El sector de la salut
Constitució del sector de la salut
1
CONSTITUCIÓ DEL SECTOR DE LA SALUT
Aquest curs encetem un treball sistemàtic entre les treballadores i treballadors de la SALUT, un pas més, per bé que decisiu, per a estendre el nostre model sindical entre nous col.lectius i avançar en l’objectiu que el nostre sindicat forme part de la Mesa General de Negociació, des d’on podrem defensar millor tots els treballadors i treballadores de l’Administració Pública. Amb els articles d’aquesta pàgina s’inicia la seua presència a la nostra revista.
Anar al començament
2
L’Estatut bàsic de la funció pública i la salut
L’esmentat Estatut és un projecte que ha d’aprovar-se properament al Congrés dels Diputats i esdevindrà normativa básica a partir de la qual es desenvoluparà el règim estatutari dels funcionaris públics, inclòs el personal de les institucions del Sistema Nacional de Salut. Fer una anàlisi a fons de l’Estatut en aquest article ens donaria un document massa extens i, per tant, optem per fer un passeig pels punts més conflictius, tot tenint en compte que es tracta d’una norma genèrica, susceptible de ser completada per normes de rang inferior.
Posats a caminar, el primer que ens trobem en el capítol de planificació de recursos humans és la potestat de les Administracions Públiqes d’aprovar plans per a l’ordenació dels seus recursos utilitzant mesures ja conegudes, com ara canvis d’adscripció de llocs de treball, promoció interna, mobilitat forçosa, incorporació de recursos humans addicionals i, el que és més "curiós", la prestació de serveis a temps parcial. Si tenim en compte que aquesta matèria està exclosa dels àmbits de negociació i únicament necessita, com a pas previ, l’informe de la Junta de Personal (no vinculant), ens trobem que l’Administració té les portes obertes per introduir contractes precaris en el marc de les institucions sanitàries.
Si fem un altre descans en aquest recorregut per l’Estatut, trobarem un espai interessant en el capítol que fa referència a la funció directiva professional, la qual es defineix com "la que s’exerceix pels titulars dels òrgans de tal naturalesa"..."son òrgans directius els que desenvolupen i executen els plans d’actuació de l’organització". A continuació afegeix que els titulars d’aquests òrgans es triaran entre els funcionaris del grup primer (grup A), la qual cosa deixa pendent de dos fils el futur de les Direccions d’Infermeria.
El següent punt que mereix una parada és el capítol que fa referència al sistema de representació, participació i negociació col.lectiva, on s’estableix que l’Administració, amb caràcter general, mantindrà les unitats electorals constituïdes en l’actualitat, però es reserva el dret de modificar-les previ acord amb les organitzacions sindicals. Almenys hi ha una hipotètica garantia de salvaguarda, encara que ja es qüestiona el sistema d’unitats electorals basat en les Àrees de Salut, així com una modificació del mateix, en el sentit d’agrupar-les, suposaria un entrebanc a l’exercici del dret d’acció sindical per la mancança de representants. A més a més, en aquest capítol, també es subordina el funcionament de la Mesa Sectorial a la voluntat de la Mesa General, retallant la pluralitat de la representació sindical i restringint-la a les organitzacions més representatives en l’àmbit de negociació.
Per fi arribem al punt de trobada en el nostre passeig, que es la Disposició Addicional Sisena, on es fa esment de l’elaboració d’un Estatut Marc que regularia amb caràcter de normativa bàsica els aspectes essencials de la relació del servei del personal estatutari de les institucions sanitàries públiques. Aquesta qüestió sí que pot alterar, moderadament, la salut d’aquells treballadors de l’Administració que ens trobem en el punt de mira del futur Estatut, perquè els vents que bufen darrerament no són favorables al manteniment de la situació laboral actual, sinó que més bé estan per una flexibilització del mercat i de les condicions laborals amb la finalitat de facilitar la incorporació d’un model mixt en el Sistema Nacional de Salut. En qualsevol cas, ja dic que l’estrés ha de ser moderat perquè a hores d’ara només són projectes... Res que no puga arreglar-se amb un poquet de til.la i una informació adequada per part de les organitzacions sindicals.
Anar al començament
3
"Medicamentazo" versus "Copago"
Aquests dies, hem llegit a la premsa que els ciutadans espanyols tan sols tenim dues opcions a l’hora de triar la forma més convenient per finançar un deute de 165.000 milions de la Sanitat pública. Per una banda, ens ofereixen l’eliminació de cinc-cents medicaments de dubtosa eficàcia de la cobertura del Sistema Nacional de Salut, i per l’altra, en cas de rebutjar la primera, la fórmula de "copago" dels medicaments, és a dir, que l’usuari hauria de contribuir econòmicament en aquestes despeses. Tot açò, envoltat d’un núvol dialèctic entre els partits polítics que l’únic que fa és ocultar els principis generals que han de regir la Sanitat pública.
A l’STEPV-iv tenim clar que aquests principis, establerts en la Constitució i en la Llei General de Sanitat, garanteixen que la salut és un dret bàsic dels ciutadans i que la Sanitat pública ha de ser universal, i ha de facilitar la igualtat i l’equitat en l’accés als serveis sanitaris. Partint d’aquestes premisses podem fer una anàlisi de les dues propostes i valorar la seua conveniència, així com plantejar alguna alternativa.
Si comencem per la segona opció, d’entrada l’hem de rebutjar perquè el fet d’obligar l’usuari a contribuir en les despeses dels medicaments constitueix un entrebanc al principi d’igualtat, ja que podría limitar la possibilitat d’accedir a determinats medicaments a les persones amb menys recursos econòmics. En aquest punt, caldria recordar al Govern del Partit Popular que és obligació de l’Estat garantir el benestar dels seus ciutadans, i no establir discriminacions per condicions o circumstàncies personals o socials.
Pel que fa a la segona opció, l’anàlisi que cal és més complexa. Tots sabem que les despeses farmacèutiques són desmesurades si les comparem amb les d’altres països del nostre entorn; açò pot tenir una doble motivació, un excés de consumisme per part de l’usuari, que, fins ara, ha sigut l’únic argument esgrimit per l’Administració, i, per l’altra banda, pot haver-hi una desviació en l’orientació del mercat farmacèutic que penalitza la prestació del servei.
Pel que fa a l’usuari, dubtem que la seua condició com a tal siga diferent de la d’altres països de la Unió Europea i, per tant, considerem que el consumisme és més atribuïble al Sistema Nacional de Salut, on es potencia la medicalització per compensar la mancança d’altres recursos, que a un comportament de caire sociològic dels nostres conciutadans. En qualsevol cas, estem a favor de totes aquelles campanyes d’educació sanitària que tinguen com a objectiu un ús racional dels medicaments.
Si haguérem de fer una anàlisi de la indústria farmacèutica, ens podem perdre en un laberint d’interessos econòmics del que no trobaríem fàcilment l’eixida, i l’evidència la tenim en que l’opció de retirar la gratuïtat de determinats medicaments de dubtosa eficàcia ja ha fet alçar la veu a algun líder polític, argumentant que no sería bo per a la indústria del sector; fins i tot, sense tenir en compte que també entren en el joc els interesos generals del país, o més particularment, els dels usuaris o els dels farmacèutics, que han vist retallat el seu marge de benefici, independentment de quins siguen els seus ingressos. Però, podem comparar el nostre sistema amb el d’altres països, en els que sembla que funciona millor, i així, ens trobem que abans de donar una llicència a un medicament, es sol fer el que es diu un "assaig clínic", on els experts valoren l’efectivitat d’eixe medicament, entre altres coses, i recomanen, o no, la seu inclusió en el mercat. Què passa? Ací no es fan? ¿O és que l’Administració, com hem vist en una recent campanya, no fa cas de les recomanacions dels experts?
Existeixen d’altres models de dispensació farmacèutica que estan basats en la dosi prescrita pel metge, i no en la presentació comercial, que aconsegueixen ajustar la despesa a la duració estricta del tractament i no fomenten el balafiament i l’acumulació de medicaments en els calaixos de les nostres vivendes. Evidentment, tots, en la nostra intimitat "inconfesable", ho sabem, que aquest sistema suposaria un estalvi considerable en el rebut farmacèutic de la Sanitat pública.
Des de l’STEPV-Intersindical Valenciana rebutgem totes dues opcions i convidem el Partit Popular a que s’oblide, almenys en algun moment, dels interessos particulars d’algun sector econòmic i vetle més pel compliment de la legislació vigent i la seua aplicació en benefici del benestar general.
Rafael Reig Valero Sector de Sanitat STEPV-iv
Anar al començament
Anar al començament