redactada només en castellà. Val a dir que després d’una reclamació per part de l’STEPV-iv, ha estat repartit també en valencià per tal de corregir el que era (i citem textualment la contestació del Sr.Rector- "una singular excepció en la ferma política de normalització lingüística que des de fa anys manté la Universitat de València".
Doncs bé, allò que ens preocupa és que l’excepció no és tan singular. Posem més exemples:
En molts dels Serveis els impresos i la informació no es pot aconseguir en valencià. La Fundació ADEIT, en la que també participa la UVEG, no té impresos de pre-inscripció als Màsters i Cursos de Postgrau de la nostra Universitat en català. I gairebé tota la documentació està redactada en castellà.
En la Facultat de Dret s’entesten en castellanitzar els topònims, malgrat tenir el nom oficial en valencià (Onteniente per Ontinyent, per exemple). En d’altres facultats, treure una certificació en valencià pot comportar una espera addicional d’una setmana, car els programes estan pensats per fer-ho en castellà.
Un altre àmbit que, ateses les seues possibilitats i els pressupòsits informatius que comporta, considerem d’una importància vital per la normalització lingüística és la informació que oferta la Universitat a Internet. Hi ha pàgines WEB de la Universitat que només es poden consultar en castellà i anglès. Per exemple, la del Servei d’Estudiants, que, això sí, té el títol en valencià, però res més.
Parem esment que els darrers casos que suara hem esmentat, i que podrien ampliar-se molt més, comporten una gravetat afegida. Són mitjans i serveis que s’ofereixen a la societat en general, i no només a la comunitat universitària. Per tant, l’STEPV-iv creu que és en aquests àmbits on caldria ser més ferms i compromesos, car és una de les finestretes més important de les obertes a la societat.
No volem que açò s’entenga com una tirallonga de reclamacions i planys o de crítica sistemàtica a la Universitat. No neguem l’esforç que la nostra institució ha fet i fa per la normalització lingüística, ni podem oblidar-nos de la seua ferma posició envers temes tan tristament actuals (censura de llibres de text, iniciatives secessionistes, menyspreu del Govern envers el món acadèmic, etc.). Però això no ens pot impedir de reflexionar sobre les mancances que observem. Desitjaríem que la Universitat de València, que sempre ha estat capdavantera per la normalització lingüística, continués essent-ho, mantenint el més exquisit respecte per aquells membres de la nostra societat que volem viure i treballar en valencià.
Potser és l’hora ja que des d’altes instàncies de la UVEG es prenguen decisions perquè aquestes anomalies, i tantes d’altres que patim en la nostra pròpia Universitat, foren corregides. A l’STEPV-iv creiem que caldria que totes les institucions de la Universitat de València foren assabentades del seu compromís envers el valencià i de la seua voluntat normalitzadora perquè situacions com les que acabem d’exposar, i que podrien ampliar-se ad infinitum, no es tornaren a repetir. Ara, més que mai, ens toca ser sensibles envers el tema i vetllar perquè, ni que siga a ca nostra, el valencià siga present a la nostra institució. I la Universitat de València sap que té i ha tingut en aquesta qüestió a l’STEPV-iv al seu costat sempre. I per això hem fet aquestes reflexions.
Xavier Gómez Font
STEPV-iv. Universitat de València-Estudi General
Anar al començament
3
21 de novembre: Dia de l’Espina Bífida
El dia 21 de novembre se celebrà a tot l’Estat Espanyol el Dia de l’Espina Bífida. L’Espina Bífida és una malformació congènita del tub neural que es caracteritza per la manca de tancament d’un o més arcs vertebrals posteriors durant la gestació.
L’Espina Bífida és l’anomalia congènita més important de les compatibles amb la vida. Aproximadament un de cada dos mil nascuts pateix aquesta malformació, i al País Valencià hi ha més de 500 afectats. Al conjunt de l’Estat es calcula que en són uns 6.600.
L’Espina Bífida es pot detectar precoçment durant l’embaràs. És possible establir un diagnòstic mitjançant la determinació del nivells d’alfafetoproteïna a la sang de la mare. Si aquest és elevat convé la pràctica de l’amniocentesi. Aquests estudis han de realitzar-se abans de la vintena setmana de gestació.
En aquests moments s’està començant a treballar en la prevenció i sembla que tres de cada quatre malformacions congènites del tub neural podrien evitar-se mitjançant l’administració de folats els mesos abans de produir-se l’embaràs i durant els tres primers mesos, ja que és el moment en què es forma el tub neural.
Per als i les Espina Bífida les conseqüències mèdiques depenen del nivell de la columna vertebral en què estiga localitzada. A major altura les repercussions són majors.
Les afectades i afectats pateixen una pèrdua de sensibilitat por davall del nivell de la lesió i una debilitat muscular que pot oscil.lar des de casos en què és molt dèbil fins altres amb una paràlisi completa.
Són també habituals les complicacions urològiques produïdes per alteracions en la nerviació dels músculs de la bufeta, que provoquen infeccions urinàries, reflux, i incontinència d’esfínters.
Per últim assenyalar que el 70% dels xiquets i xiquetes presenta hidrocefàlia, produïda per acumulació de líquid cefalo-raquidi en la cavitat craniana. No obstant això, amb el tractament precoç, actualment la major part dels afectats hidrocefàlics tenen grans possibilitats de portar un desenvolupament intel.lectual normal.
Des del punt de vista social, els i les Espina Bífida viuen la problemàtica de la integració en la societat des de l’escola fins el món del treball, i totes aquelles derivades de les dificultats de mobilitat com les barreres arquitectòniques.
La gran majoria dels xiquets i xiquetes amb Espina Bífida poden i cal que vagen a un col.legi no específic, i només podrien precisar de certs serveis complementaris. És, per exemple, molt important la presència d’un fisioterapeuta per a que puguen realitzar sessions de rehabilitació i un educador que puga ajudar-los en certs aspectes de cura personal.
Una part de les dificultats escolars que pateixen aquests alumnes ve donada per la gran quantitat d’absències que fan a l’escola per les contínues revisions mèdiques a què estan sotmesos. Calculem que un Espina Bífida, sense excessives complicacions, acudeix a l’hospital un mínim de 25 vegades a l’any. Això podria ser solucionat en part si es constituïren Unitats Multidisciplinars d’Espina Bífida als hospitals, que concentraren les visites dels diferents especialistes en 5 o 6 sessions a l’any (aquesta és una llarga reivindicació dels col.lectius d’afectats)
Pel que fa a la integració escolar vull resaltar finalment que l’assistència a escoles "normals" per part dels Espina Bífida i d’altres discapacitats no tan sols suposa un avantatge per a ells. Té un gran valor educatiu per als seus companys i companyes, que aprenen a conviure amb la diversitat d’una manera vivencial i això els facilita l’adquisició de valors com la tolerància i la solidaritat.
L’Associació Valenciana d’Espina Bífida" (AVEB) es constituí el día 9 de desembre de 1977, i s’integrà a la Federación Española de Asociaciones de Espina Bífida e Hidrocefalia el dia 15 de desembre de 1980.
Les finalitats primordials de lAssociació estan basades en la protecció dels nascuts i nascudes Espina Bífida en tots els seus aspectes, perfeccionant el nivell assistencial, educatiu, laboral i social dels mateixos, i procurant la millora de la seua qualitat de vida.
En l’actualitat existeixen a Castelló i Alacant dues associacions més. Les tres associacions pretenen constituir pròximament una Federació de la Comunitat Valenciana que agrupe les tres associacions.
La celebració del Dia de l’Espina Bífida pensem que pot contribuir a difondre la problemàtica d’aquesta malformació congènita, que té un important impacte sanitari, econòmic i social
En l’actualitat la reivindicació principal del col.lectiu d’afectats se centra en el recononeixemet de la malformació com malaltia crònica i per tant la gratuïtat de la gran quantitat de material mèdic i ortoprotèsic que precisen, que suposa una injusta càrrega per a l’economia dels afectats i les seues famílies.
També pensem que cal avançar en la creació d’Unitats Multidisciplinars d’Espina Bífida als hospitals, amb la finalitat que afectats i afectades tinguen que anar un menor nombre de vegades i passar el menor temps possible als centres hospitalaris.
Per últim, dir-vos que si teniu algun xiquet o xiqueta afectat a les vostres centres, podeu demanar més informació a l’Associació Valenciana d’Espina Bífida. Tels. 348 28 66 – 348 84 65 de València.
Carles Monclús
(Mestre, membre de l’STEPV-iv i membre de la Junta Directiva de l’AVEB)
Anar al començament
Anar al començament
"All-i-Oli" 123. Tornar al sumari